Per fí, col·lodió sec / At last, dry collodion!
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ja sabreu, si m'heu anat seguint el perfil, que ja fa un temps que faig plaques de col·lodió, també conegut com plaques humides, ambrotips, ferrotips o directament wet plate. Fou el mètode fotografic preferit al món entre el seu descobriment el 1851 i els anys 1880, en que les plaques "seques" de gelatina o gelatinobromur el substituiren fins que s'imposà la pel·licula fotogràfica.
Les plaques de col·lodió humit tenen el emfasi i la dificultat en aquesta "humitat". La placa s'ha de mantenir humida durant tot el procés fins el fixat, el que implica transportar arreu on es vulgui fer una fotografia tant un volum de productes quimics perillosos, com una cambra fosca portatil. He comprovat que és factible, però dificil i laboriós. La placa "seca" de gelatina eliminà tots aquest problemes, ja que es pot preparar mesos o anys abans i revelar també mesos després. I a sobre els temps d'exposició facilment passaren a les fraccions de segon.
Però tot això ha amagat força que ja des de pocs anys després de 1851 existiren diversos mètodes de fer plaques de col·lodió "seques". De fet, n'hi ha molts, però el que jo he probat és el conegut com a procés Russell o col·lodió-taní.
El seu aventatge és que pots preparar les plaques amb dies o mesos d'avançada, com les més famoses plaques de gelatina. Però té un defecte que clarament impedí que substituissin a les plaques humides: la exposició. En efecte, aquesta passa dels diversos segons... als diversos minuts!! Això elimina el col·lodió sec per a fer retrats, però és molt util per als paisatges.
Un altre avantatge, si ja coneixes el metode general del col·lodió, es que es molt facil d'aprendre. Senzillament cal rentar abundantment la placa un cop sensiblitizada en el bany de plata; després es cobreix amb una sol·lució de taní (també conegut com acid tanic), i es deixa assecar a les fosques. La segona diferencia és que el revelador no es basa en el sulfat de ferro, sino en el acid pirogalic. Ah, i les plaques seques generalment es fan servir com a negatius per a copies en paper.
cool.culturalheritage.org/albumen/library/monographs/monc...
www.youtube.com/watch?v=zjxNoTjOZrc&t=2941s
======================
You know, if you've been following my profile, I've been making collodion plates for a while now, also known as wet plates, ambrotypes, ferrotypes or directly wet plate. It was the world's preferred photographic method between its discovery in 1851 and the 1880s, when "dry" plates of gelatin or gelatin bromide replaced it until photographic film was imposed.
Wet collodion plates have the emphasis and difficulty on this “moisture”. The plate must be kept moist throughout the process until fixed, which involves transporting wherever you want to take a photograph both a volume of hazardous chemicals and a portable darkroom. I have found that it is feasible, but difficult and laborious. The “dry” gelatin plaque eliminates all of these problems, as it can be prepared months or years before and also revealed months later. And on top of that the exposure times easily shifted to fractions of a second.
But all this has hidden a lot that since a few years after 1851 there were several methods of making "dry" collodion plates. In fact, there are many, but what I have tried is what is known as the Russell or collodion-tannin process.
Its advantage is that you can prepare the plates days or months in advance, such as the most famous gelatin plates. But it has a flaw that clearly prevented them from replacing wet plates: exposure. In fact, this goes from several seconds ... to several minutes !! This removes dry collodion for portraits, but is very useful for landscapes.
Another advantage, if you already know the general method of collodion, is that it is very easy to learn. It is simply necessary to wash the plate abundantly once sensitized in the silver bath; then it is covered with a tannin solution (also known as tannic acid), and allowed to dry in the dark. The second difference is that the developer is not based on iron sulfate, but on pyrogalic acid. Oh, and dry plates are generally used as negatives for paper copies.
cool.culturalheritage.org/albumen/library/monographs/monc...
Per fí, col·lodió sec / At last, dry collodion!
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ja sabreu, si m'heu anat seguint el perfil, que ja fa un temps que faig plaques de col·lodió, també conegut com plaques humides, ambrotips, ferrotips o directament wet plate. Fou el mètode fotografic preferit al món entre el seu descobriment el 1851 i els anys 1880, en que les plaques "seques" de gelatina o gelatinobromur el substituiren fins que s'imposà la pel·licula fotogràfica.
Les plaques de col·lodió humit tenen el emfasi i la dificultat en aquesta "humitat". La placa s'ha de mantenir humida durant tot el procés fins el fixat, el que implica transportar arreu on es vulgui fer una fotografia tant un volum de productes quimics perillosos, com una cambra fosca portatil. He comprovat que és factible, però dificil i laboriós. La placa "seca" de gelatina eliminà tots aquest problemes, ja que es pot preparar mesos o anys abans i revelar també mesos després. I a sobre els temps d'exposició facilment passaren a les fraccions de segon.
Però tot això ha amagat força que ja des de pocs anys després de 1851 existiren diversos mètodes de fer plaques de col·lodió "seques". De fet, n'hi ha molts, però el que jo he probat és el conegut com a procés Russell o col·lodió-taní.
El seu aventatge és que pots preparar les plaques amb dies o mesos d'avançada, com les més famoses plaques de gelatina. Però té un defecte que clarament impedí que substituissin a les plaques humides: la exposició. En efecte, aquesta passa dels diversos segons... als diversos minuts!! Això elimina el col·lodió sec per a fer retrats, però és molt util per als paisatges.
Un altre avantatge, si ja coneixes el metode general del col·lodió, es que es molt facil d'aprendre. Senzillament cal rentar abundantment la placa un cop sensiblitizada en el bany de plata; després es cobreix amb una sol·lució de taní (també conegut com acid tanic), i es deixa assecar a les fosques. La segona diferencia és que el revelador no es basa en el sulfat de ferro, sino en el acid pirogalic. Ah, i les plaques seques generalment es fan servir com a negatius per a copies en paper.
cool.culturalheritage.org/albumen/library/monographs/monc...
www.youtube.com/watch?v=zjxNoTjOZrc&t=2941s
======================
You know, if you've been following my profile, I've been making collodion plates for a while now, also known as wet plates, ambrotypes, ferrotypes or directly wet plate. It was the world's preferred photographic method between its discovery in 1851 and the 1880s, when "dry" plates of gelatin or gelatin bromide replaced it until photographic film was imposed.
Wet collodion plates have the emphasis and difficulty on this “moisture”. The plate must be kept moist throughout the process until fixed, which involves transporting wherever you want to take a photograph both a volume of hazardous chemicals and a portable darkroom. I have found that it is feasible, but difficult and laborious. The “dry” gelatin plaque eliminates all of these problems, as it can be prepared months or years before and also revealed months later. And on top of that the exposure times easily shifted to fractions of a second.
But all this has hidden a lot that since a few years after 1851 there were several methods of making "dry" collodion plates. In fact, there are many, but what I have tried is what is known as the Russell or collodion-tannin process.
Its advantage is that you can prepare the plates days or months in advance, such as the most famous gelatin plates. But it has a flaw that clearly prevented them from replacing wet plates: exposure. In fact, this goes from several seconds ... to several minutes !! This removes dry collodion for portraits, but is very useful for landscapes.
Another advantage, if you already know the general method of collodion, is that it is very easy to learn. It is simply necessary to wash the plate abundantly once sensitized in the silver bath; then it is covered with a tannin solution (also known as tannic acid), and allowed to dry in the dark. The second difference is that the developer is not based on iron sulfate, but on pyrogalic acid. Oh, and dry plates are generally used as negatives for paper copies.
cool.culturalheritage.org/albumen/library/monographs/monc...