Giardini Papadopoli, Venezia (Italia)
Els jardins de Papadopoli són un petit parc públic al centre històric de Venècia.
El monestir de Santa Croce s'aixecava antigament a la zona que avui ocupa els jardins. Habitat per una comunitat de monges clarisses, va ser tancat l'any 1810 durant les supressions napoleòniques i reduït a usos civils. El conjunt va ser enderrocat uns anys més tard juntament amb altres edificis per donar pas al parc.
El projecte va ser ideat per Francesco Bagnara els anys 1834-35 per encàrrec de Teresa Mosconi, esposa del comte Spiridione Papadopoli que s'havia convertit en propietari de la terra prenent el relleu de la família Quadri. Per a la construcció també es van fusionar jardins i horts preexistents, per un total de 12.000 m².
Seguidor de Giannantonio Selva i Giuseppe Jappelli, Bagnara va crear un parc d'estil anglès al nord, cap al Gran Canal, en línia amb les tendències romàntiques de l'època, caracteritzat per avingudes sinuoses i turons. La part restant, però, era més regular amb parterres geomètrics. Remodelats i ampliats l'any 1863 pel paisatgista francès Marc Guignon per encàrrec dels nous propietaris Niccolò i Angelo Papadopoli, els jardins van despertar l'admiració de l'opinió pública. A l'interior hi havia nombrosos exemplars de plantes exòtiques, però també hi havia un aviari amblloros i faisans platejats i una terrassa circular amb vistes al Gran Canal.
Actualment, el parc ocupa una àrea tancada de 7.500 m² en una illa limitada al nord pel Gran Canal, a l'est amb el Rio dei Tolentini, al sud amb el Rio del Magazen i a l'oest amb el Rio Novo. La coberta arbòria és força densa i destaca per la presència d'espècies perennes com alzines, xiprers i cedres. Altres espècies presents són els lledoners, els sòfores, els til·lers, els teixos, els aurons i els roures. El sotabosc està format per exemplars de llorer, euonymus, aucuba, viburnums i taques de Ruscus hypoglossum.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
Giardini Papadopoli, Venezia (Italia)
Els jardins de Papadopoli són un petit parc públic al centre històric de Venècia.
El monestir de Santa Croce s'aixecava antigament a la zona que avui ocupa els jardins. Habitat per una comunitat de monges clarisses, va ser tancat l'any 1810 durant les supressions napoleòniques i reduït a usos civils. El conjunt va ser enderrocat uns anys més tard juntament amb altres edificis per donar pas al parc.
El projecte va ser ideat per Francesco Bagnara els anys 1834-35 per encàrrec de Teresa Mosconi, esposa del comte Spiridione Papadopoli que s'havia convertit en propietari de la terra prenent el relleu de la família Quadri. Per a la construcció també es van fusionar jardins i horts preexistents, per un total de 12.000 m².
Seguidor de Giannantonio Selva i Giuseppe Jappelli, Bagnara va crear un parc d'estil anglès al nord, cap al Gran Canal, en línia amb les tendències romàntiques de l'època, caracteritzat per avingudes sinuoses i turons. La part restant, però, era més regular amb parterres geomètrics. Remodelats i ampliats l'any 1863 pel paisatgista francès Marc Guignon per encàrrec dels nous propietaris Niccolò i Angelo Papadopoli, els jardins van despertar l'admiració de l'opinió pública. A l'interior hi havia nombrosos exemplars de plantes exòtiques, però també hi havia un aviari amblloros i faisans platejats i una terrassa circular amb vistes al Gran Canal.
Actualment, el parc ocupa una àrea tancada de 7.500 m² en una illa limitada al nord pel Gran Canal, a l'est amb el Rio dei Tolentini, al sud amb el Rio del Magazen i a l'oest amb el Rio Novo. La coberta arbòria és força densa i destaca per la presència d'espècies perennes com alzines, xiprers i cedres. Altres espècies presents són els lledoners, els sòfores, els til·lers, els teixos, els aurons i els roures. El sotabosc està format per exemplars de llorer, euonymus, aucuba, viburnums i taques de Ruscus hypoglossum.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.