Santa Margarida del Priorat de Sant Genís de Rocafort (Martorell, Barcelona)
Emplazada sobre una antigua iglesia visigótica, la parroquia de Santa Margarida es de planta rectangular, sin ábside diferenciado.
De una sola nave, las paredes están reforzadas interiormente por pilares adosados, lo que posibilita varias capillas laterales poco profundizadas. La puerta está a poniente, formada por dos arcos en degradación y con dos impostas por banda. El aparato es de sillares bien escuadrados y dispuestos en hiladas regulares. Las ventanas son de doble derrame. En la ventana de levante se aprovecha interiormente una tuerca monolítica con ornamentación, de época visigótica. La parte superior de la pared de levante parece rehecha.
Noticias históricas
Las primeras noticias del priorato de San Genís de Rocafort, del que dependía Santa Margarida como parroquia, son de 1042, cuando Bonfill Guillem y su esposa Sicardis, señores de Castellví de Rosanes, dan a Sant Genís unas casas y tierras. Otra donación es de 1084. La comunidad es citada documentalmente en 1146. El prior era un tal Ponç, y dependía de Sant Miquel de Cruïlles. En 1166 el prior era Bernat. La iglesia de Santa Margarida era la parroquia del priorato. Está documentada en 1300 cuando Antic Domènec, de Martorell, en su testamento, dejó dos sueldos en la iglesia.
Traducido de
invarquit.cultura.gencat.cat/card/18567
Iglesia paleocristiana:
La iglesia es de tipo paleocristiano construida en época visigótica, sólo se conserva en planta. Está situada debajo de la iglesia, que fue parroquia del priorato de Rocafort, de Santa Margarita (románica). La iglesia paleocristiana es de nave única, con cabecera tripartita formada por tres cámaras alineadas y adosadas a un muro de fondo recto. El ábiside es de sección semicircular (dibuja un arco de herradura) y contiene basamento de obra del altar. Las cámaras laterales, seguramente, sacristías, son de planta rectangular. Dentro del ábside hay tres niveles de pavimento, del inferior de los cuales fue arrancada la capa superficial, y las otras dos son de opus signinum. El aparato está hecho con cantos rodados y piedras sin trabajar, con sillares bastante grande.
Noticias históricas
De la Iglesia paleocristiana no se conserva documentación. Lo hemos datado en el siglo VI por su estructura tipológica. No sabemos si en origen fue parroquia o, tal vez, monasterio. Sobre los restos de la antigua, en el s. XII (finales) fue construida una iglesia románica, que sería la parroquia del antiguo priorato de St. Genís de Rocafort, documentado en 1042 cuando fue dotado por Guillem de Castellvell.
Traducido de
invarquit.cultura.gencat.cat/card/18561
Emplaçada sobre una antiga església visigòtica, la parròquia de Santa Margarida és de planta rectangular, sense absis diferenciat.
D'una sola nau, les parets són reforçades interiorment per pilars adossats, el que possibilita diverses capelles laterals poc aprofundides. La porta és a ponent, formada per dos arcs en degradació i amb dues impostes per banda. L'aparell és de carreus ben escairats i disposats en filades regulars. Les finestres són de doble esqueixada. A la finestra de llevant s'aprofita interiorment una rosca monolítica amb ornamentació, d'època visigòtica. La part superior de la paret de llevant sembla refeta.
Notícies històriques
Les primeres notícies del priorat de Sant Genís de Rocafort, del qual depenia Santa Margarida com a parròquia, són del 1042, quan Bonfill Guillem i la seva muller Sicardis, senyors de Castellví de Rosanes, donen a Sant Genís unes cases i terres. Una altra donació és del 1084. La comunitat és citada documentalment el 1146. El prior era un tal Ponç, i depenia de Sant Miquel de Cruïlles. El 1166 el prior era Bernat. L'església de Santa Margarida era la parròquia del priorat. És documentada el 1300 quan Antic Domènec, de Martorell, en el seu testament, deixà dos sous a l'església.
invarquit.cultura.gencat.cat/card/18567
Església paleocristiana:
L'església és de tipus paleocristià construïda en època visigòtica només es conserva en planta. Es situada sota de l'església, que fou parròquia del priorat de Rocafort, de Santa Margarida (romànica). L'església paleocristiana és de nau única, amb capçalera tripartida formada per tres cambres arrenglerades i adossades a un mur de fons recta. L'abisis és de secció semi circular (dibuixa un arc de ferradura) i conté basament d'obra del altar. Les cambres laterals, segurament, sagristies, són de planta rectangular. Dins de l'absis hi ha tres nivells de paviment, l'inferior dels quals en fou arrencada la capa superficial, i les altres dos són d' opus signinum. L'aparell és fet amb còdols i pedres sense treballar, amb carreus bastant gran.
Notícies històriques
De l'església paleocristiana no es conserva documentació. L'hem datada al segle VI per la seva estructura tipologica. No sabem si en origen fou parròquia o, potser, monestir. Sobre les restes de l'antiga al s. XII (finals) hi fou construïda una església romànica, que seria la parròquia de l'antic priorat de St. Genís de Rocafort, documentat el 1042 quan fou dotat per Guillem de Castellvell.
Santa Margarida del Priorat de Sant Genís de Rocafort (Martorell, Barcelona)
Emplazada sobre una antigua iglesia visigótica, la parroquia de Santa Margarida es de planta rectangular, sin ábside diferenciado.
De una sola nave, las paredes están reforzadas interiormente por pilares adosados, lo que posibilita varias capillas laterales poco profundizadas. La puerta está a poniente, formada por dos arcos en degradación y con dos impostas por banda. El aparato es de sillares bien escuadrados y dispuestos en hiladas regulares. Las ventanas son de doble derrame. En la ventana de levante se aprovecha interiormente una tuerca monolítica con ornamentación, de época visigótica. La parte superior de la pared de levante parece rehecha.
Noticias históricas
Las primeras noticias del priorato de San Genís de Rocafort, del que dependía Santa Margarida como parroquia, son de 1042, cuando Bonfill Guillem y su esposa Sicardis, señores de Castellví de Rosanes, dan a Sant Genís unas casas y tierras. Otra donación es de 1084. La comunidad es citada documentalmente en 1146. El prior era un tal Ponç, y dependía de Sant Miquel de Cruïlles. En 1166 el prior era Bernat. La iglesia de Santa Margarida era la parroquia del priorato. Está documentada en 1300 cuando Antic Domènec, de Martorell, en su testamento, dejó dos sueldos en la iglesia.
Traducido de
invarquit.cultura.gencat.cat/card/18567
Iglesia paleocristiana:
La iglesia es de tipo paleocristiano construida en época visigótica, sólo se conserva en planta. Está situada debajo de la iglesia, que fue parroquia del priorato de Rocafort, de Santa Margarita (románica). La iglesia paleocristiana es de nave única, con cabecera tripartita formada por tres cámaras alineadas y adosadas a un muro de fondo recto. El ábiside es de sección semicircular (dibuja un arco de herradura) y contiene basamento de obra del altar. Las cámaras laterales, seguramente, sacristías, son de planta rectangular. Dentro del ábside hay tres niveles de pavimento, del inferior de los cuales fue arrancada la capa superficial, y las otras dos son de opus signinum. El aparato está hecho con cantos rodados y piedras sin trabajar, con sillares bastante grande.
Noticias históricas
De la Iglesia paleocristiana no se conserva documentación. Lo hemos datado en el siglo VI por su estructura tipológica. No sabemos si en origen fue parroquia o, tal vez, monasterio. Sobre los restos de la antigua, en el s. XII (finales) fue construida una iglesia románica, que sería la parroquia del antiguo priorato de St. Genís de Rocafort, documentado en 1042 cuando fue dotado por Guillem de Castellvell.
Traducido de
invarquit.cultura.gencat.cat/card/18561
Emplaçada sobre una antiga església visigòtica, la parròquia de Santa Margarida és de planta rectangular, sense absis diferenciat.
D'una sola nau, les parets són reforçades interiorment per pilars adossats, el que possibilita diverses capelles laterals poc aprofundides. La porta és a ponent, formada per dos arcs en degradació i amb dues impostes per banda. L'aparell és de carreus ben escairats i disposats en filades regulars. Les finestres són de doble esqueixada. A la finestra de llevant s'aprofita interiorment una rosca monolítica amb ornamentació, d'època visigòtica. La part superior de la paret de llevant sembla refeta.
Notícies històriques
Les primeres notícies del priorat de Sant Genís de Rocafort, del qual depenia Santa Margarida com a parròquia, són del 1042, quan Bonfill Guillem i la seva muller Sicardis, senyors de Castellví de Rosanes, donen a Sant Genís unes cases i terres. Una altra donació és del 1084. La comunitat és citada documentalment el 1146. El prior era un tal Ponç, i depenia de Sant Miquel de Cruïlles. El 1166 el prior era Bernat. L'església de Santa Margarida era la parròquia del priorat. És documentada el 1300 quan Antic Domènec, de Martorell, en el seu testament, deixà dos sous a l'església.
invarquit.cultura.gencat.cat/card/18567
Església paleocristiana:
L'església és de tipus paleocristià construïda en època visigòtica només es conserva en planta. Es situada sota de l'església, que fou parròquia del priorat de Rocafort, de Santa Margarida (romànica). L'església paleocristiana és de nau única, amb capçalera tripartida formada per tres cambres arrenglerades i adossades a un mur de fons recta. L'abisis és de secció semi circular (dibuixa un arc de ferradura) i conté basament d'obra del altar. Les cambres laterals, segurament, sagristies, són de planta rectangular. Dins de l'absis hi ha tres nivells de paviment, l'inferior dels quals en fou arrencada la capa superficial, i les altres dos són d' opus signinum. L'aparell és fet amb còdols i pedres sense treballar, amb carreus bastant gran.
Notícies històriques
De l'església paleocristiana no es conserva documentació. L'hem datada al segle VI per la seva estructura tipologica. No sabem si en origen fou parròquia o, potser, monestir. Sobre les restes de l'antiga al s. XII (finals) hi fou construïda una església romànica, que seria la parròquia de l'antic priorat de St. Genís de Rocafort, documentat el 1042 quan fou dotat per Guillem de Castellvell.