La Moleta i l'ermita del Remei, Alcanar (el Montsià, Catalunya)
La Moleta del Remei és un poblat ilercavó situat en un petit puig a la vessant sud de la Serra del Montsià, és un punt estratègic d'intercanvi comercial entre el riu Ebre i la Mediterrània.
Enclavament costaner prop de la desembocadura de l'Ebre, La Moleta és un centre emmurallat del qual depenien petits assentaments propers. Els seus habitants eren l'elit de la tribu que controlava els excedents de la zona, principalment cereals, i els intercanviava per productes de luxe (olives, salaons de peix, vi, ceràmica feta a torn...) amb diferents pobles de la Mediterrània. Aquesta diferència d'estatus es constata per la construcció de sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militars.
La Moleta del Remei és l'únic poblat de l'àrea sud de la Ilercavònia que presenta una seqüència ininterrompuda d'ocupació entre la segona meitat del segle VII aC i les darreries del segle II aC. El sistema urbanístic de la Moleta està definit per un nucli tancat amb carrers de circumval·lació, habitatges de planta rectangular adossats a la muralla i diversificació d'usos i tipus d'espaís.
A la casa O'Connor d'Alcanar hi ha el Centre d'Interpretació que explica el desenvolupament de l'edat del ferro i la cultura ibèrica al municipi i, en el qual, s'exposen els materials del jaciment de la Moleta del Remei i de Sant Jaume-Mas d'en Serrà. Al Museu Comarcal del Montsià hi trobareu una síntesi del territori, la cultura i el poblament del tram final de l'Ebre, així com materials arqueològics d'altres jaciments.
Els ilercavons eren el grup tribal que controlava el tram final del riu Ebre.
Sembla que l'origen d'aquesta tribu cal cercar-lo en un altre poble -els ilaraugats- citat pel geògraf grec Hecateu de Milet, a finals del segle VI aC. Se suposa que més endavant, els ilaraugats es dividiren en dos pobles ben diferenciats: els ilercavons -més costaners- i els ilergets, més cap a les terres interiors.
El país dels ilercavons ocuparia les actuals comarques de la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera de l'Ebre, el Montsià i la franja d'Aragó i País Valencià limítrofa amb aquestes comarques. En concret s'estenia -de sud a nord- des de la Serra d'Almenara, al País Valencià, fins al coll de Balaguer, ja en terres tarragonines. Cap a ponent penetrava Ebre amunt, fins a l'aiguabarreig del Segre-Cinca amb el riu Ebre. Els ilercavons detentaren, dins del conglomerat ibèric, una de les cultures més dinàmiques, gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica a prop de l'Ebre. El interès econòmic i estratègic d'aquest riu en l'antiguitat no és gens discutible; és l'únic gran riu amb condicions de ser navegat amb vertaderes naus. En una època en la que els transports importants es feien amb vaixells, aquesta era la millor ruta per anar a l'interior.
El santuari del Remei és un santuari canareu d'estil gòtic i barroc. És el resultat de dues fases de construcció: la part més antiga, la nau, coberta amb voltes de creueria, segueix encara la manera de construir del gòtic. Té porta dovellada, contraforts exteriors i coberta a dues vessants. Aquesta primera capella fou ampliada amb un creuer i una cúpula peraltada sobre tambor d'estil barroc, alhora que hom va afegir-li un petit campanar d'espadanya al cim de la façana amb una campana. L'òcul que hi ha sobre la porta pot ser d'aquesta segona etapa; potser també el vetust escut heràldic de pedra representant tres canyes terrassades.
El creuer, amb la cúpula i l'àbsis, és una ampliació posterior del segle XVIII. D'aquesta època és també l'espadanya i la campana que té gravada una imatge de la Verge amb aquesta llegenda: "Mater Dei Remedii, ora pro nobis. Anno 1726".
No hi ha documents que precisen la data de construcció de l'Ermita que, amb tota probabilitat, es remunta a finals del segle XVI o principis del XVII, ja que d'aquesta època són totes les ermites dedicades a la Mare de Déu amb el títol o advocació del Remei, molt freqüents al litoral mediterrani i responent a la mateixa motivació. Era freqüent aleshores la pirateria morisca per les costes de llevant.
L'Ordre dels Trinitaris, dedicada a la redempció de captius, va propagar la devoció a la Mare de Déu del Remei, la seva Patrona. Els Trinitaris, dels quals va rebre Alcanar aquesta benaurada devoció, s'establiren a Tortosa l'any 1579.
El document més antic és el testament de Gabriel Reverter, de l'any 1626, signat pel Notari d'Ulldecona, Francisco Martí, que diu el següent: "item deixe y llegue per la fàbrica e obra de nostra Senyora del remey de la present villa sinch lliures". També Martorell a la "Historia de la antigua Hiberia", publicada el mateix any 1626, menciona l'Ermita del Remei entre d'altres de la comarca.
La Drecera del Remei a Wikiloc.
La Moleta i l'ermita del Remei, Alcanar (el Montsià, Catalunya)
La Moleta del Remei és un poblat ilercavó situat en un petit puig a la vessant sud de la Serra del Montsià, és un punt estratègic d'intercanvi comercial entre el riu Ebre i la Mediterrània.
Enclavament costaner prop de la desembocadura de l'Ebre, La Moleta és un centre emmurallat del qual depenien petits assentaments propers. Els seus habitants eren l'elit de la tribu que controlava els excedents de la zona, principalment cereals, i els intercanviava per productes de luxe (olives, salaons de peix, vi, ceràmica feta a torn...) amb diferents pobles de la Mediterrània. Aquesta diferència d'estatus es constata per la construcció de sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militars.
La Moleta del Remei és l'únic poblat de l'àrea sud de la Ilercavònia que presenta una seqüència ininterrompuda d'ocupació entre la segona meitat del segle VII aC i les darreries del segle II aC. El sistema urbanístic de la Moleta està definit per un nucli tancat amb carrers de circumval·lació, habitatges de planta rectangular adossats a la muralla i diversificació d'usos i tipus d'espaís.
A la casa O'Connor d'Alcanar hi ha el Centre d'Interpretació que explica el desenvolupament de l'edat del ferro i la cultura ibèrica al municipi i, en el qual, s'exposen els materials del jaciment de la Moleta del Remei i de Sant Jaume-Mas d'en Serrà. Al Museu Comarcal del Montsià hi trobareu una síntesi del territori, la cultura i el poblament del tram final de l'Ebre, així com materials arqueològics d'altres jaciments.
Els ilercavons eren el grup tribal que controlava el tram final del riu Ebre.
Sembla que l'origen d'aquesta tribu cal cercar-lo en un altre poble -els ilaraugats- citat pel geògraf grec Hecateu de Milet, a finals del segle VI aC. Se suposa que més endavant, els ilaraugats es dividiren en dos pobles ben diferenciats: els ilercavons -més costaners- i els ilergets, més cap a les terres interiors.
El país dels ilercavons ocuparia les actuals comarques de la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera de l'Ebre, el Montsià i la franja d'Aragó i País Valencià limítrofa amb aquestes comarques. En concret s'estenia -de sud a nord- des de la Serra d'Almenara, al País Valencià, fins al coll de Balaguer, ja en terres tarragonines. Cap a ponent penetrava Ebre amunt, fins a l'aiguabarreig del Segre-Cinca amb el riu Ebre. Els ilercavons detentaren, dins del conglomerat ibèric, una de les cultures més dinàmiques, gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica a prop de l'Ebre. El interès econòmic i estratègic d'aquest riu en l'antiguitat no és gens discutible; és l'únic gran riu amb condicions de ser navegat amb vertaderes naus. En una època en la que els transports importants es feien amb vaixells, aquesta era la millor ruta per anar a l'interior.
El santuari del Remei és un santuari canareu d'estil gòtic i barroc. És el resultat de dues fases de construcció: la part més antiga, la nau, coberta amb voltes de creueria, segueix encara la manera de construir del gòtic. Té porta dovellada, contraforts exteriors i coberta a dues vessants. Aquesta primera capella fou ampliada amb un creuer i una cúpula peraltada sobre tambor d'estil barroc, alhora que hom va afegir-li un petit campanar d'espadanya al cim de la façana amb una campana. L'òcul que hi ha sobre la porta pot ser d'aquesta segona etapa; potser també el vetust escut heràldic de pedra representant tres canyes terrassades.
El creuer, amb la cúpula i l'àbsis, és una ampliació posterior del segle XVIII. D'aquesta època és també l'espadanya i la campana que té gravada una imatge de la Verge amb aquesta llegenda: "Mater Dei Remedii, ora pro nobis. Anno 1726".
No hi ha documents que precisen la data de construcció de l'Ermita que, amb tota probabilitat, es remunta a finals del segle XVI o principis del XVII, ja que d'aquesta època són totes les ermites dedicades a la Mare de Déu amb el títol o advocació del Remei, molt freqüents al litoral mediterrani i responent a la mateixa motivació. Era freqüent aleshores la pirateria morisca per les costes de llevant.
L'Ordre dels Trinitaris, dedicada a la redempció de captius, va propagar la devoció a la Mare de Déu del Remei, la seva Patrona. Els Trinitaris, dels quals va rebre Alcanar aquesta benaurada devoció, s'establiren a Tortosa l'any 1579.
El document més antic és el testament de Gabriel Reverter, de l'any 1626, signat pel Notari d'Ulldecona, Francisco Martí, que diu el següent: "item deixe y llegue per la fàbrica e obra de nostra Senyora del remey de la present villa sinch lliures". També Martorell a la "Historia de la antigua Hiberia", publicada el mateix any 1626, menciona l'Ermita del Remei entre d'altres de la comarca.
La Drecera del Remei a Wikiloc.