Castell de Cervelló
A 317 metros de altitud, sobre el camino del Ordal, se encuentran los restos del castillo de Cervelló y su capilla. El castillo consta de dos recintos, uno superior y otro inferior. En el recinto inferior estaba el barrio del castillo cerrado por una muralla; aquí se conservan restos de edificaciones de difícil identificación, algunos depósitos, una sala que conserva parte de una bóveda apuntada y una cisterna redonda cavada en la roca: es donde debía estar el poblado. En el recinto soberano hay una puerta o poterna muy derruida, defendida por un muro con contrafuertes, y las paredes de la torre o baluarte de poniente; se conservan, muy derruidas, las paredes de tramontana, mediodía y poniente, y, a levante, se levanta una torre maciza de planta ligeramente trapezial y algo ataludada. Las dos torres estaban unidas por cierres de muralla.
Entre los años 2010-2011, el conjunto monumental del castillo fue restaurado y consolidado para hacerlo visitable. Durante esta restauración se llevaron a cabo diversas intervenciones arqueológicas que permitieron dejar a la vista buena parte de las estructuras que configuraban el castillo y delimitar diferentes fases constructivas del mismo, incluyendo una ocupación del lugar en la edad del bronce.
Capilla:
Desde mediados del siglo X ya se menciona la parroquia de San Esteban, que estaba en el mismo edificio que la celda de la Santa Cruz dependiente de Sant Cugat, debajo mismo del castillo, en el lugar de la iglesia llamada hoy Santa María de Cervelló. Hay una consagración de 1231 que se refiere al altar mayor de San Esteban que, a pesar de que por la fecha correspondería mejor a la capilla del castillo de Cervelló y no a la parroquia, siempre se la ha atribuido a esta última.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index= 0&cons...
Descripción
El castillo de Cervelló está documentado en el año 904, cuando el conde Guifré Borrell, que residía ahí, hizo unas donaciones al monasterio de Sant Cugat. En 992, el castillo fue vendido por los hijos del conde Borrell, Ramon Borrell de Barcelona y Ermengol de Urgell, Ènec Bonfill, que se convirtió en señor de Cervelló, la Palma, Torrelles de Llobregat, Vallirana y Olesa de Bonesvalls. En 1297 Guerau de Cervelló vendió al rey Jaime II la baronía. En 1309, el castillo vino a la condesa Sibila de Pallars, y en 1320 a Arnau Roger II de Pallars. Posteriormente volvió a la corona, que en 1390 lo vendió a la ciudad de Barcelona. Pasó después a los Bellera, Luna, Ansa y otros nobles linajes. Alrededor de 1715, el castillo ya estaba abandonado.
Capilla:
A poniente del recinto inferior se encuentra la capilla, un pequeño edificio rectangular, con el ábside marcado sólo en el interior por un par de arcosóleos. La bóveda, pese a estar derruida, parece que fue apuntada, y en el arranque de ésta hay una línea de impostas en caveto. La entrada era a poniente pero hoy en día hay un gran agujero, al igual que en la pared del ábside. El aparejo es de sillares grandes, muy bien cortados, propio del románico.
Con la voluntad por parte del Ayuntamiento de Cervelló de rehabilitar el castillo y hacerlo visitable, se encargó el proyecto arquitectónico a una empresa obteniendo parte de la financiación de la obra del Ministerio de Fomento.
En 2010 se realizó una intervención arqueológica en el recinto superior del castillo, que permitió localizar un gran nivel de derribo. En el ámbito D se documentó una escala de tipo gótico. Estos dos hallazgos son evidencias de la existencia de un piso superior. Finalmente en el ámbito B se halló un capitel y una ménsula.
En 2010 en el marco de un proyecto de restauración de la zona se llevó a cabo una excavación arqueológica. El conjunto monumental está formado por el castillo, la iglesia, la necrópolis y estructuras de habitación.
La excavación del recinto superior del castillo proporcionó una secuencia estratifgráfica que ha alcanzado una potencia de cerca de 3m de profundidad en la torre, mientras que en el sector de poniente, la potencia era de entre 1 y 1'5m. Los estratos superiores corresponden a potentes escombros que proporcionan información sobre un posible piso superior.
El derribo ha proporcionado material datable del primer cuarto del siglo XVIII por lo que es necesario asociarlo a la Guerra de Sucesión, que habría implicado su destrucción definitiva.
Los niveles de amortización y/o abandono aportaron materiales asociados a la primera mitad del s. XVII, cerámica azul catalana y cerámica decorada con reflejos metálicos con pincel-peine.
El nivel de uso o pavimentos estaba formado por un nivel de ladrillos, y/o losas de piedra, lo que lleva a los investigadores a pensar en un enlosado de piedra en época gótica. Por debajode él se halló un pavimento de cal en algunos ámbitos. El castillo sufrió modificaciones y reformas que, seguramente, borraron toda huella estratigráfica anterior al siglo XIV, pero el estudio de los paramentos quizás ayude a dar luz a estas reformas y/o sus cronologías.
Entre 2010 y 2011 se realizaron la segunda y tercera campaña de excavación en el castillo que se centraron en la actuación en el recinto inferior del castillo y las terrazas adyacentes. Como resultado se documentó una primera ocupación del lugar en el bronce inicial. También se documentaron diversas estructuras del período altomedieval, así como un primer momento de abandono en torno al siglo XV. Sin embargo, el castillo se volvió a ocupar, documentando reformas posteriores situadas ya a partir del siglo XVI. La destrucción del castillo durante la guerra de sucesión ha quedado confirmada por los niveles de derribo y del material arqueológico asociado al mismo. Durante esta intervención se ha efectuado además una nueva planimetría del castillo.
En 2015 se realizó el control arqueológico del movimiento de tierras durante las obras para la instalación de la iluminación del castillo, el cual no proporcionó restos arqueológicos.
Traducido de
invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&a. ..
A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.
Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent-hi una ocupació de l'indret en l'edat del bronze.
Capella:
Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
Descripció
El castell de Cervelló és documentat l'any 904, quan el comte Guifré Borrell, que hi residia, feu unes donacions al monestir de Sant Cugat. El 992, el castell fou venut pels fills del comte Borrell, Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell, a Ènnec Bonfill, que esdevingué senyor de Cervelló, la Palma, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Olesa de Bonesvalls. El 1297 Guerau de Cervelló vengué al rei Jaume II la baronia. El 1309, el castell pervingué a la comtessa Sibil·la de Pallars, i el 1320 a Arnau Roger II de Pallars. Posteriorment retornà a la corona, que el 1390 el vengué a la ciutat de Barcelona. Passà després als Bellera, als Luna, als Ansa i a d'altres nobles llinatges. Al voltant de 1715, el castell ja era abandonat. Capella: Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
Capella:
A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha un a línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, a l'igual que a la paret de l'absis.L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.
Amb la voluntat per part de l'Ajuntament de Cervelló de rehabilitar el castell i fer-lo visitable, es va encarregar el projecte arquitectònic a una empresa i es va obtenir part del finançament de l'obra del Ministeri de Foment.
L'any 2010 es va realitzar una intervenció arqueològica al recinte superior del castell, que va permetre localitzar un gran nivell d'enderroc. A l'àmbit D es va documentar una escala de tipus gòtic. Aquestes dues troballes són evidències de l'existència d'un pis superior. Finalment a l'àmbit B es va trobar un capitell i una mènsula.
L'any 2010 en el marc d'un projecte de restauració de la zona es va portar a terme una excavació arqueològica. El conjunt monumental està format pel castell, l'esglèsia, la necròpolis, i estructures d'habitació.
L'excavació del recinte superior del castell va proporcionar una seqüència estratifgràfica que, a la torre, ha assolit una potència de prop de 3m de profunditat mentre que al sector de ponent, la potència era d'entre 1 i 1'5m. Els estrats superiors corresponen a potents enderrocs que proporcionen informació sobre un possible pis superior.
L'enderroc ha proporcionat material datable del primer quart del segle XVIII per la qual cosa cal associar-lo a la Guerra de Successió, que n'hauria implicat la seva destrucció definitiva.
Els nivells d'amortització i/o abandonament van aportar materials associats a la primera meitat del s. XVII, ceràmica blava catalana i ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics amb pinzell-pinta.
El nivell d'ús o paviments estava format per un nivell de rajols, i/o lloses de pedra. Fet que porta als investigadors a pensar en un enllosat de pedra en època gòtica. Per sota en alguns àmbits es va trobar un paviment de calç. El castell va sofrir modificacions i refiormes que, segurament, van esvorrar tota petjada estratigràfica anterior al segle XIV, però l'estudi dels paraments potser ajuda a donar llum a aquestes reformes i/o les seves cronologies.
Entre 2010 i 2011 es va realitzar la segona i tercera campanya d'excavació al castell que es centraren en l'actuació al recinte inferior del castell i les terrasses adjacents. Com a resultat es va documentar una primera ocupació de l'indret en el bronze inicial. També es documentaren diverses estructures del període altmedieval, així com un primer moment d'abandonament entorn del segle XV. Amb tot, el castell es tornà a ocupar, documentant reformes posteriors situades ja a partir del segle XVI. La destrucció del castell durant la guerra de successió ha quedat confirmat pels nivells d'enderroc i del material arqueològic associat a aquest. Durant aquesta intervenció s'ha efectuat a més una nova planimetria del castell.
L'any 2015 es va realitzar el control arqueològic del moviment de terres durant les obres per a la instal·lació de l'il·luminació del castell, el qual no va proporcionar restes arqueològiques.
Castell de Cervelló
A 317 metros de altitud, sobre el camino del Ordal, se encuentran los restos del castillo de Cervelló y su capilla. El castillo consta de dos recintos, uno superior y otro inferior. En el recinto inferior estaba el barrio del castillo cerrado por una muralla; aquí se conservan restos de edificaciones de difícil identificación, algunos depósitos, una sala que conserva parte de una bóveda apuntada y una cisterna redonda cavada en la roca: es donde debía estar el poblado. En el recinto soberano hay una puerta o poterna muy derruida, defendida por un muro con contrafuertes, y las paredes de la torre o baluarte de poniente; se conservan, muy derruidas, las paredes de tramontana, mediodía y poniente, y, a levante, se levanta una torre maciza de planta ligeramente trapezial y algo ataludada. Las dos torres estaban unidas por cierres de muralla.
Entre los años 2010-2011, el conjunto monumental del castillo fue restaurado y consolidado para hacerlo visitable. Durante esta restauración se llevaron a cabo diversas intervenciones arqueológicas que permitieron dejar a la vista buena parte de las estructuras que configuraban el castillo y delimitar diferentes fases constructivas del mismo, incluyendo una ocupación del lugar en la edad del bronce.
Capilla:
Desde mediados del siglo X ya se menciona la parroquia de San Esteban, que estaba en el mismo edificio que la celda de la Santa Cruz dependiente de Sant Cugat, debajo mismo del castillo, en el lugar de la iglesia llamada hoy Santa María de Cervelló. Hay una consagración de 1231 que se refiere al altar mayor de San Esteban que, a pesar de que por la fecha correspondería mejor a la capilla del castillo de Cervelló y no a la parroquia, siempre se la ha atribuido a esta última.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index= 0&cons...
Descripción
El castillo de Cervelló está documentado en el año 904, cuando el conde Guifré Borrell, que residía ahí, hizo unas donaciones al monasterio de Sant Cugat. En 992, el castillo fue vendido por los hijos del conde Borrell, Ramon Borrell de Barcelona y Ermengol de Urgell, Ènec Bonfill, que se convirtió en señor de Cervelló, la Palma, Torrelles de Llobregat, Vallirana y Olesa de Bonesvalls. En 1297 Guerau de Cervelló vendió al rey Jaime II la baronía. En 1309, el castillo vino a la condesa Sibila de Pallars, y en 1320 a Arnau Roger II de Pallars. Posteriormente volvió a la corona, que en 1390 lo vendió a la ciudad de Barcelona. Pasó después a los Bellera, Luna, Ansa y otros nobles linajes. Alrededor de 1715, el castillo ya estaba abandonado.
Capilla:
A poniente del recinto inferior se encuentra la capilla, un pequeño edificio rectangular, con el ábside marcado sólo en el interior por un par de arcosóleos. La bóveda, pese a estar derruida, parece que fue apuntada, y en el arranque de ésta hay una línea de impostas en caveto. La entrada era a poniente pero hoy en día hay un gran agujero, al igual que en la pared del ábside. El aparejo es de sillares grandes, muy bien cortados, propio del románico.
Con la voluntad por parte del Ayuntamiento de Cervelló de rehabilitar el castillo y hacerlo visitable, se encargó el proyecto arquitectónico a una empresa obteniendo parte de la financiación de la obra del Ministerio de Fomento.
En 2010 se realizó una intervención arqueológica en el recinto superior del castillo, que permitió localizar un gran nivel de derribo. En el ámbito D se documentó una escala de tipo gótico. Estos dos hallazgos son evidencias de la existencia de un piso superior. Finalmente en el ámbito B se halló un capitel y una ménsula.
En 2010 en el marco de un proyecto de restauración de la zona se llevó a cabo una excavación arqueológica. El conjunto monumental está formado por el castillo, la iglesia, la necrópolis y estructuras de habitación.
La excavación del recinto superior del castillo proporcionó una secuencia estratifgráfica que ha alcanzado una potencia de cerca de 3m de profundidad en la torre, mientras que en el sector de poniente, la potencia era de entre 1 y 1'5m. Los estratos superiores corresponden a potentes escombros que proporcionan información sobre un posible piso superior.
El derribo ha proporcionado material datable del primer cuarto del siglo XVIII por lo que es necesario asociarlo a la Guerra de Sucesión, que habría implicado su destrucción definitiva.
Los niveles de amortización y/o abandono aportaron materiales asociados a la primera mitad del s. XVII, cerámica azul catalana y cerámica decorada con reflejos metálicos con pincel-peine.
El nivel de uso o pavimentos estaba formado por un nivel de ladrillos, y/o losas de piedra, lo que lleva a los investigadores a pensar en un enlosado de piedra en época gótica. Por debajode él se halló un pavimento de cal en algunos ámbitos. El castillo sufrió modificaciones y reformas que, seguramente, borraron toda huella estratigráfica anterior al siglo XIV, pero el estudio de los paramentos quizás ayude a dar luz a estas reformas y/o sus cronologías.
Entre 2010 y 2011 se realizaron la segunda y tercera campaña de excavación en el castillo que se centraron en la actuación en el recinto inferior del castillo y las terrazas adyacentes. Como resultado se documentó una primera ocupación del lugar en el bronce inicial. También se documentaron diversas estructuras del período altomedieval, así como un primer momento de abandono en torno al siglo XV. Sin embargo, el castillo se volvió a ocupar, documentando reformas posteriores situadas ya a partir del siglo XVI. La destrucción del castillo durante la guerra de sucesión ha quedado confirmada por los niveles de derribo y del material arqueológico asociado al mismo. Durante esta intervención se ha efectuado además una nueva planimetría del castillo.
En 2015 se realizó el control arqueológico del movimiento de tierras durante las obras para la instalación de la iluminación del castillo, el cual no proporcionó restos arqueológicos.
Traducido de
invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&a. ..
A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.
Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent-hi una ocupació de l'indret en l'edat del bronze.
Capella:
Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
Descripció
El castell de Cervelló és documentat l'any 904, quan el comte Guifré Borrell, que hi residia, feu unes donacions al monestir de Sant Cugat. El 992, el castell fou venut pels fills del comte Borrell, Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell, a Ènnec Bonfill, que esdevingué senyor de Cervelló, la Palma, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Olesa de Bonesvalls. El 1297 Guerau de Cervelló vengué al rei Jaume II la baronia. El 1309, el castell pervingué a la comtessa Sibil·la de Pallars, i el 1320 a Arnau Roger II de Pallars. Posteriorment retornà a la corona, que el 1390 el vengué a la ciutat de Barcelona. Passà després als Bellera, als Luna, als Ansa i a d'altres nobles llinatges. Al voltant de 1715, el castell ja era abandonat. Capella: Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
Capella:
A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha un a línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, a l'igual que a la paret de l'absis.L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.
Amb la voluntat per part de l'Ajuntament de Cervelló de rehabilitar el castell i fer-lo visitable, es va encarregar el projecte arquitectònic a una empresa i es va obtenir part del finançament de l'obra del Ministeri de Foment.
L'any 2010 es va realitzar una intervenció arqueològica al recinte superior del castell, que va permetre localitzar un gran nivell d'enderroc. A l'àmbit D es va documentar una escala de tipus gòtic. Aquestes dues troballes són evidències de l'existència d'un pis superior. Finalment a l'àmbit B es va trobar un capitell i una mènsula.
L'any 2010 en el marc d'un projecte de restauració de la zona es va portar a terme una excavació arqueològica. El conjunt monumental està format pel castell, l'esglèsia, la necròpolis, i estructures d'habitació.
L'excavació del recinte superior del castell va proporcionar una seqüència estratifgràfica que, a la torre, ha assolit una potència de prop de 3m de profunditat mentre que al sector de ponent, la potència era d'entre 1 i 1'5m. Els estrats superiors corresponen a potents enderrocs que proporcionen informació sobre un possible pis superior.
L'enderroc ha proporcionat material datable del primer quart del segle XVIII per la qual cosa cal associar-lo a la Guerra de Successió, que n'hauria implicat la seva destrucció definitiva.
Els nivells d'amortització i/o abandonament van aportar materials associats a la primera meitat del s. XVII, ceràmica blava catalana i ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics amb pinzell-pinta.
El nivell d'ús o paviments estava format per un nivell de rajols, i/o lloses de pedra. Fet que porta als investigadors a pensar en un enllosat de pedra en època gòtica. Per sota en alguns àmbits es va trobar un paviment de calç. El castell va sofrir modificacions i refiormes que, segurament, van esvorrar tota petjada estratigràfica anterior al segle XIV, però l'estudi dels paraments potser ajuda a donar llum a aquestes reformes i/o les seves cronologies.
Entre 2010 i 2011 es va realitzar la segona i tercera campanya d'excavació al castell que es centraren en l'actuació al recinte inferior del castell i les terrasses adjacents. Com a resultat es va documentar una primera ocupació de l'indret en el bronze inicial. També es documentaren diverses estructures del període altmedieval, així com un primer moment d'abandonament entorn del segle XV. Amb tot, el castell es tornà a ocupar, documentant reformes posteriors situades ja a partir del segle XVI. La destrucció del castell durant la guerra de successió ha quedat confirmat pels nivells d'enderroc i del material arqueològic associat a aquest. Durant aquesta intervenció s'ha efectuat a més una nova planimetria del castell.
L'any 2015 es va realitzar el control arqueològic del moviment de terres durant les obres per a la instal·lació de l'il·luminació del castell, el qual no va proporcionar restes arqueològiques.