josepmreves
Claustre monestir de pedralbes Cloister monastery of pedralbes barcelona
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes és un conjunt monumental d'estil gòtic declarat bé cultural d'interès nacional.[1] El monestir, que dóna nom al barri de Pedralbes de Barcelona, pertany a l'orde de les clarisses i des del mes de març del 2012 és un centre patrimonial adscrit a l'Institut de Cultura de Barcelona. El 2019 va tenir 83.552 visitants.[2]
Història
Edat antiga
En intervencions arqueològiques que, entre 1989 i 1991, van fer-se al recinte del Monestir i en àrees adjacent, es van documentar un assentament de l'època romana i una ocupació de l'edat mitjana però anterior a la construcció del monestir. Al jardí de les Corts i al carrer de Montevideo es van descobrir estructures que s'ajusten a les característiques de les dependències d'una vil·la romana destinades a l'explotació agropecuària (la pars rustica) del període altimperial i se'n va documentar algun mur. Els sondeigs fets a l'interior de l'antic dormitori de les monges van revelar l'existència de diverses sitges. La interpretació de les restes suggereix que el conjunt hauria funcionat com una zona d'elaboració i emmagatzematge d'algun producte agrícola. La presència d'algunes cubetes i un lacus o bassa pavimentat amb opus signinum, que es va trobar en l'excavació, indica que hi devia haver una premsa d'oli o de raïm[3][4]
Edat mitjana
El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1327, amb la intenció que servís de lloc de retir per a la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei.[5]
Al gener de 1326 la reina Elisenda comprà a Elisenda, vídua d'Arnau de Sarrià, i al seu fill Bernat el mas Pedralbes, situat al peu de la muntanya de Sant Pere Mártir i a l'oest de la ciutat. Al febrer obtingué del papa Joan XXII la facultat per fundar el monestir de clarisses que volia, amb la condició que arribés a dotze el nombre de religioses i que la sustentació fos segura, es dir, d'acord amb la reforma de la regla de santa Clara aprovada per Urbá IV.[6][7]
El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327.[8] Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. La reina va posar especial interès en aquest monestir, al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.[6]
La mateixa Elisenda de Montcada va fer construir un palau annex al qual es va traslladar pels volts de febrer de 1328, després de la mort del seu marit, el mes de novembre de 1327.[9] Elisenda va residir al palau del monestir fins al moment de la seva mort, el 1364. Malgrat que la mateixa reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.[5] Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.[10]
Edat moderna
El 1466, després de la mort del Príncep de Viana durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), les monges es van veure obligades a deixar el monestir, trencant així la clausura, i es van recollir al monestir de Sant Joan de Jerusalem i, ja el 1468, al Palau de la Vescomtessa i a unes cases del carrer Santa Anna de la seva propietat. Durant aquesta guerra el monestir es va convertir en el quarter general dels partidaris de Joan II i és on es va produir la capitulació de Pedralbes el 24 d'octubre de 1472.[9]
Més endavant, durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades de nou i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona, on van haver de restar durant tres anys. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat. Després d'aquesta llarga estança el monestir va començar a acusar una lenta decadència al llarg del segle xvii, en part per la mala gestió d'algunes abadesses, en part per les circumstàncies socioeconòmiques i polítiques del moment, que van agreujar fets com la pèrdua del municipi de Sarrià, l'obligatorietat de pagar impostos a l'Ajuntament, la Guerra de Successió, etc.[9]
El 30 de juliol de 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van rebre l'ordre d'exclaustració i el 23 d'agost es va dissoldre la comunitat i es van tapiar les entrades de l'església i el monestir,[9] restant les monges disperses durant tres anys.[11] Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.[5
The Monastery of Pedralbes is a Gothic monastery in Barcelona, Catalonia, Spain. It is now a museum, housing permanent exhibitions on its own art and legacy as well as third-party special exhibitions from time to time. The Chapel of St. Michael was restored and re-opened in 2018.
Etymology
The name of the site in the 14th century was Petras Albas (in the accusative), Latin for "white stones". The original name devolved into the current one.
History
The monastery was founded by King James II of Aragon for his wife Elisenda de Montcada in 1326. It housed a community of Poor Clares, mostly members of noble families. The queen gave the monastery a series of privileges, including the direct protection of the city of Barcelona, through the Consell de Cent ("Council of the Hundred"), who had the task to defend it in case of danger. Elisenda also built a palace annexed to the monastery, where she lived after her husband's death in 1327. She died there in 1367. The remains of the palace were discovered in the 1970s.
During the Reapers' War of the 1640s and '50s, the nuns were expelled, but later returned. Some still reside in the complex, which was declared a national monument in 1991.
Structure
Originally, the monastery (built in white stone, pedres albes in Catalan, hence its name) was defended by a line of walls, of which today only two towers and one gate remain.
The church has a single nave, with rib vaults and a polygonal apse, and houses a Gothic retablo by Jaume Huguet. The façade is characterized by a large rose window.The cloister has three floors, and a length of 40 meters, with a central garden of orange trees and palms. It is formed by wide arches on columns, whose capitals are decorated with the emblems of the Kings of Aragon and the House of Montcada. The sepulchre of Queen Elisenda, in alabaster stone, is located in one of the cloister's wings.
Also notable is the Chapel of St. Michael, housing several fresco paintings by Ferrer Bassa. Dating to 1346, they show the influence of the Italian painter Giotto.
In the 1990s, the former dormitory housed a permanent exhibition of works from the Thyssen-Bornemisza Collection, with works by Italian Trecento painters, and later works by artists including Rubens, Canaletto, Tintoretto, Velázquez and Fra Angelico (Virgin of Humility, one of his masterpieces). Now these are in the Museu Nacional d'Art de Catalunya in Barcelona, or the main Madrid home of the collection.
Claustre monestir de pedralbes Cloister monastery of pedralbes barcelona
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes és un conjunt monumental d'estil gòtic declarat bé cultural d'interès nacional.[1] El monestir, que dóna nom al barri de Pedralbes de Barcelona, pertany a l'orde de les clarisses i des del mes de març del 2012 és un centre patrimonial adscrit a l'Institut de Cultura de Barcelona. El 2019 va tenir 83.552 visitants.[2]
Història
Edat antiga
En intervencions arqueològiques que, entre 1989 i 1991, van fer-se al recinte del Monestir i en àrees adjacent, es van documentar un assentament de l'època romana i una ocupació de l'edat mitjana però anterior a la construcció del monestir. Al jardí de les Corts i al carrer de Montevideo es van descobrir estructures que s'ajusten a les característiques de les dependències d'una vil·la romana destinades a l'explotació agropecuària (la pars rustica) del període altimperial i se'n va documentar algun mur. Els sondeigs fets a l'interior de l'antic dormitori de les monges van revelar l'existència de diverses sitges. La interpretació de les restes suggereix que el conjunt hauria funcionat com una zona d'elaboració i emmagatzematge d'algun producte agrícola. La presència d'algunes cubetes i un lacus o bassa pavimentat amb opus signinum, que es va trobar en l'excavació, indica que hi devia haver una premsa d'oli o de raïm[3][4]
Edat mitjana
El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1327, amb la intenció que servís de lloc de retir per a la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei.[5]
Al gener de 1326 la reina Elisenda comprà a Elisenda, vídua d'Arnau de Sarrià, i al seu fill Bernat el mas Pedralbes, situat al peu de la muntanya de Sant Pere Mártir i a l'oest de la ciutat. Al febrer obtingué del papa Joan XXII la facultat per fundar el monestir de clarisses que volia, amb la condició que arribés a dotze el nombre de religioses i que la sustentació fos segura, es dir, d'acord amb la reforma de la regla de santa Clara aprovada per Urbá IV.[6][7]
El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327.[8] Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. La reina va posar especial interès en aquest monestir, al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.[6]
La mateixa Elisenda de Montcada va fer construir un palau annex al qual es va traslladar pels volts de febrer de 1328, després de la mort del seu marit, el mes de novembre de 1327.[9] Elisenda va residir al palau del monestir fins al moment de la seva mort, el 1364. Malgrat que la mateixa reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.[5] Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.[10]
Edat moderna
El 1466, després de la mort del Príncep de Viana durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), les monges es van veure obligades a deixar el monestir, trencant així la clausura, i es van recollir al monestir de Sant Joan de Jerusalem i, ja el 1468, al Palau de la Vescomtessa i a unes cases del carrer Santa Anna de la seva propietat. Durant aquesta guerra el monestir es va convertir en el quarter general dels partidaris de Joan II i és on es va produir la capitulació de Pedralbes el 24 d'octubre de 1472.[9]
Més endavant, durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades de nou i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona, on van haver de restar durant tres anys. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat. Després d'aquesta llarga estança el monestir va començar a acusar una lenta decadència al llarg del segle xvii, en part per la mala gestió d'algunes abadesses, en part per les circumstàncies socioeconòmiques i polítiques del moment, que van agreujar fets com la pèrdua del municipi de Sarrià, l'obligatorietat de pagar impostos a l'Ajuntament, la Guerra de Successió, etc.[9]
El 30 de juliol de 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van rebre l'ordre d'exclaustració i el 23 d'agost es va dissoldre la comunitat i es van tapiar les entrades de l'església i el monestir,[9] restant les monges disperses durant tres anys.[11] Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.[5
The Monastery of Pedralbes is a Gothic monastery in Barcelona, Catalonia, Spain. It is now a museum, housing permanent exhibitions on its own art and legacy as well as third-party special exhibitions from time to time. The Chapel of St. Michael was restored and re-opened in 2018.
Etymology
The name of the site in the 14th century was Petras Albas (in the accusative), Latin for "white stones". The original name devolved into the current one.
History
The monastery was founded by King James II of Aragon for his wife Elisenda de Montcada in 1326. It housed a community of Poor Clares, mostly members of noble families. The queen gave the monastery a series of privileges, including the direct protection of the city of Barcelona, through the Consell de Cent ("Council of the Hundred"), who had the task to defend it in case of danger. Elisenda also built a palace annexed to the monastery, where she lived after her husband's death in 1327. She died there in 1367. The remains of the palace were discovered in the 1970s.
During the Reapers' War of the 1640s and '50s, the nuns were expelled, but later returned. Some still reside in the complex, which was declared a national monument in 1991.
Structure
Originally, the monastery (built in white stone, pedres albes in Catalan, hence its name) was defended by a line of walls, of which today only two towers and one gate remain.
The church has a single nave, with rib vaults and a polygonal apse, and houses a Gothic retablo by Jaume Huguet. The façade is characterized by a large rose window.The cloister has three floors, and a length of 40 meters, with a central garden of orange trees and palms. It is formed by wide arches on columns, whose capitals are decorated with the emblems of the Kings of Aragon and the House of Montcada. The sepulchre of Queen Elisenda, in alabaster stone, is located in one of the cloister's wings.
Also notable is the Chapel of St. Michael, housing several fresco paintings by Ferrer Bassa. Dating to 1346, they show the influence of the Italian painter Giotto.
In the 1990s, the former dormitory housed a permanent exhibition of works from the Thyssen-Bornemisza Collection, with works by Italian Trecento painters, and later works by artists including Rubens, Canaletto, Tintoretto, Velázquez and Fra Angelico (Virgin of Humility, one of his masterpieces). Now these are in the Museu Nacional d'Art de Catalunya in Barcelona, or the main Madrid home of the collection.