Portale d’ingresso alla chiesa, Sacra di San Michele (Città metropolitana di Torino, Italia)
La Sacra di San Michele és una abadia ubicada dalt del cim Pirchiriano, de 936 metres, que tanca la vall de Susa al Piemont, i obre les vistes a la plana de Torí.
A la seva falda, des de la qual es pot contemplar la vertiginosa altura, tant de la muntanya com dels edificis, s'hi troben la petita localitat de Ciusa, conquerida per Carlemany entre els anys 773 i 774, abans d'envair la plana de Torí. Aquest monestir benedictí, que els torinesos anomenen simplement La Sacra, és un dels edificis més famosos i més excepcionals del romànic a Europa. Per a accedir al complex monàstic s'han de pujar 243 graons esgotadors, però una vegada al cim es pot gaudir d'unes vistes sorprenents dels voltants.
La massissa arquitectura del monestir, que sembla una fortificació, deixa una petjada profunda. Les roques es fonen amb els fonaments i amb les escales de les tres capelles que constitueixen el complex, junt amb l'església de Sant Miquel. En el segle VII o en el VIII ja existia en la roca un petit oratori, abans que arribés el duc Hug von Montoissier, l'any 999, i ordenés construir un monestir i un alberg per a pelegrins. El conjunt es consagrà a l'arcàngel sant Miquel, l'àngel que custodia les altures i les profunditats. De la mateixa manera que les altres esglésies i monestirs dedicats a sant Miquel, aquest complex també es troba en un lloc que entranya perill: l'ascens a les esferes celestials és costerut i la caiguda amenaça ser profunda.
La Sacra va viure el seu floriment en els segles XI i XII, ja que es troba en l'encreuament de tres camins de peregrinació medievals: la via Francigena, de Canterbury a Roma, el camí de Sant Jaume i el camí de Sant Miquel, des del mont Saint-Michel a Bretanya, fins al monte Sant'Angelo, a la regió de la Pulla (Itàlia). Encara avui arriben pelegrins d'arreu del món, que aprofiten l'hospitalitat dels monjos i troben en aquest lloc un centre d'espiritualitat molt especial.
En el segle XX es donà a conèixer la Sacra di San Michele arreu del món mercès a la novel·la El nom de la rosa, d'Umberto Eco, el qual s'inspirà en aquest impressionant monestir per escriure la seva obra. Tot i la imposant abadia de la Sacra, el film es va rodar al monestir cistercenc d'Eberbach (Alemanya), molt més accessible. Umberto Eco va quedar tan descontent de la pel·lícula que va renunciar a vendre els drets de cap més novel·la seva.
Un cop creuat el Portal del Zodíac ens trobem amb la darrera rampa per pujar a l'església. Es tracta d'una solemne escala de pedra verda situada sota el joc de quatre imponents contraforts i arbotants projectats per l'arquitecte Alfredo D’Andrade i acabats el 1937.
A finals del segle XIX aquesta zona estava completament ocupades per altres construccions, per la qual cosa el Portal del Zodíac no donava accés a una terrassa oberta, sinó a ambients coberts pels quals es transitava per arribar a l'església. L'arquitecte D'Andrade va intervenir demolint aquests ambients i projectant l'escalinata i els arbotants, arreglant així la inestabilitat estructural de la paret sud de l'església.
Un ampli replà permet observar l'artístic portal romànic de pedra grisa i verda que condueix a l'església. Va ser construït pels arquitectes d'Ugone els primers anys del 1000. Fins i tot ara comunica una gran impressió d'acollida, seguretat i calma, gràcies a la seva elegància, ia la seva entrada de doble esqueixada.
Els diferents arcs del portal estan sostinguts per columnes amb capitells floreals. A sobre del portal hi ha un canaló que acaba a la part dreta amb el cap d'un monjo encaputxat, ia la part esquerra (que falta actualment) amb el cap d'un jove. Les columnes amb arcs trilobulats clarament gòtics i afegits posteriorment, són restes del pòrtic que protegia el portal.
Portale d’ingresso alla chiesa, Sacra di San Michele (Città metropolitana di Torino, Italia)
La Sacra di San Michele és una abadia ubicada dalt del cim Pirchiriano, de 936 metres, que tanca la vall de Susa al Piemont, i obre les vistes a la plana de Torí.
A la seva falda, des de la qual es pot contemplar la vertiginosa altura, tant de la muntanya com dels edificis, s'hi troben la petita localitat de Ciusa, conquerida per Carlemany entre els anys 773 i 774, abans d'envair la plana de Torí. Aquest monestir benedictí, que els torinesos anomenen simplement La Sacra, és un dels edificis més famosos i més excepcionals del romànic a Europa. Per a accedir al complex monàstic s'han de pujar 243 graons esgotadors, però una vegada al cim es pot gaudir d'unes vistes sorprenents dels voltants.
La massissa arquitectura del monestir, que sembla una fortificació, deixa una petjada profunda. Les roques es fonen amb els fonaments i amb les escales de les tres capelles que constitueixen el complex, junt amb l'església de Sant Miquel. En el segle VII o en el VIII ja existia en la roca un petit oratori, abans que arribés el duc Hug von Montoissier, l'any 999, i ordenés construir un monestir i un alberg per a pelegrins. El conjunt es consagrà a l'arcàngel sant Miquel, l'àngel que custodia les altures i les profunditats. De la mateixa manera que les altres esglésies i monestirs dedicats a sant Miquel, aquest complex també es troba en un lloc que entranya perill: l'ascens a les esferes celestials és costerut i la caiguda amenaça ser profunda.
La Sacra va viure el seu floriment en els segles XI i XII, ja que es troba en l'encreuament de tres camins de peregrinació medievals: la via Francigena, de Canterbury a Roma, el camí de Sant Jaume i el camí de Sant Miquel, des del mont Saint-Michel a Bretanya, fins al monte Sant'Angelo, a la regió de la Pulla (Itàlia). Encara avui arriben pelegrins d'arreu del món, que aprofiten l'hospitalitat dels monjos i troben en aquest lloc un centre d'espiritualitat molt especial.
En el segle XX es donà a conèixer la Sacra di San Michele arreu del món mercès a la novel·la El nom de la rosa, d'Umberto Eco, el qual s'inspirà en aquest impressionant monestir per escriure la seva obra. Tot i la imposant abadia de la Sacra, el film es va rodar al monestir cistercenc d'Eberbach (Alemanya), molt més accessible. Umberto Eco va quedar tan descontent de la pel·lícula que va renunciar a vendre els drets de cap més novel·la seva.
Un cop creuat el Portal del Zodíac ens trobem amb la darrera rampa per pujar a l'església. Es tracta d'una solemne escala de pedra verda situada sota el joc de quatre imponents contraforts i arbotants projectats per l'arquitecte Alfredo D’Andrade i acabats el 1937.
A finals del segle XIX aquesta zona estava completament ocupades per altres construccions, per la qual cosa el Portal del Zodíac no donava accés a una terrassa oberta, sinó a ambients coberts pels quals es transitava per arribar a l'església. L'arquitecte D'Andrade va intervenir demolint aquests ambients i projectant l'escalinata i els arbotants, arreglant així la inestabilitat estructural de la paret sud de l'església.
Un ampli replà permet observar l'artístic portal romànic de pedra grisa i verda que condueix a l'església. Va ser construït pels arquitectes d'Ugone els primers anys del 1000. Fins i tot ara comunica una gran impressió d'acollida, seguretat i calma, gràcies a la seva elegància, ia la seva entrada de doble esqueixada.
Els diferents arcs del portal estan sostinguts per columnes amb capitells floreals. A sobre del portal hi ha un canaló que acaba a la part dreta amb el cap d'un monjo encaputxat, ia la part esquerra (que falta actualment) amb el cap d'un jove. Les columnes amb arcs trilobulats clarament gòtics i afegits posteriorment, són restes del pòrtic que protegia el portal.