Olèrdola
La muralla romana
A finals del segle II aC o inici de la següent centúria, els romans aixequen una muralla en la part menys protegida de la plataforma rocosa olerdolana. D'un extrem a l'altre del penya-segat, la muralla té una llargada de 145 m i una amplada de 2 m. L'altura original màxima conservada és de 4 m.
La construcció de la muralla romana d'Olèrdola respon tant a les necessitats d'establir un punt de control territorial com a l'interès propagandístic i propagador de la civilització romana enfront dels ibers indígenes.
La muralla presenta quatre trams de llenços separats per quatre torres i amb una porta central. L'obra constructiva consta d'una cara exterior de carreus, una cara interior d'encofrat i el recle intern de pedres irregulars i morter.
Els carreus de calcària estan ben desbastats, tot i que la disposició dels blocs i de les filades és força heterogènia, més propera al tipus d'aparell poligonal que al quadrangular. Alguns dels carreus estan encoixinats i altres presenten uns pius cilíndrics usats durant la construcció de la muralla per elevar els blocs fins al seu emplaçament definitiu. L'heterogeneïtat de la construcció ha estat atribuïda al treball simultani de diferents grups d'obrers, cada un concentrat en un tram o torre.
El tram de llevant està sobreelevat gràcies a la roca tallada verticalment en la seva base que també va servir de pedrera en el moment de l'aixecament del vallum. En alguns punts, l'altura del front de pedrera és de prop de 2 m. De llevant a ponent, el primer tram de muralla inclou dos tipus d'aparell ben diferenciat; a l'extrem de llevant, pedra petita sense escairar unida amb morter de calç i, a la resta, blocs escairats, alguns d'ells disposats en filades de dret i en filades de través, alternant amb altres disposicions.
La torre de llevant presenta la planta rectangular i l'obra exterior és de carreus poligonals, alguns d'ells encoixinats. Encara que molt enrunada en una de les seves cares, conserva una altura considerable. En un dels blocs de la cara nord es troba un grafit cisellat a la pedra. Matiés Pallarés va excavar l'interior de la torre entre els anys 1920 i 1921.
Al segon tram s'observen dos tipus diferents d'obra. La part inferior presenta un aparell poligonal força regular, amb alguns blocs encoixinats. La part superior és una obra de pedres mitjanes irregulars unides amb morter de calç. La cara interna d'encofrat és homogènia en aquest mateix tram. La torre avui visible que flanqueja la porta per la banda esquerra conserva l'estructura interna original romana, però deguè ser refeta en època medieval i en part reconstruïda a inicis del segle XX.
Una única porta s'obre a la part central de la muralla, dividint-la en dos trams, el de llevant i el de ponent. L'entrada està flanquejada per torres de planta quadrada i encara avui és pas obligat per entrar al recinte. L'amplada se situaria entorn els 3.5 m.
El tram de ponent presenta més alteracions que el contraposat, en servir de mur posterior a la masia-rectoria enderrocada els anys 60. La torre de flanqueig situada a la dreta de la porta presenta la base de grans carreus molt erosionats, la part mitjana de blocs més petits i la superior d'obra irregular coronada amb merlets, afegitó de principis del segle XX.
El tercer llenç fou parcialment reaixecat en construïr-se els nous edificis (1970-71). L'aparell poligonal és trencat per dues finestretes, una conservada de l'antiga masia i l'altra oberta en l'obra nova.
La planta de la torre més septentrional presenta una curiosa i infreqüent forma d'esperó. L'aparell és regular i de grans blocs en l'angle frontal i el basament, essent la resta d'obra, és petit. En aquest punt es pot observar l'alternança de files de blocs del dret i files al través, sistema utilitzat també a la muralla serviana a Roma i en altres indrets durant el període republicà i augusteu. En la part refeta s'hi obren dues finestretes modernes.
El darrer llenç presenta un aparell poligonal amb blocs grans i mitjans. La part refeta és d'obra de mida més petita. Una nova finestra reemplaça una antiga porta de la masia.
El distint parament que s'observa en el folre exterior de la muralla (carreus i pedra sense desbastar a la part superior) contrasta amb la uniformitat de l'encofrat intern. Aquest fet ha donat peu a diferents interpretacions, des de la consideració que l'opus poligonal seria romà mentre la resta correspondria a una restauració medieval, fins a la finalització precipitada de l'obra per part dels mateixos romans.
La muralla romana
A finales del siglo II aC o inicio de la siguiente centuria, los romanos levantan una muralla en la parte menos protegida de la plataforma rocosa olerdolana. De un extremo al otro del acantilado, la muralla tiene una longitud de 145 m y una anchura de 2 m. La altura original máxima conservada es de 4 m.
La construcción de la muralla romana de Olèrdola responde tanto a las necesidades de establecer un punto de control territorial como al interés propagandístico y propagador de la civilización romana frente a los íberos indígenas.
La muralla presenta cuatro tramos de lienzos separados por cuatro torres y con una puerta central. La obra constructiva consta de una cara exterior de sillares, una cara interior de encofrado y el recebo interno de piedras irregulares y mortero.
Los sillares de caliza están bien desbastados, aunque la disposición de los bloques y de las hiladas es bastante heterogénea, más cercana al tipo de aparejo poligonal que el cuadrangular. Algunos de los sillares estan acolchados y otros presentan unos pivotes cilíndricos usados durante la construcción de la muralla para elevar los bloques hasta su emplazamiento definitivo. La heterogeneidad de la construcción ha sido atribuida al trabajo simultáneo de diferentes grupos de obreros, cada uno concentrado en un tramo o torre.
El tramo de levante está sobreelevado gracias a la roca cortada verticalmente en su base que también sirvió de cantera en el momento del levantamiento del vallum. En algunos puntos, la altura del frente de cantera es de cerca de 2 m. De levante a poniente, el primer tramo de muralla incluye dos tipos de aparejo bien diferenciado; en el extremo de levante, piedra pequeña sin escuadrar unida con mortero de cal y, el resto, bloques escuadrados, algunos de ellos dispuestos en hiladas de derecho y en hiladas de través, alternando con otras disposiciones.
La torre de levante presenta la planta rectangular y la obra exterior es de sillares poligonales, algunos de ellos almohadillados. Aunque muy en ruinas en una de sus caras, conserva una altura considerable. En uno de los bloques de la cara norte se encuentra un grafito cisncelado en la piedra. Matías Pallarés excavó el interior de la torre entre los años 1920 y 1921.
En el segundo tramo se observan dos tipos diferentes de obra. La parte inferior presenta un aparejo poligonal bastante regular, con algunos bloques almohadillados. La parte superior es una obra de piedras medianas irregulares unidas con mortero de cal. La cara interna de encofrado es homogénea en este mismo tramo. La torre hoy visible que flanquea la puerta por el lado izquierdo conserva la estructura interna original romana, pero debió ser reconstruida en época medieval y en parte reconstruida a principios del siglo XX.
Una única puerta se abre en la parte central de la muralla , dividiéndola en dos tramos, el de levante y el poniente. La entrada está flanqueada por torres de planta cuadrada y aún hoy es paso obligado para entrar en el recinto. La anchura se situaría en torno los 3.5 m.
El tramo de poniente presenta más alteraciones que el contrapuesto, al servir de muro posterior a la masía-rectoría derribada en los años 60. La torre de flanqueo situada a la derecha de la puerta presenta una base de grandes sillares muy erosionados, la parte media de bloques más pequeños y la superior de obra irregular coronada con almenas, añadido de principios del siglo XX.
El tercer lienzo fue parcialmente rehecho al construir los nuevos edificios (1970-71). El aparejo poligonal está cortado por dos ventanitas, una conservada de la antigua masía y la otra abierta en la obra nueva.
La planta de la torre más septentrional presenta una curiosa e infrecuente forma de espolón. El aparejo es regular y de grandes bloques en el ángulo frontal y el basamento, siendo el resto de obra, más pequeño. En este punto se puede observar la alternancia de filas de bloques del derecho y filas al través, sistema utilizado también en la muralla serviana en Roma y en otros lugares durante el periodo republicano y augústeo . En la parte reconstruida se abren dos ventanitas modernas.
El último lienzo presenta un aparejo poligonal con bloques grandes y medianos. La parte reconstruida es de obra de menor tamaño. Una nueva ventana reemplaza una antigua puerta de la masía.
El distinto paramento que se observa en el forro exterior de la muralla (sillares y piedra sin desbastar en la parte superior) contrasta con la uniformidad del encofrado interno. Este hecho ha dado pie a diferentes interpretaciones, desde la consideración de que el opus poligonal sería romano mientras el resto correspondería a una restauración medieval, hasta la finalización precipitada de la obra por parte de los mismos romanos.
Olèrdola
La muralla romana
A finals del segle II aC o inici de la següent centúria, els romans aixequen una muralla en la part menys protegida de la plataforma rocosa olerdolana. D'un extrem a l'altre del penya-segat, la muralla té una llargada de 145 m i una amplada de 2 m. L'altura original màxima conservada és de 4 m.
La construcció de la muralla romana d'Olèrdola respon tant a les necessitats d'establir un punt de control territorial com a l'interès propagandístic i propagador de la civilització romana enfront dels ibers indígenes.
La muralla presenta quatre trams de llenços separats per quatre torres i amb una porta central. L'obra constructiva consta d'una cara exterior de carreus, una cara interior d'encofrat i el recle intern de pedres irregulars i morter.
Els carreus de calcària estan ben desbastats, tot i que la disposició dels blocs i de les filades és força heterogènia, més propera al tipus d'aparell poligonal que al quadrangular. Alguns dels carreus estan encoixinats i altres presenten uns pius cilíndrics usats durant la construcció de la muralla per elevar els blocs fins al seu emplaçament definitiu. L'heterogeneïtat de la construcció ha estat atribuïda al treball simultani de diferents grups d'obrers, cada un concentrat en un tram o torre.
El tram de llevant està sobreelevat gràcies a la roca tallada verticalment en la seva base que també va servir de pedrera en el moment de l'aixecament del vallum. En alguns punts, l'altura del front de pedrera és de prop de 2 m. De llevant a ponent, el primer tram de muralla inclou dos tipus d'aparell ben diferenciat; a l'extrem de llevant, pedra petita sense escairar unida amb morter de calç i, a la resta, blocs escairats, alguns d'ells disposats en filades de dret i en filades de través, alternant amb altres disposicions.
La torre de llevant presenta la planta rectangular i l'obra exterior és de carreus poligonals, alguns d'ells encoixinats. Encara que molt enrunada en una de les seves cares, conserva una altura considerable. En un dels blocs de la cara nord es troba un grafit cisellat a la pedra. Matiés Pallarés va excavar l'interior de la torre entre els anys 1920 i 1921.
Al segon tram s'observen dos tipus diferents d'obra. La part inferior presenta un aparell poligonal força regular, amb alguns blocs encoixinats. La part superior és una obra de pedres mitjanes irregulars unides amb morter de calç. La cara interna d'encofrat és homogènia en aquest mateix tram. La torre avui visible que flanqueja la porta per la banda esquerra conserva l'estructura interna original romana, però deguè ser refeta en època medieval i en part reconstruïda a inicis del segle XX.
Una única porta s'obre a la part central de la muralla, dividint-la en dos trams, el de llevant i el de ponent. L'entrada està flanquejada per torres de planta quadrada i encara avui és pas obligat per entrar al recinte. L'amplada se situaria entorn els 3.5 m.
El tram de ponent presenta més alteracions que el contraposat, en servir de mur posterior a la masia-rectoria enderrocada els anys 60. La torre de flanqueig situada a la dreta de la porta presenta la base de grans carreus molt erosionats, la part mitjana de blocs més petits i la superior d'obra irregular coronada amb merlets, afegitó de principis del segle XX.
El tercer llenç fou parcialment reaixecat en construïr-se els nous edificis (1970-71). L'aparell poligonal és trencat per dues finestretes, una conservada de l'antiga masia i l'altra oberta en l'obra nova.
La planta de la torre més septentrional presenta una curiosa i infreqüent forma d'esperó. L'aparell és regular i de grans blocs en l'angle frontal i el basament, essent la resta d'obra, és petit. En aquest punt es pot observar l'alternança de files de blocs del dret i files al través, sistema utilitzat també a la muralla serviana a Roma i en altres indrets durant el període republicà i augusteu. En la part refeta s'hi obren dues finestretes modernes.
El darrer llenç presenta un aparell poligonal amb blocs grans i mitjans. La part refeta és d'obra de mida més petita. Una nova finestra reemplaça una antiga porta de la masia.
El distint parament que s'observa en el folre exterior de la muralla (carreus i pedra sense desbastar a la part superior) contrasta amb la uniformitat de l'encofrat intern. Aquest fet ha donat peu a diferents interpretacions, des de la consideració que l'opus poligonal seria romà mentre la resta correspondria a una restauració medieval, fins a la finalització precipitada de l'obra per part dels mateixos romans.
La muralla romana
A finales del siglo II aC o inicio de la siguiente centuria, los romanos levantan una muralla en la parte menos protegida de la plataforma rocosa olerdolana. De un extremo al otro del acantilado, la muralla tiene una longitud de 145 m y una anchura de 2 m. La altura original máxima conservada es de 4 m.
La construcción de la muralla romana de Olèrdola responde tanto a las necesidades de establecer un punto de control territorial como al interés propagandístico y propagador de la civilización romana frente a los íberos indígenas.
La muralla presenta cuatro tramos de lienzos separados por cuatro torres y con una puerta central. La obra constructiva consta de una cara exterior de sillares, una cara interior de encofrado y el recebo interno de piedras irregulares y mortero.
Los sillares de caliza están bien desbastados, aunque la disposición de los bloques y de las hiladas es bastante heterogénea, más cercana al tipo de aparejo poligonal que el cuadrangular. Algunos de los sillares estan acolchados y otros presentan unos pivotes cilíndricos usados durante la construcción de la muralla para elevar los bloques hasta su emplazamiento definitivo. La heterogeneidad de la construcción ha sido atribuida al trabajo simultáneo de diferentes grupos de obreros, cada uno concentrado en un tramo o torre.
El tramo de levante está sobreelevado gracias a la roca cortada verticalmente en su base que también sirvió de cantera en el momento del levantamiento del vallum. En algunos puntos, la altura del frente de cantera es de cerca de 2 m. De levante a poniente, el primer tramo de muralla incluye dos tipos de aparejo bien diferenciado; en el extremo de levante, piedra pequeña sin escuadrar unida con mortero de cal y, el resto, bloques escuadrados, algunos de ellos dispuestos en hiladas de derecho y en hiladas de través, alternando con otras disposiciones.
La torre de levante presenta la planta rectangular y la obra exterior es de sillares poligonales, algunos de ellos almohadillados. Aunque muy en ruinas en una de sus caras, conserva una altura considerable. En uno de los bloques de la cara norte se encuentra un grafito cisncelado en la piedra. Matías Pallarés excavó el interior de la torre entre los años 1920 y 1921.
En el segundo tramo se observan dos tipos diferentes de obra. La parte inferior presenta un aparejo poligonal bastante regular, con algunos bloques almohadillados. La parte superior es una obra de piedras medianas irregulares unidas con mortero de cal. La cara interna de encofrado es homogénea en este mismo tramo. La torre hoy visible que flanquea la puerta por el lado izquierdo conserva la estructura interna original romana, pero debió ser reconstruida en época medieval y en parte reconstruida a principios del siglo XX.
Una única puerta se abre en la parte central de la muralla , dividiéndola en dos tramos, el de levante y el poniente. La entrada está flanqueada por torres de planta cuadrada y aún hoy es paso obligado para entrar en el recinto. La anchura se situaría en torno los 3.5 m.
El tramo de poniente presenta más alteraciones que el contrapuesto, al servir de muro posterior a la masía-rectoría derribada en los años 60. La torre de flanqueo situada a la derecha de la puerta presenta una base de grandes sillares muy erosionados, la parte media de bloques más pequeños y la superior de obra irregular coronada con almenas, añadido de principios del siglo XX.
El tercer lienzo fue parcialmente rehecho al construir los nuevos edificios (1970-71). El aparejo poligonal está cortado por dos ventanitas, una conservada de la antigua masía y la otra abierta en la obra nueva.
La planta de la torre más septentrional presenta una curiosa e infrecuente forma de espolón. El aparejo es regular y de grandes bloques en el ángulo frontal y el basamento, siendo el resto de obra, más pequeño. En este punto se puede observar la alternancia de filas de bloques del derecho y filas al través, sistema utilizado también en la muralla serviana en Roma y en otros lugares durante el periodo republicano y augústeo . En la parte reconstruida se abren dos ventanitas modernas.
El último lienzo presenta un aparejo poligonal con bloques grandes y medianos. La parte reconstruida es de obra de menor tamaño. Una nueva ventana reemplaza una antigua puerta de la masía.
El distinto paramento que se observa en el forro exterior de la muralla (sillares y piedra sin desbastar en la parte superior) contrasta con la uniformidad del encofrado interno. Este hecho ha dado pie a diferentes interpretaciones, desde la consideración de que el opus poligonal sería romano mientras el resto correspondería a una restauración medieval, hasta la finalización precipitada de la obra por parte de los mismos romanos.