Arc de Sant Martí, l'Ametlla del Vallès (el Vallès Oriental, Catalunya)
L'arc de Sant Martí és un fenomen òptic que consisteix en fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum quan aquesta es refracta i reflecteix a les gotes d'aigua en suspensió en l'atmosfera.
La refracció es produeix en angles variables, però al voltant de 138º (una mica menys per la llum de color roig i una mica més per la de color violeta) i això fa possible que pugui ésser vista fàcilment, ja que si fos reflectida a un angle més gran, més petita seria la possibilitat d'apreciar-ho. Així, un reflex amb angle de 180º només podria ser apreciat si l'observador estigués en línia directa entre el sol i la gota d'aigua. El valor de 138º implica que l'arc de Sant Martí només pugui ser apreciat si l'observador està situat entre el Sol i les gotes d'aigua que reflecteixen la seva llum. Aquest angle de reflexió fou descobert per René Descartes el 1637.
Perquè sigui visible, la llum s'ha de reflectir a les gotes d'aigua en un angle determinat. A més, la mida de les gotes d'aigua fa que la refracció de la llum al travessar-les no sigui sempre igual, produint-se distorsions. La combinació de nombrosíssimes gotes d'aigua de mides diferents, en moviment continu, provoca una dispersió de la llum refractada en forma d'arc al cel.
Un raig de llum canvia de direcció tres vegades en travessar la gota d'aigua i formen la refracció visible que anomenem arc de Sant Martí (o arc primari), però si les reflexions són quatre (es dóna en determinats raigs de llum) es forma un altre arc (anomenat arc secundari) amb un angle de 130º. Aquest arc secundari és molt menys visible, de colors més difusos i situats en ordre invers a l'arc primari, o sigui amb la llum de color roig cap l'interior de l'arc.
Si les reflexions són cinc o sis, l'angle de reflexió ja és molt inferior i això fa que siguin invisibles per a l'observador.
Com més baixa és la situació del sol més gran es veu l'arc de Sant Martí. En les observacions fetes des de terra és improbable veure un arc de més de 180º, ja que la visió sempre restarà limitada per l'horitzó i el més normal es veure arcs d'uns 120º. Sembla que des d'una aeronau sí que seria possible veure arcs que formessin un cercle complet.
Aquest fenomen òptic cridà l'atenció dels homes des de l'antiguitat, donant-li les més diverses interpretacions. No és, però, fins al 1611 que es formula la Teoria Elemental (Antonius Demini), la qual serví de base a René Descartes per a les seves conclusions. Isaac Newton aportaria les seves troballes sobre la descomposició en colors de la llum blanca del Sol i als primes anys del segle XIX Thomas Young formulà ja la Teoria Completa.
La denominació arc de Sant Martí, el català la comparteix només amb l'occità, la nostra llengua bessona, i no es troba en cap altra llengua del món, excepte en una part del castellà de la Regió de Múrcia i en alguns parlars del nord d'Itàlia. Sembla que l'origen d'aquesta denominació és una llegenda molt antiga segons la qual el dimoni i sant Martí es varen desafiar a veure qui dels dos feia un arc més bonic i sant Martí va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. Sant Martí va emprar el cristall de roca per a aconseguir l'arc multicolor mentres que el dimoni va utilitzar gel, que, com que se li desfeia, mai aconseguia un arc tan bonic i tan estable com el del seu competidor. Per això, quan apareixen dos arcs simultàniament, l'arc principal s'anomena de sant Martí i el secundari del dimoni. Sant Martí de Tours, l'autor segons la llegenda del bellíssim arc del cel, va néixer a Pannònia (avui Hongria) l'any 316 i va morir a Candes (França) l'any 397.
Arc de Sant Martí, l'Ametlla del Vallès (el Vallès Oriental, Catalunya)
L'arc de Sant Martí és un fenomen òptic que consisteix en fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum quan aquesta es refracta i reflecteix a les gotes d'aigua en suspensió en l'atmosfera.
La refracció es produeix en angles variables, però al voltant de 138º (una mica menys per la llum de color roig i una mica més per la de color violeta) i això fa possible que pugui ésser vista fàcilment, ja que si fos reflectida a un angle més gran, més petita seria la possibilitat d'apreciar-ho. Així, un reflex amb angle de 180º només podria ser apreciat si l'observador estigués en línia directa entre el sol i la gota d'aigua. El valor de 138º implica que l'arc de Sant Martí només pugui ser apreciat si l'observador està situat entre el Sol i les gotes d'aigua que reflecteixen la seva llum. Aquest angle de reflexió fou descobert per René Descartes el 1637.
Perquè sigui visible, la llum s'ha de reflectir a les gotes d'aigua en un angle determinat. A més, la mida de les gotes d'aigua fa que la refracció de la llum al travessar-les no sigui sempre igual, produint-se distorsions. La combinació de nombrosíssimes gotes d'aigua de mides diferents, en moviment continu, provoca una dispersió de la llum refractada en forma d'arc al cel.
Un raig de llum canvia de direcció tres vegades en travessar la gota d'aigua i formen la refracció visible que anomenem arc de Sant Martí (o arc primari), però si les reflexions són quatre (es dóna en determinats raigs de llum) es forma un altre arc (anomenat arc secundari) amb un angle de 130º. Aquest arc secundari és molt menys visible, de colors més difusos i situats en ordre invers a l'arc primari, o sigui amb la llum de color roig cap l'interior de l'arc.
Si les reflexions són cinc o sis, l'angle de reflexió ja és molt inferior i això fa que siguin invisibles per a l'observador.
Com més baixa és la situació del sol més gran es veu l'arc de Sant Martí. En les observacions fetes des de terra és improbable veure un arc de més de 180º, ja que la visió sempre restarà limitada per l'horitzó i el més normal es veure arcs d'uns 120º. Sembla que des d'una aeronau sí que seria possible veure arcs que formessin un cercle complet.
Aquest fenomen òptic cridà l'atenció dels homes des de l'antiguitat, donant-li les més diverses interpretacions. No és, però, fins al 1611 que es formula la Teoria Elemental (Antonius Demini), la qual serví de base a René Descartes per a les seves conclusions. Isaac Newton aportaria les seves troballes sobre la descomposició en colors de la llum blanca del Sol i als primes anys del segle XIX Thomas Young formulà ja la Teoria Completa.
La denominació arc de Sant Martí, el català la comparteix només amb l'occità, la nostra llengua bessona, i no es troba en cap altra llengua del món, excepte en una part del castellà de la Regió de Múrcia i en alguns parlars del nord d'Itàlia. Sembla que l'origen d'aquesta denominació és una llegenda molt antiga segons la qual el dimoni i sant Martí es varen desafiar a veure qui dels dos feia un arc més bonic i sant Martí va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. Sant Martí va emprar el cristall de roca per a aconseguir l'arc multicolor mentres que el dimoni va utilitzar gel, que, com que se li desfeia, mai aconseguia un arc tan bonic i tan estable com el del seu competidor. Per això, quan apareixen dos arcs simultàniament, l'arc principal s'anomena de sant Martí i el secundari del dimoni. Sant Martí de Tours, l'autor segons la llegenda del bellíssim arc del cel, va néixer a Pannònia (avui Hongria) l'any 316 i va morir a Candes (França) l'any 397.