peresubiranajorba
Pel Camí dels monjos (149). Adreçant el pas cap a l'atri de l'església de Sant Llorenç del Munt.
Em vaig disposar a pujar els esglaons -fets, com tot l'edifici, amb la mateixa pedra de la muntanya- que em menarien a l'atri de l'antic cenobi benedictí de Sant Llorenç. Observant el que tenia al davant, hauria pogut somniar que em transformava en un personatge d'altres èpoques. Però més aviat em vaig deixar vèncer per la mirada pròpia del qui s'estima les pedres velles i en valora la disposició irregular, la rudesa dels murs robustos amb escasses i petites obertures que amb prou feines permeten que hi penetrin alguns raigs de llum...
I, és clar, era ben conscient que ara sí que estava fent les darreres passes del Camí dels Monjos a cel descobert... I era també conscient que feia aquestes passes amb tota la lentitud del món, intentant d'allargassar al màxim la petita caminada que m'havia dut de monestir a monestir...
Pel Camí dels monjos (149). Adreçant el pas cap a l'atri de l'església de Sant Llorenç del Munt.
Em vaig disposar a pujar els esglaons -fets, com tot l'edifici, amb la mateixa pedra de la muntanya- que em menarien a l'atri de l'antic cenobi benedictí de Sant Llorenç. Observant el que tenia al davant, hauria pogut somniar que em transformava en un personatge d'altres èpoques. Però més aviat em vaig deixar vèncer per la mirada pròpia del qui s'estima les pedres velles i en valora la disposició irregular, la rudesa dels murs robustos amb escasses i petites obertures que amb prou feines permeten que hi penetrin alguns raigs de llum...
I, és clar, era ben conscient que ara sí que estava fent les darreres passes del Camí dels Monjos a cel descobert... I era també conscient que feia aquestes passes amb tota la lentitud del món, intentant d'allargassar al màxim la petita caminada que m'havia dut de monestir a monestir...