L'arbre de l'exili
L’arbre de l’exili
Arbre del meu exili, quan podré dir-te adéu?
T’he vist negre a l’hivern guarnit de flocs de neu,
gràcia fràgil damunt les branques despullades
que s’allarguen damunt de les fosques teulades
on el vent escabella i esfilagarsa el fum
en tant que el gris filtra la macilenta llum.
Del meu curt horitzó ets la fita immutable
i em fas sentir més sol, més trist, més miserable.
Fugen les campanades del campanar veï
com oscellots que escapen de les mans del destí;
cada una obre al flanc del dia una ferida
i s’emporta com presa un boci de la vida,
mentre la teva soca, més fosca que la nit
alça les branques nues per palpar l’infinit.
[….]
---------------------------------------------
Baum meines Exils, wann werde ich dir >Lebe wohl< sagen
können?
Schwarz sah ich dich im Winter, von Schneeflocken bedeckt,
zerbrechliche Grazie über den entlaubten Zweigen,
auf die dunklen Dächer gestreckt,
wo der Wind den Rauch zerstreut, zerbläst,
so wie der graue Himmel das fahle Licht durchsiebt.
Von meinem kleinen Horizont bist du der starre Grenzstein,
lässt einsamer, trauriger und elender mich fühlen.
So fliehen, die Schläge des nahen Glockenturms,
wie Nachtvögel, die der Hand des Schicksals entkommen;
Wunden öffnen sie in der Flanke des Tags,
nehmen, als Beute, ein Stück des Lebens sich,
indessen dein Stamm, finstrer als die Nacht,
die nackten Zweige erhebt, zu tasten die Unendlichkeit.
[…]
Ambrosi Carrion (1942/1946)
L'arbre de l'exili
L’arbre de l’exili
Arbre del meu exili, quan podré dir-te adéu?
T’he vist negre a l’hivern guarnit de flocs de neu,
gràcia fràgil damunt les branques despullades
que s’allarguen damunt de les fosques teulades
on el vent escabella i esfilagarsa el fum
en tant que el gris filtra la macilenta llum.
Del meu curt horitzó ets la fita immutable
i em fas sentir més sol, més trist, més miserable.
Fugen les campanades del campanar veï
com oscellots que escapen de les mans del destí;
cada una obre al flanc del dia una ferida
i s’emporta com presa un boci de la vida,
mentre la teva soca, més fosca que la nit
alça les branques nues per palpar l’infinit.
[….]
---------------------------------------------
Baum meines Exils, wann werde ich dir >Lebe wohl< sagen
können?
Schwarz sah ich dich im Winter, von Schneeflocken bedeckt,
zerbrechliche Grazie über den entlaubten Zweigen,
auf die dunklen Dächer gestreckt,
wo der Wind den Rauch zerstreut, zerbläst,
so wie der graue Himmel das fahle Licht durchsiebt.
Von meinem kleinen Horizont bist du der starre Grenzstein,
lässt einsamer, trauriger und elender mich fühlen.
So fliehen, die Schläge des nahen Glockenturms,
wie Nachtvögel, die der Hand des Schicksals entkommen;
Wunden öffnen sie in der Flanke des Tags,
nehmen, als Beute, ein Stück des Lebens sich,
indessen dein Stamm, finstrer als die Nacht,
die nackten Zweige erhebt, zu tasten die Unendlichkeit.
[…]
Ambrosi Carrion (1942/1946)