Back to photostream

A mi mateix

Vius colgat en un pou vivint terres endins

i tan se val la vall, la muntanya o el pla;

fites, portals i tangues a tot marquen confins,

termes, cledes, fronteres: Tancar, tancar, tancar.

 

L’ombra de cada cosa sempre igual ombra fa;

totes tenent un lloc i per tenir-lo, fins

la mort set pams i prou de terra et donarà

on fatalment acaben, com tot, tota els camins.

 

Viu vora de la mar perquè fins en la sorra

tota senyal al vent i a les ones s’esborra,

sigues lliure com ella que no pot lligar res.

 

Tingues l’ànima als vents, com la mar, sempre oberta,

un estel dintre el cor perque visquis alerta

i l’horitzó per limit perquè saps que no ho es.

 

----------------------------------

 

An mich selbst

 

Begraben lebst du in einem Schacht, landeinwärts,

Tal ist er, Gebirg oder Ebene;

Marken, Tore und Zäune umziehen den Bereich,

Grenzsteine, Gatter, Grenzen: eingeschlossen….

 

Alles hat seinen eigenen, immergleichen Schatten;

hat seinen Ort und ihn zu halten schenkt

sieben Ellen und reichlich Erde dir der Tod,

bei dem, immergleich, unvermeidlich alle Wege enden.

 

Lebe nah dem Meer, denn in seinem Sand

verwischt sich jedes Zeichen unter Wind und Wellen:

Sei frei wie das Meer, das nichts fesseln kann.

 

Halte die Seele in den Wind, offen wie das Meer,

im Herzen einen Stern, damit du wachsam lebest,

als Grenze nur den Horizont, wissend, dass es keine gibt.

 

Ambrosi Carrion, Barcelona, 1888 - Cornellà de Conflent, 1973, dramaturg, poeta i novel·lista.

 

3,607 views
33 faves
7 comments
Uploaded on October 1, 2015