Castell de Vespella
Castell termenat. Documentat el 1167.
Notables restes de murs prop l'església de Sant Miquel (antiga església del castell), al voltant del qual es formà el poble aturonat.
Les restes de la muralla i del castell es troben enmig d'edificis en ruïnes, fonamentalment del segle XVII, dels quals algun fou aprofitat com a escola. La major part dels materials han estat aprofitats posteriorment. Donades les petites dimensions de l'esplanada del turó, el castell degué ser originàriament una torre, amb la seva església i el cementiri.
Al recinte del castell s'hi pot accedir per uns graons excavats a la roca, que formen part de l'ingrés original. El castell constitueix un recinte fortificat de planta rectangular, defensat en el seu extrem nord per una bestorre semicircular adossada al pany de la muralla. Els murs de tancament que formen el recinte presenten un estat d'arrasament molt important, i en alguns trams han desaparegut per complet; tot i així, és possible veure com el seu traçat ressegueix per complet el límit natural del pla rocós.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
El castell estava situat al cim del turó envoltat per l'església i les cases del poble. Està documentat des del 1167 però el seu origen pot ser molt anterior, remuntant-se a inicis del segle XI.
Tot i que les primeres referències del castell són relativament tardanes -del segle XII-, el seu emplaçament dominant el cim d'un turó i les seves característiques arquitectòniques semblen indicar que es tracta d'una fundació del segle XI. Al llarg del recorregut i pel costat del vessant del turó on s'aixecà al castell s'hi troben un nombre important d'estances i un túnel excavats a la roca; són restes del poblat medieval que s'estén per tots els vessants del turó.
Respecte a les restes de la muralla i del castell, es troben enmig d'edificis en ruïnes, fonamentalment del segle XVII, dels quals algun fou aprofitat com a escola. La major part dels materials han estat aprofitats posteriorment. Donades les petites dimensions de l'esplanada del turó, el castell degué ser originàriament una torre, amb la seva església i el cementiri.
Notes històriques:
El castell està ben documentat en el segle XII, quan apareix esmentat a diversos documents. Així sabem que ja estava edificat l'any 1167 i l'any 1212 n'era senyor Pere de Vespella, qui deixà el castell al seu german Bertran i fa una deixa a l'església de Sant Miquel. Durant el segle XIII continua el llinatge dels Claramunt, i el 1314 el rei Jaume II ven el castell a Pere de Queralt, família que tindrà Vespella durant el segle XIV. A finals d'aquest segle Vespella és propietat de la ciutat de Barcelona, i passà vers el 1400 a la família dels Icart, senyors de Torredembarra, que el tingueren fins el segle XVII. Després va passar als Desvalls, fins a inicis del segle XIX.
Durant les guerres carlines, l'any 1875, hi tenen lloc importants enfrontaments.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Tot i que les primeres referències del castell són relativament tardanes -del segle XII-, el seu emplaçament enlairat al cim d'un turó i les seves característiques arquitectòniques semblen indicar que es tracta d'una fundació del segle XI. Es puja al castell pel vell camí empedrat, ara, però, remodelat. Al llarg del recorregut i pel costat del vessant del turó s’hi troben un nombre important d'estances i un túnel excavats a la roca; són restes del poblat medieval que s'estén per tots els vessants del turó. Aquest model d'emplaçament d'hàbitat aquí pren una especial rellevància per l'aprofitament generalitzat de la roca sorrenca com a paret de fons de les cases. Per la seva poca duresa hom pogué excavar fàcilment habitacions i forats de recolzament dels embigats dels pisos i cobertes de les cases. Molts d'aquest habitatges, sobretot els situats a la vora del camí, han estat utilitzats fins a època contemporània, però alguns dels més allunyats del pas, en el vessant oest, han mantingut la seva configuració medieval quasi intacta.
Quan s'arriba a l'església de Sant Miquel queda al davant el castell, al que s’hi pot accedir per uns graons excavats a la roca, que formen part de l'ingrés original i alhora indiquen la posició de la porta, encarada a migdia. El castell constitueix un recinte fortificat de planta rectangular (25 x 12 m) i amb la mateixa orientació nord-sud del turó, defensat en el seu extrem nord per una bestorre semicircular (uns 4,5 m de radi i 8 m de diàmetre) adossada al pany de la muralla. Els murs de tancament que formen el recinte (0,9 m d'amplada) presenten un estat d'arrasament molt important, que en alguns trams és complet. Així, el tancament sud, just davant de l'església, ha desaparegut totalment i el mur de migdia ha perdut la seva cara exterior. Tot i el seu precari estat de conservació, és possible veure com el seu traçat ressegueix per complet el límit natural del pla rocós. A l'interior del recinte, tot i que una petita excavació deixa al descobert diverses estructures, no és possible endevinar cap tipus de distribució espacial; caldria una intervenció arqueològica en extensió per tal de comprendre el funcionament intern de la fortificació.
En la part central del tancament est se situa una obertura quadrada que dóna llum a l'interior de l'habitació construïda en el tall vertical de la roca i amb el sòl a nivell inferior, que es veu al pujar pel camí. S'hi accedeix a través del nou cementiri, per una porta oberta també modernament. En el sòl de l'habitació, prop de l'angle nord-est, s'hi troba excavada una tàvega (forat on s'introduïa els presos) d'1,3 m de diàmetre i 2,3 m de profunditat. En el límit superior presenta 6 retalls rectangulars que corresponen als encaixos de la reixa de tancament. Tot i que ara l'accés hi és restringit perquè forma part del nou cementiri, es tracta d'un dels pocs exemples medievals conservats de presó amb tàvega. Tot i que no és possible atribuir-li cap datació, la clara diferenciació del seu parament -blocs grans ben escairats i disposats fent perfectes filades horitzontals- respecte als murs del castell sembla indicar una datació tardana, d'època baixmedieval.
En l'estret pas que mena al nou cementiri s’hi veu encara un retall circular de la roca de 80 cm de diàmetre que sembla que es tracta d'un encaix per a una premsa de vi o un trull. Aquí mateix i en el tall vertical entre el pla del camí i la muralla s'hi troba, també excavada a la roca, una canalització que devia funcionar com a un desguàs de l'interior del recinte cap a fora.
Vespella té els seus orígens en la concessió d'una quadra. Aquest és el cas de l'any 1167 quan trobem referenciat el castell de Vespella. Llavors n'eren senyors els Claramunt i, sota la seva autoritat, Bernat de Viver i la seva muller Ermessenda, probablement castlans, donen a Ponç de Far i a Brunissenda, la seva muller, el castell deVespella i el lloc de Monnars perquè s'ocupin de la seva colonització. L'any 1212 es documenta el testament de Pere deVespella, llinatge homònim del lloc: deixa el castell de Vespella al seu germà Bertran i fa una deixa a l'església de Sant Miquel. Durant el segle XIII continuen els Claramunt però a causa de l'enllaç matrimonial d'Ermessenda de Claramunt, senyora de Vespella, amb Bernat de Montoliu, els Montoliu entren en la possessió de Vespella. El fill segon del matrimoni, Pere, hereta amb posterioritat la senyoria.
L'any 1314 el rei Jaume II ven el castell de Vespella a Pere de Queralt. Els Queralt tenen Vespella durant el segle XIV i així ho documenten els fogatjaments de les corts de Cervera comptabilitzats vers l'any 1379; Vespella amb trenta-tres famílies és d'en Dalmau de Queralt, fill de Pere (V). D'aquesta època daten els conflictes de Dalmau amb la seva mare Almanda. Dalmau és avisat, fins i tot pel rei, de les pertorbacions que causa a la vila de Santa Coloma. De l'any 1366 es documenta una sentència arbitral que obliga Dalmau a donar el lloc de Vespella a la seva mare en concepte d'aliments i restitució total. El rei Pere III ven l'any 1368 a Almanda el mer i mixt imperi de Vespella.
A finals de segle (1390) el lloc de Vespella és propietat de la ciutat de Barcelona, i passa deu anys més tard a la senyoria dels lcart. Aquests lcart, senyors de Torredembarra, retenen la senyoria fins al segle XVII. A la darreria del segle XVIII i primeries del XIX Vespella pertany a N. Desvalls. A meitats del segle XIX l'indret compta amb una cinquantena de cases. Durant les darreres guerres carlines, l'any 1875, tenen lloc importants enfrontaments a Vespella amb les tropes del cap Canastrer i els miquelets d'Altafulla i Torredembarra, que són vençuts i perden la major part de les seves forces.
No semblava que el jaciment es trobés amenaçat per cap operació urbanística o constructiva, però al voltant de l'any 1993 es va fer l'ampliació del cementiri del poble amb la construcció de nous nínxols que es van edificar justament a l'interior de l'antiga presó. No consta que s'hi fés cap intervenció arqueològica.
Castell de Vespella
Castell termenat. Documentat el 1167.
Notables restes de murs prop l'església de Sant Miquel (antiga església del castell), al voltant del qual es formà el poble aturonat.
Les restes de la muralla i del castell es troben enmig d'edificis en ruïnes, fonamentalment del segle XVII, dels quals algun fou aprofitat com a escola. La major part dels materials han estat aprofitats posteriorment. Donades les petites dimensions de l'esplanada del turó, el castell degué ser originàriament una torre, amb la seva església i el cementiri.
Al recinte del castell s'hi pot accedir per uns graons excavats a la roca, que formen part de l'ingrés original. El castell constitueix un recinte fortificat de planta rectangular, defensat en el seu extrem nord per una bestorre semicircular adossada al pany de la muralla. Els murs de tancament que formen el recinte presenten un estat d'arrasament molt important, i en alguns trams han desaparegut per complet; tot i així, és possible veure com el seu traçat ressegueix per complet el límit natural del pla rocós.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
El castell estava situat al cim del turó envoltat per l'església i les cases del poble. Està documentat des del 1167 però el seu origen pot ser molt anterior, remuntant-se a inicis del segle XI.
Tot i que les primeres referències del castell són relativament tardanes -del segle XII-, el seu emplaçament dominant el cim d'un turó i les seves característiques arquitectòniques semblen indicar que es tracta d'una fundació del segle XI. Al llarg del recorregut i pel costat del vessant del turó on s'aixecà al castell s'hi troben un nombre important d'estances i un túnel excavats a la roca; són restes del poblat medieval que s'estén per tots els vessants del turó.
Respecte a les restes de la muralla i del castell, es troben enmig d'edificis en ruïnes, fonamentalment del segle XVII, dels quals algun fou aprofitat com a escola. La major part dels materials han estat aprofitats posteriorment. Donades les petites dimensions de l'esplanada del turó, el castell degué ser originàriament una torre, amb la seva església i el cementiri.
Notes històriques:
El castell està ben documentat en el segle XII, quan apareix esmentat a diversos documents. Així sabem que ja estava edificat l'any 1167 i l'any 1212 n'era senyor Pere de Vespella, qui deixà el castell al seu german Bertran i fa una deixa a l'església de Sant Miquel. Durant el segle XIII continua el llinatge dels Claramunt, i el 1314 el rei Jaume II ven el castell a Pere de Queralt, família que tindrà Vespella durant el segle XIV. A finals d'aquest segle Vespella és propietat de la ciutat de Barcelona, i passà vers el 1400 a la família dels Icart, senyors de Torredembarra, que el tingueren fins el segle XVII. Després va passar als Desvalls, fins a inicis del segle XIX.
Durant les guerres carlines, l'any 1875, hi tenen lloc importants enfrontaments.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Tot i que les primeres referències del castell són relativament tardanes -del segle XII-, el seu emplaçament enlairat al cim d'un turó i les seves característiques arquitectòniques semblen indicar que es tracta d'una fundació del segle XI. Es puja al castell pel vell camí empedrat, ara, però, remodelat. Al llarg del recorregut i pel costat del vessant del turó s’hi troben un nombre important d'estances i un túnel excavats a la roca; són restes del poblat medieval que s'estén per tots els vessants del turó. Aquest model d'emplaçament d'hàbitat aquí pren una especial rellevància per l'aprofitament generalitzat de la roca sorrenca com a paret de fons de les cases. Per la seva poca duresa hom pogué excavar fàcilment habitacions i forats de recolzament dels embigats dels pisos i cobertes de les cases. Molts d'aquest habitatges, sobretot els situats a la vora del camí, han estat utilitzats fins a època contemporània, però alguns dels més allunyats del pas, en el vessant oest, han mantingut la seva configuració medieval quasi intacta.
Quan s'arriba a l'església de Sant Miquel queda al davant el castell, al que s’hi pot accedir per uns graons excavats a la roca, que formen part de l'ingrés original i alhora indiquen la posició de la porta, encarada a migdia. El castell constitueix un recinte fortificat de planta rectangular (25 x 12 m) i amb la mateixa orientació nord-sud del turó, defensat en el seu extrem nord per una bestorre semicircular (uns 4,5 m de radi i 8 m de diàmetre) adossada al pany de la muralla. Els murs de tancament que formen el recinte (0,9 m d'amplada) presenten un estat d'arrasament molt important, que en alguns trams és complet. Així, el tancament sud, just davant de l'església, ha desaparegut totalment i el mur de migdia ha perdut la seva cara exterior. Tot i el seu precari estat de conservació, és possible veure com el seu traçat ressegueix per complet el límit natural del pla rocós. A l'interior del recinte, tot i que una petita excavació deixa al descobert diverses estructures, no és possible endevinar cap tipus de distribució espacial; caldria una intervenció arqueològica en extensió per tal de comprendre el funcionament intern de la fortificació.
En la part central del tancament est se situa una obertura quadrada que dóna llum a l'interior de l'habitació construïda en el tall vertical de la roca i amb el sòl a nivell inferior, que es veu al pujar pel camí. S'hi accedeix a través del nou cementiri, per una porta oberta també modernament. En el sòl de l'habitació, prop de l'angle nord-est, s'hi troba excavada una tàvega (forat on s'introduïa els presos) d'1,3 m de diàmetre i 2,3 m de profunditat. En el límit superior presenta 6 retalls rectangulars que corresponen als encaixos de la reixa de tancament. Tot i que ara l'accés hi és restringit perquè forma part del nou cementiri, es tracta d'un dels pocs exemples medievals conservats de presó amb tàvega. Tot i que no és possible atribuir-li cap datació, la clara diferenciació del seu parament -blocs grans ben escairats i disposats fent perfectes filades horitzontals- respecte als murs del castell sembla indicar una datació tardana, d'època baixmedieval.
En l'estret pas que mena al nou cementiri s’hi veu encara un retall circular de la roca de 80 cm de diàmetre que sembla que es tracta d'un encaix per a una premsa de vi o un trull. Aquí mateix i en el tall vertical entre el pla del camí i la muralla s'hi troba, també excavada a la roca, una canalització que devia funcionar com a un desguàs de l'interior del recinte cap a fora.
Vespella té els seus orígens en la concessió d'una quadra. Aquest és el cas de l'any 1167 quan trobem referenciat el castell de Vespella. Llavors n'eren senyors els Claramunt i, sota la seva autoritat, Bernat de Viver i la seva muller Ermessenda, probablement castlans, donen a Ponç de Far i a Brunissenda, la seva muller, el castell deVespella i el lloc de Monnars perquè s'ocupin de la seva colonització. L'any 1212 es documenta el testament de Pere deVespella, llinatge homònim del lloc: deixa el castell de Vespella al seu germà Bertran i fa una deixa a l'església de Sant Miquel. Durant el segle XIII continuen els Claramunt però a causa de l'enllaç matrimonial d'Ermessenda de Claramunt, senyora de Vespella, amb Bernat de Montoliu, els Montoliu entren en la possessió de Vespella. El fill segon del matrimoni, Pere, hereta amb posterioritat la senyoria.
L'any 1314 el rei Jaume II ven el castell de Vespella a Pere de Queralt. Els Queralt tenen Vespella durant el segle XIV i així ho documenten els fogatjaments de les corts de Cervera comptabilitzats vers l'any 1379; Vespella amb trenta-tres famílies és d'en Dalmau de Queralt, fill de Pere (V). D'aquesta època daten els conflictes de Dalmau amb la seva mare Almanda. Dalmau és avisat, fins i tot pel rei, de les pertorbacions que causa a la vila de Santa Coloma. De l'any 1366 es documenta una sentència arbitral que obliga Dalmau a donar el lloc de Vespella a la seva mare en concepte d'aliments i restitució total. El rei Pere III ven l'any 1368 a Almanda el mer i mixt imperi de Vespella.
A finals de segle (1390) el lloc de Vespella és propietat de la ciutat de Barcelona, i passa deu anys més tard a la senyoria dels lcart. Aquests lcart, senyors de Torredembarra, retenen la senyoria fins al segle XVII. A la darreria del segle XVIII i primeries del XIX Vespella pertany a N. Desvalls. A meitats del segle XIX l'indret compta amb una cinquantena de cases. Durant les darreres guerres carlines, l'any 1875, tenen lloc importants enfrontaments a Vespella amb les tropes del cap Canastrer i els miquelets d'Altafulla i Torredembarra, que són vençuts i perden la major part de les seves forces.
No semblava que el jaciment es trobés amenaçat per cap operació urbanística o constructiva, però al voltant de l'any 1993 es va fer l'ampliació del cementiri del poble amb la construcció de nous nínxols que es van edificar justament a l'interior de l'antiga presó. No consta que s'hi fés cap intervenció arqueològica.