Vida de gos

En una setmana s’havia quedat sol. La seva dona se n’havia anat amb un cop de porta…

…El carrer era desert a aquelles hores i se sentien les passes petites d’un animal que el seguia. Era un gos, blanc i negre, ni gran ni petit, ni maco ni lleig. Semblava saber perfectament on havia d’anar, però en realitat es limitava a seguir-lo…

…Així van anar passant els dies i ell es va acostumar a aquella passejada compartida…

…Però va arribar un dia que el gos blanc i negre, ni gran ni petit, ni bonic ni lleig, no es va aixecar quan ell va sortir cap a la feina. Al contrari. Va bordar una mica i en comptes d’anar cap a la feina va canviar de direcció i en comptes de seguir va demanar ser seguit…

…Al cap d’uns dies de caminar va arribar a un altre país i a una altra ciutat. Van entrar de nou en carrerons estrets, en carrers més grans, en amples avingudes i finalment, un cop creuada la ciutat desconeguda, el gos va aturar-se a una caseta baixa amb un jardí ple de flors. Va bordar i d’allà va sortir, amb un cop de porta, la que havia estat durant tants anys la seva dona fugitiva. “M’agradaria tornar a viure amb tu, vols quedar-t’hi?”. I ell només li va preguntar si el gos blanc i negre era seu. Sí, es diu Fidel. Aleshores em quedo.

 

Vida de gos.

100 contes morals de Joan Barril.

 

Done