L'era de l'Ermengol, Sant Llorenç Savall (el Vallès Occidental, Catalunya)
Una era de batre en l'agricultura és l'espai de terra, aplanat i ferm damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla també utilitzat per extensió per al local a proximitat on es posa el farratge. El mot prové del llatí area que significa pati, era de batre. Amb l'aparició de la maquinària agrícola com segadores-recol·lectores, les eres van esdevenir obsoletes.
La paraula «era» així com els diminutius «erol» i «erola» s'utilitzen també per a designar un quadre o rectangle petit de terra on es conreen flors i alguna hortalissa o per a espais plans més petits on es prepara l'argamassa, es treballen els minerals, etc.
La seva forma és determinada per la feina del batre, que és rotatiu, i per les condicions climàtiques: si es pot encara separar el gra de la palla, sense vent, per separar els bolls («desembollonar») de la grana, un vent suau és indispensable. La pluja i la humitat són nefasts per la conservació ulterior, com que faciliten la proliferació de corcs (corc del blat) i fongs. Per això, més circular, poligonal (era a cantons) o oval, com que la feina és rotatiu. Ni han de terra batuda o d'argila, però més sovint són i enrajolades o, a muntanya, enllosades. Les eres es construïen amb un lleuger pendent, per evitar que s'embassessin amb les pluges. De vegades estan envoltades de parets. La seva alçada depèn de la força del vent: solien ser alts a la regió de La Seu amb vents forts, o més baixes a Menorca.
Les seves dimensions i formes són variables, encara que com a mínim havien de tenir l'amplada suficient perquè un trill tirat per una mula pogués girar, donant voltes sobre la seva superfície, durant hores, sense forçar massa les corbes perquè l'animal treballés còmodament.
Sant Feliuet de Vallcàrquera pels colls de Traens, Vinardell i Ases.
L'era de l'Ermengol, Sant Llorenç Savall (el Vallès Occidental, Catalunya)
Una era de batre en l'agricultura és l'espai de terra, aplanat i ferm damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla també utilitzat per extensió per al local a proximitat on es posa el farratge. El mot prové del llatí area que significa pati, era de batre. Amb l'aparició de la maquinària agrícola com segadores-recol·lectores, les eres van esdevenir obsoletes.
La paraula «era» així com els diminutius «erol» i «erola» s'utilitzen també per a designar un quadre o rectangle petit de terra on es conreen flors i alguna hortalissa o per a espais plans més petits on es prepara l'argamassa, es treballen els minerals, etc.
La seva forma és determinada per la feina del batre, que és rotatiu, i per les condicions climàtiques: si es pot encara separar el gra de la palla, sense vent, per separar els bolls («desembollonar») de la grana, un vent suau és indispensable. La pluja i la humitat són nefasts per la conservació ulterior, com que faciliten la proliferació de corcs (corc del blat) i fongs. Per això, més circular, poligonal (era a cantons) o oval, com que la feina és rotatiu. Ni han de terra batuda o d'argila, però més sovint són i enrajolades o, a muntanya, enllosades. Les eres es construïen amb un lleuger pendent, per evitar que s'embassessin amb les pluges. De vegades estan envoltades de parets. La seva alçada depèn de la força del vent: solien ser alts a la regió de La Seu amb vents forts, o més baixes a Menorca.
Les seves dimensions i formes són variables, encara que com a mínim havien de tenir l'amplada suficient perquè un trill tirat per una mula pogués girar, donant voltes sobre la seva superfície, durant hores, sense forçar massa les corbes perquè l'animal treballés còmodament.
Sant Feliuet de Vallcàrquera pels colls de Traens, Vinardell i Ases.