Castell de Queralt, Bellprat
Castillo de Queralt
El castillo de Queralt se encuentra sobre un risco en el extremo occidental de la sierra de Queralt, en la parte sur-occidental de la comarca de Anoia, cerca de la línea divisoria con la Conca de Barberá, Alt Camp y el Alt Panadés. En el siglo X y por su ubicación estratégica, el castillo representa el extremo de la Marca.
Indirectamente, se puede remontar la existencia de esta fortaleza al gobierno del conde Wifredo el Velloso, entre los años 880-897, cuando éste conde organizó la repoblación del condado de Osona del cual el castillo de Queralt era en aquel momento el límite más poniente. El año 976 el conde Borrell II y su esposa Ledgarda vendieron a Guitard, vizconde de Barcelona el castillo de Queralt situado en los confines de la Marca. La familia vizcondal barcelonesa se desprende del castillo a favor de Trasoar de la familia de los vizcondes de Osona, cuyos hijos se adjudicaron la posesión del castillo en su totalidad. A principios del siglo XI fue discutida la propiedad entre dos señores, Sal-la, obispo de Urgell y Sendred de Gurb. En el año 1002, los condes de Barcelona Ramón Borrell y Ermesenda de Carcasona convocaron juicio y se supone que la sentencia, que no se conoce, fue favorable al obispo Sal-la. Sin embargo, el lugar se encuentra vinculado a los Gurb-Queralt que fueron los únicos señores, no sabemos si por compra o por usurpación, método a menudo utilizado en la época.
Durante el periodo de gobierno de Bernardo Sendred de Gurb, se produjo una importante forestación de las tierras de poniente del castillo, creando nuevos núcleos de población y los castillos de Montargull, Rauric y Figuerola, tarea que continuó su hijo Guillem Bernat de Queralt, muerto el 1084 y primero en emplear el locativo de Queralt como apellido. Debido a varias muertes sin descendencia la propiedad se dividió en dos ramas de la familia Queralt y que poseían diferente clase de dominio, por ejemplo, una el dominio eminente (el derecho de propiedad superior al dominio útil de los señores), y el otro la posesión en feudo o la castellanía. A finales del siglo XII y principios del XIII la rama principal desaparece y la rama secundaria se instala en Queralt. En el año 1212, Arnau de Timor compra a Berenguer III de Gurb Queralt el castillo en libre y franco alodio y su hijo se apellida Queralt y reúne la baronía de Santa Coloma.
Señores notables de Queralt fueron Pedro IV de Queralt, fallecido en 1408 y sobre todo Pedro VI de Queralt, militar, diplomático, hombre de letras, que estuvo al servicio de los reyes Pedro IV de Aragón, Juan I de Aragón y Martín el Humano. En 1463 un sucesor de la saga, Guerau I, partidario de la causa catalana de la Generalitat es desposeído por su hijo Dalmau II, partidario de Juan II. Pedro VIII, en 1599, recibe el título de conde de Santa Coloma de manos de Felipe III de España. El heredero, Dalmau III de Queralt fue virrey de Cataluña al estallar la Guerra dels Segadors y fue muerto el día del Corpus de Sangre (7 de junio de 1640). Su hijo, distinguido por Felipe IV será elevado a grande de España en 1647.
En el año 1842, el conde de Santa Coloma vende el castillo, muy deteriorado a Josep Safont i Lluch (1803-1861), comerciante y banquero. El estado del castillo es ruinoso, con corrales de ganado y rodeado de tierras.
Del castillo, ahora totalmente en ruinas, quedan desconjuntados una buena parte de los muros perimetrales de un gran casona que engloban otras dependencias ahora prácticamente sepultadas, entre las que sobresale una acadio ojival de las estancias interiores. El edificio residencial se sitúa en la parte más alta del cerro. Se trata de un cuerpo construido de factura gótica, de planta rectangular con la fachada al norte, con la puerta de entrada, dos aspilleras a media altura y dos ventanas en la parte superior. En la fachada norte se puede observar el desarrollo en altura del edificio: planta baja, piso y azotea. El aparato de paramentos externos, fuerza torpe, contrasta con el de los paramentos internos, hecho con sillares bien trabajados y ordenados en hileras horizontales.
Cerca de la esquina noroeste se observa una curiosa canal hecha con bloques de piedra arenisca rectangulares, fusionados y vaciados interiormente y restos de una pequeña construcción rectangular, quizás una cisterna. En el extremo occidental, cerca del acantilado, el muro de poniente de la iglesia del castillo, ahora totalmente dañada, y los despojos de lo que podrían ser el establo, el corral... Estas ruinas demuestran las vicisitudes y derrumbes que experimentó este castillo que si bien es el asentamiento castrense más temprano en la ocupación cristiana de la cuenca del Gaià, del primitivo edificio del siglo X ya no quedan trazas evidentes.
Iglesia de San Miguel del Castillo de Queralt
Fue siempre la capilla de la fortaleza de Queralt. Dependió de la canónica de Solsona y aparece documentada en el año 1088 en que fue dada en Santa María de Solsona junto con la iglesia de San Cristóbal y el resto de iglesias a ellas sujetos.
El abandono del castillo significó también el abandono de la capilla, de la que sólo queda el muro de poniente, coronado por un campanario de espadaña de una apertura rematada por un arco de medio punto adovelado y parte de la escala que llevaba desde el interior del templo. De los muros restantes, que debían conformar la nave y el ábside, ya no queda ninguna traza.
es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Queralt
Del castell, ara totalment anorreat, en resten desconjuntats una bona part dels murs perimetrals d'un gran casalici que engloben altres dependències ara pràcticament colgades, entre les quals sobresurt una arcada ogival de les estances interiors. L'edifici residencial se situa a la part més alta del turó. Es tracta d'un cos constituït de factura gòtica, de planta rectangular amb la façana a tramuntana, amb la porta d'entrada, dues espitlleres a mitjana altura i dues finestres a la part superior. A la façana nord s'hi pot observar el desenvolupament en altura de l'edifici: planta baixa, pis i terrat. L'aparell de paraments externs, força matusser, contrasta amb el dels paraments interns, fet amb carreus ben treballats i ordenats en filades horitzontals.
Prop de la cantonada nord-oest s'observa una curiosa canal feta amb blocs de pedra sorrenca rectangulars, fusionats i buidats interiorment i restes d'una petita construcció rectangular, potser una cisterna. A l'extrem occidental, prop de l'espadat, el mur de ponent de l'església del castell, ara totalment malmesa, i les despulles del que podrien ser l'estable, el corral, la pallissa... Aquestes ruïnes palesen les vicissituds i ensulsiades que experimentà aquest castell, que si bé és l'assentament castral més primerenc en l'ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu edifici del segle x ja no en resten traces evidents.
A l'extrem d'una llarga i aguda serra, hi ha el "Castrum et villam de Cheralto que est in silva", hom manifestava el 1196. Molts anys després, el gener del 1714, segons un escrit del Duc de Pòpuli, capità general de les tropes borbòniques a Catalunya, "los rebeldes... se volvieron a hazer fuertes en el castillo de Queralt", que aviat abandonaren. En el document de venda del "castillo y término de Queralt" el 1842 Josep Safont, hi ha esment del "terreno que había sido bosque y ahora no lo es, por haber sido cortados los pinos y robles, de los cuales han quedado poquísimos", i "d'enrederament del castell, edificació alçada sobre un turó encinglerat per una banda, és tota una ruina; havia servit per habitació dels pagesos que conreaven les terres de l'entorn i, entrant en l'enderroc, és possible de veure els envans arrebossats i altres vestigis que no delaten antics pobladors nobles".
Església de Sant Miquel del castell de Queralt
De l'església de Sant Miquel del castell de Queralt actualment només es conserva el mur de ponent amb una finestra i l'arc del campanar. Fou sempre la capella de la fortalesa de Queralt. Depengué de la canònica de Solsona i apareix documentada l'any 1088, en què fou donada a Santa Maria de Solsona junt amb l'església de Sant Cristòfol i la resta d'esglésies a elles subjectes. L'abandó del castell significà també l'abandó de la capella, de la qual només en resta el mur de ponent, coronat per un campanar d'espadanya d'una obertura rematada per un arc de mig punt adovellat i part de l'escala que hi menava des de l'interior del temple. Dels murs restants, que devien conformar la nau i l'absis, ja no en queda cap traça.
Indirectament, es pot remuntar l'existència d'aquesta fortalesa al govern del comte Guifré, entre els anys 880-897, quan aquest comte organitzà el repoblament del comtat d'Osona, del qual el castell de Queralt era en aquell moment el límit més ponentí. L'any 976 el comte Borrell II i la seva muller Ledgarda vengueren a Guitard, vescomte de Barcelona, el castell de Queralt, situat als confins de la Marca contra Espanya. La família vescomtal barcelonina es desprèn del castell a favor de Trasoar de la família dels vescomtes d'Osona, els fills del qual s'adjudicaren la possessió del castell en la totalitat. A principis del segle xi fou discutida la propietat entre dos senyors, Sal·la, bisbe d'Urgell i Sendred de Gurb. L'any 1002, els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona convocaren judici i se suposa que la sentència, que no es coneix, fou favorable al bisbe Sal·la. Això no obstant, l'indret es troba vinculat als Gurb-Queralt, que en foren els únics senyors, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l'època.
Durant el període de govern de Bernat Sendred de Gurb, es produí un important repoblament de les terres ponentines del castell, creant nous nuclis de població i els castells de Montargull, Rauric i Figuerola, tasca que continuà el seu fill Guillem Bernat de Queralt, mort el 1084 i primer a emprar el locatiu de Queralt com a cognom. Degut a diverses morts sense descendència la propietat es dividí en dues branques de la família anomenades Queralt i que posseïen diferent classe de domini; per exemple, una el domini eminent (el dret de propietat superior al domini útil dels senyors), i l'altra la possessió en feu o la castlania. A finals del segle xii i principis del XIII la branca principal desapareix i la branca secundària s'instal·la a Queralt. L'any 1212, Arnau de Timor compra a Berenguer III de Gurb Queralt el castell en lliure i franc alou i el seu fill es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma.
Vers el 1365 era de Dalmau de Queralt, senyor, també, del lloc de Santa Coloma. Senyors notables de Queralt foren Pere IV de Queralt, finat el 1408, i sobretot Pere VI de Queralt, militar, diplomàtic, home de lletres, que estigué al servei dels reis Pere el del Punyalet, Joan I i Martí l'Humà. El 1463 un successor de la nissaga, Guerau I, partidari de la causa catalana de la Generalitat, és desposseït pel seu fill Dalmau II, partidari de Joan II. Pere VIII, el 1599, rep el títol de comte de Santa Coloma de mans de Felip III de Castella. L'hereu, Dalmau III de Queralt, fou virrei de Catalunya en esclatar la Guerra dels Segadors i fou mort el dia del Corpus de Sang (7 de juny de 1640). El seu fill, distingit per Felip IV serà elevat a Grande de España el 1647.
El comte de Santa Coloma va vendre el castell, el 1842, al comerciant Josep Safont; la venda concerneix "la misma casa ó castillo de Queralt, muy deteriorada, con su corral para ganado."
L'últim cop que es va fer servir com a defensa va ser en la guerra carlina.
El 24 de juliol de 2021 es va declarar un incendi al municipi de Santa Coloma de Queralt que ràpidament es va estendre a la comarca de l'Anoia. Les dues esglésies i el castell van ser engolides per les flames del foc però l'afectació a les restes fou superficial.
Castell de Queralt, Bellprat
Castillo de Queralt
El castillo de Queralt se encuentra sobre un risco en el extremo occidental de la sierra de Queralt, en la parte sur-occidental de la comarca de Anoia, cerca de la línea divisoria con la Conca de Barberá, Alt Camp y el Alt Panadés. En el siglo X y por su ubicación estratégica, el castillo representa el extremo de la Marca.
Indirectamente, se puede remontar la existencia de esta fortaleza al gobierno del conde Wifredo el Velloso, entre los años 880-897, cuando éste conde organizó la repoblación del condado de Osona del cual el castillo de Queralt era en aquel momento el límite más poniente. El año 976 el conde Borrell II y su esposa Ledgarda vendieron a Guitard, vizconde de Barcelona el castillo de Queralt situado en los confines de la Marca. La familia vizcondal barcelonesa se desprende del castillo a favor de Trasoar de la familia de los vizcondes de Osona, cuyos hijos se adjudicaron la posesión del castillo en su totalidad. A principios del siglo XI fue discutida la propiedad entre dos señores, Sal-la, obispo de Urgell y Sendred de Gurb. En el año 1002, los condes de Barcelona Ramón Borrell y Ermesenda de Carcasona convocaron juicio y se supone que la sentencia, que no se conoce, fue favorable al obispo Sal-la. Sin embargo, el lugar se encuentra vinculado a los Gurb-Queralt que fueron los únicos señores, no sabemos si por compra o por usurpación, método a menudo utilizado en la época.
Durante el periodo de gobierno de Bernardo Sendred de Gurb, se produjo una importante forestación de las tierras de poniente del castillo, creando nuevos núcleos de población y los castillos de Montargull, Rauric y Figuerola, tarea que continuó su hijo Guillem Bernat de Queralt, muerto el 1084 y primero en emplear el locativo de Queralt como apellido. Debido a varias muertes sin descendencia la propiedad se dividió en dos ramas de la familia Queralt y que poseían diferente clase de dominio, por ejemplo, una el dominio eminente (el derecho de propiedad superior al dominio útil de los señores), y el otro la posesión en feudo o la castellanía. A finales del siglo XII y principios del XIII la rama principal desaparece y la rama secundaria se instala en Queralt. En el año 1212, Arnau de Timor compra a Berenguer III de Gurb Queralt el castillo en libre y franco alodio y su hijo se apellida Queralt y reúne la baronía de Santa Coloma.
Señores notables de Queralt fueron Pedro IV de Queralt, fallecido en 1408 y sobre todo Pedro VI de Queralt, militar, diplomático, hombre de letras, que estuvo al servicio de los reyes Pedro IV de Aragón, Juan I de Aragón y Martín el Humano. En 1463 un sucesor de la saga, Guerau I, partidario de la causa catalana de la Generalitat es desposeído por su hijo Dalmau II, partidario de Juan II. Pedro VIII, en 1599, recibe el título de conde de Santa Coloma de manos de Felipe III de España. El heredero, Dalmau III de Queralt fue virrey de Cataluña al estallar la Guerra dels Segadors y fue muerto el día del Corpus de Sangre (7 de junio de 1640). Su hijo, distinguido por Felipe IV será elevado a grande de España en 1647.
En el año 1842, el conde de Santa Coloma vende el castillo, muy deteriorado a Josep Safont i Lluch (1803-1861), comerciante y banquero. El estado del castillo es ruinoso, con corrales de ganado y rodeado de tierras.
Del castillo, ahora totalmente en ruinas, quedan desconjuntados una buena parte de los muros perimetrales de un gran casona que engloban otras dependencias ahora prácticamente sepultadas, entre las que sobresale una acadio ojival de las estancias interiores. El edificio residencial se sitúa en la parte más alta del cerro. Se trata de un cuerpo construido de factura gótica, de planta rectangular con la fachada al norte, con la puerta de entrada, dos aspilleras a media altura y dos ventanas en la parte superior. En la fachada norte se puede observar el desarrollo en altura del edificio: planta baja, piso y azotea. El aparato de paramentos externos, fuerza torpe, contrasta con el de los paramentos internos, hecho con sillares bien trabajados y ordenados en hileras horizontales.
Cerca de la esquina noroeste se observa una curiosa canal hecha con bloques de piedra arenisca rectangulares, fusionados y vaciados interiormente y restos de una pequeña construcción rectangular, quizás una cisterna. En el extremo occidental, cerca del acantilado, el muro de poniente de la iglesia del castillo, ahora totalmente dañada, y los despojos de lo que podrían ser el establo, el corral... Estas ruinas demuestran las vicisitudes y derrumbes que experimentó este castillo que si bien es el asentamiento castrense más temprano en la ocupación cristiana de la cuenca del Gaià, del primitivo edificio del siglo X ya no quedan trazas evidentes.
Iglesia de San Miguel del Castillo de Queralt
Fue siempre la capilla de la fortaleza de Queralt. Dependió de la canónica de Solsona y aparece documentada en el año 1088 en que fue dada en Santa María de Solsona junto con la iglesia de San Cristóbal y el resto de iglesias a ellas sujetos.
El abandono del castillo significó también el abandono de la capilla, de la que sólo queda el muro de poniente, coronado por un campanario de espadaña de una apertura rematada por un arco de medio punto adovelado y parte de la escala que llevaba desde el interior del templo. De los muros restantes, que debían conformar la nave y el ábside, ya no queda ninguna traza.
es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Queralt
Del castell, ara totalment anorreat, en resten desconjuntats una bona part dels murs perimetrals d'un gran casalici que engloben altres dependències ara pràcticament colgades, entre les quals sobresurt una arcada ogival de les estances interiors. L'edifici residencial se situa a la part més alta del turó. Es tracta d'un cos constituït de factura gòtica, de planta rectangular amb la façana a tramuntana, amb la porta d'entrada, dues espitlleres a mitjana altura i dues finestres a la part superior. A la façana nord s'hi pot observar el desenvolupament en altura de l'edifici: planta baixa, pis i terrat. L'aparell de paraments externs, força matusser, contrasta amb el dels paraments interns, fet amb carreus ben treballats i ordenats en filades horitzontals.
Prop de la cantonada nord-oest s'observa una curiosa canal feta amb blocs de pedra sorrenca rectangulars, fusionats i buidats interiorment i restes d'una petita construcció rectangular, potser una cisterna. A l'extrem occidental, prop de l'espadat, el mur de ponent de l'església del castell, ara totalment malmesa, i les despulles del que podrien ser l'estable, el corral, la pallissa... Aquestes ruïnes palesen les vicissituds i ensulsiades que experimentà aquest castell, que si bé és l'assentament castral més primerenc en l'ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu edifici del segle x ja no en resten traces evidents.
A l'extrem d'una llarga i aguda serra, hi ha el "Castrum et villam de Cheralto que est in silva", hom manifestava el 1196. Molts anys després, el gener del 1714, segons un escrit del Duc de Pòpuli, capità general de les tropes borbòniques a Catalunya, "los rebeldes... se volvieron a hazer fuertes en el castillo de Queralt", que aviat abandonaren. En el document de venda del "castillo y término de Queralt" el 1842 Josep Safont, hi ha esment del "terreno que había sido bosque y ahora no lo es, por haber sido cortados los pinos y robles, de los cuales han quedado poquísimos", i "d'enrederament del castell, edificació alçada sobre un turó encinglerat per una banda, és tota una ruina; havia servit per habitació dels pagesos que conreaven les terres de l'entorn i, entrant en l'enderroc, és possible de veure els envans arrebossats i altres vestigis que no delaten antics pobladors nobles".
Església de Sant Miquel del castell de Queralt
De l'església de Sant Miquel del castell de Queralt actualment només es conserva el mur de ponent amb una finestra i l'arc del campanar. Fou sempre la capella de la fortalesa de Queralt. Depengué de la canònica de Solsona i apareix documentada l'any 1088, en què fou donada a Santa Maria de Solsona junt amb l'església de Sant Cristòfol i la resta d'esglésies a elles subjectes. L'abandó del castell significà també l'abandó de la capella, de la qual només en resta el mur de ponent, coronat per un campanar d'espadanya d'una obertura rematada per un arc de mig punt adovellat i part de l'escala que hi menava des de l'interior del temple. Dels murs restants, que devien conformar la nau i l'absis, ja no en queda cap traça.
Indirectament, es pot remuntar l'existència d'aquesta fortalesa al govern del comte Guifré, entre els anys 880-897, quan aquest comte organitzà el repoblament del comtat d'Osona, del qual el castell de Queralt era en aquell moment el límit més ponentí. L'any 976 el comte Borrell II i la seva muller Ledgarda vengueren a Guitard, vescomte de Barcelona, el castell de Queralt, situat als confins de la Marca contra Espanya. La família vescomtal barcelonina es desprèn del castell a favor de Trasoar de la família dels vescomtes d'Osona, els fills del qual s'adjudicaren la possessió del castell en la totalitat. A principis del segle xi fou discutida la propietat entre dos senyors, Sal·la, bisbe d'Urgell i Sendred de Gurb. L'any 1002, els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona convocaren judici i se suposa que la sentència, que no es coneix, fou favorable al bisbe Sal·la. Això no obstant, l'indret es troba vinculat als Gurb-Queralt, que en foren els únics senyors, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l'època.
Durant el període de govern de Bernat Sendred de Gurb, es produí un important repoblament de les terres ponentines del castell, creant nous nuclis de població i els castells de Montargull, Rauric i Figuerola, tasca que continuà el seu fill Guillem Bernat de Queralt, mort el 1084 i primer a emprar el locatiu de Queralt com a cognom. Degut a diverses morts sense descendència la propietat es dividí en dues branques de la família anomenades Queralt i que posseïen diferent classe de domini; per exemple, una el domini eminent (el dret de propietat superior al domini útil dels senyors), i l'altra la possessió en feu o la castlania. A finals del segle xii i principis del XIII la branca principal desapareix i la branca secundària s'instal·la a Queralt. L'any 1212, Arnau de Timor compra a Berenguer III de Gurb Queralt el castell en lliure i franc alou i el seu fill es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma.
Vers el 1365 era de Dalmau de Queralt, senyor, també, del lloc de Santa Coloma. Senyors notables de Queralt foren Pere IV de Queralt, finat el 1408, i sobretot Pere VI de Queralt, militar, diplomàtic, home de lletres, que estigué al servei dels reis Pere el del Punyalet, Joan I i Martí l'Humà. El 1463 un successor de la nissaga, Guerau I, partidari de la causa catalana de la Generalitat, és desposseït pel seu fill Dalmau II, partidari de Joan II. Pere VIII, el 1599, rep el títol de comte de Santa Coloma de mans de Felip III de Castella. L'hereu, Dalmau III de Queralt, fou virrei de Catalunya en esclatar la Guerra dels Segadors i fou mort el dia del Corpus de Sang (7 de juny de 1640). El seu fill, distingit per Felip IV serà elevat a Grande de España el 1647.
El comte de Santa Coloma va vendre el castell, el 1842, al comerciant Josep Safont; la venda concerneix "la misma casa ó castillo de Queralt, muy deteriorada, con su corral para ganado."
L'últim cop que es va fer servir com a defensa va ser en la guerra carlina.
El 24 de juliol de 2021 es va declarar un incendi al municipi de Santa Coloma de Queralt que ràpidament es va estendre a la comarca de l'Anoia. Les dues esglésies i el castell van ser engolides per les flames del foc però l'afectació a les restes fou superficial.