El Castellot, Castellví de la Marca
Fortalesa de gran importància històrica d'època medieval. Actualment només en resta la torre mestra o de l'homenatge, de planta circular de 5,5 m de diàmetre i 11 m d'alçada conservada; enterament en el pis inferior mentre que de la part superior només en queda la meitat. Aquesta torre era envoltada per una muralla, de la qual encara es conserven alguns llenços de poca alçària.
Castell termenat. Esmentat vàries vegades en documents medievals. Hi ha referències històriques del "castro Vetulo extremi marchia" de l'any 901 ó 929 i altra del "Kastrum Vetere" de l'any 977.
Cova del Castellví o del Castellot:
30 metres sota "el castellot", en la cinglera nord.
Cova gran que s'obre en la cinglera N del Castellot, en la part alta. Actualment aquesta cavitat està totalment buida, el seu pis és de rocallís.
Vessant nord del turó del Castellot:
Jaciment arqueològic amb troballes ocasionals en superfície de material lític, sílex. Genèricament es pot atribuir el material localitzat al període neolític. Es pot pensar que els materials arqueològics trobats en superfície pel vessant, poden ser fruit del desmantellament del sediment que possiblement estava dipositat en la gran cova que s'obre a la part alta de la cinglera nord del Castellot. Actualment aquesta cavitat està totalment buida.
El jaciment fou descobert de manera fortuïta en els anys setanta-vuitanta (s.XX) per en Pere Giró, de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca. Les anotacions que es conserven són una mica imprecises.
El Castellot sobre el Penedès
Cim emblemàtic del Penedàs, a metres d'alçada, la muntanya del Castellot es troba situada en un pronunciat contrafort voltat d'espadats de la Serralada Prelitoral, just sobre la sortida a la plana de la riera de Marmellar. Des d'allà, l'antic castell domina bona part de la comarca, amb contacte visual directe amb altres fortificacions. En els dies més clars, des del cim s'albiren tant el Pirineu com l'illa de Mallorca, i tant el Montseny com les Muntanyes de Prades.
Lloc força conegut i freqüentat por la gent del Penedès, fins fa pocs anys tan sols s'hi coneixien les restes enrunades de la capella, la torre i la cisterna adossada, tot i que en alguns punts afloraven construccions que ja permetien intuir l'existència d'una o més muralles. El castell ha estat objecte d'investigació des de l'any 2014 per part del "Grup de recerca en Ocupació, organització i defensa del territori medieval" de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un primer projecte de prospecció del castell i del seu entorn. Posteriorment, l'Ajuntament de Castellví de la Marca n'ha promogut, entre els anys 2018 i 2021, l'escavació completa i la restauració, per tal de conèixer amb detall la seva evolució històrica i de facilitar-ne la visita.
El Castell Vell de la Marca, notícies històriques
La primera documentació relativa al castell de Castellví de la Marca ("Castro Vetulo extremum in ipsa Marchia") situa el comte Sunyer (911-947) com el seu primer detentor, en el marc de la incorporació del Penedès al comtat de Barcelona. Sunyer el posava posteriorment en mans dels germans Calabuig i Guadamir, prevere, que li permutaven pel castell de la Guàrdia del Bruc. En una data desconeguda, propera a mitjans de segle, el castell podria haver estat venut al vicari Sendred, senyor del Castellvell de Rosanes i personatge molt pròxim a la casa comtal, i haver passat d'aquest al seu fill, Unifred Amat, que tambó havia adquirit dels comtes el proper castell de Castellet l'any 977. No obstant, no és fins l'any 1023 que tenim testimonis segurs de l'adscripció del castell a la nissaga dels Castellvell, quan Guillem, fill d'Unifred Amat, adquiria definitivament del comte drets sobre el terme castral.
El castell, integrat en la baronia de Castellvell juntament amb el seu homònim de Rosanes i d'altres fortificacions i termes, es mantingué en poder de la família fins el seu pas a mans dels Montcada al segle XIII i, posteriorment, dels comtes de Foix. Finalment, el castell s'integrà al patrimoni reial en temps de Martí l'Humà i consta en mans de senyors diversos fins la fi dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
Pel que fa a l'edifici de la capella de Sant Miquel, és esmentat per primer cop en els textos l'any 1026 ("aula sancti Michaelis archangeli qui est sita in capud Castri Vetuli"), tot i que els seus orígens s'han de situar en el segle X. Aquesta església castral devia perdre importància en construir-se la parroquial de Sant Sadurní als peus del castell, de la que tenim notícia des de l'any 1065 i que fou consagrada l'any 1101. En aquest procés de declivi paral-lel al del castell, sabem que l'església de Sant Miquel era assistida per diversos clergues l'any 1109, mentre que només ho era per un de sol al segle XIII, quan sabem que tenia també advocacions a Sant Pere i Santa Maria. Algunes poques notícies testimonien el manteniment del temple, tot i la seva gradual desafecció, fins entrada l'època moderna, com ha corroborat la seva excavació.
(Text del cartell informatiu)
Traduzco:
El Castellot sobre el Penedès
Cumbre emblemática del Penedàs, a 465 metros de altura, la montaña del Castellot se encuentra situada en un pronunciado contrafuerte rodeado de acantilados de la Cordillera Prelitoral, justo sobre la salida a la llanura de la riera de Marmellar. Desde allí, el antiguo castillo domina buena parte de la comarca, en contacto visual directo con otras fortificaciones. En los días más claros, desde la cima se divisan tanto el Pirineo como la isla de Mallorca, y tanto el Montseny como las Montañas de Prades.
Lugar bastante conocido y frecuentado por la gente del Penedès, hasta hace pocos años tan sólo se conocían los restos en ruinas de la capilla, la torre y la cisterna adosada, aunque en algunos puntos afloraban construcciones que ya permitían intuir la existencia de una o más murallas. El castillo ha sido objeto de investigación desde el año 2014 por parte del "Grupo de investigación en Ocupación, organización y defensa del territorio medieval" de la Universidad Autónoma de Barcelona, con un primer proyecto de prospección del castillo y de su entorno. Posteriormente, el Ayuntamiento de Castellví de la Marca ha promovido, entre los años 2018 y 2021, la excavación completa y la restauración, para conocer con detalle su evolución histórica y facilitar su visita.
El Castell Vell (Castillo Viejo) de la Marca, noticias históricas
La primera documentación relativa al castillo de Castellví de la Marca ("Castro Vetulo extremum in ipsa Marchia") sitúa al conde Sunyer (911-947) como su primer detentor, en el marco de la incorporación del Penedès al condado de Barcelona. Sunyer lo ponía posteriormente en manos de los hermanos Calabuig y Guadamir, presbítero, que le permutaban por el castillo de la Guardia del Bruc. En una fecha desconocida, cercana a mediados de siglo, el castillo podría haber sido vendido al vicario Sendred, señor del Castellvell de Rosanes y personaje muy cercano a la casa condal, y haber pasado de éste a su hijo, Unifred Amat, que también había adquirido de los condes el cercano castillo de Castellet en el año 977. Sin embargo, no es hasta el año 1023 que tenemos testimonios seguros de la adscripción del castillo a la estirpe de los Castellvell, cuando Guillem, hijo de Unifred Amat, adquiría definitivamente del conde derechos sobre el término castral.
El castillo, integrado en la baronía de Castellvell junto con su homónimo de Rosanes y otras fortificaciones y términos, se mantuvo en poder de la familia hasta su paso a manos de los Montcada en el siglo XIII y, posteriormente, de los condes de Foix. Finalmente, el castillo se integró en el patrimonio real en tiempos de Martín el Humano y consta en manos de señores diversos hasta el fin de los señoríos jurisdiccionales en el siglo XIX.
En cuanto al edificio de la capilla de San Miguel, es mencionado por primera vez en los textos en el año 1026 ("aula sancti Michaelis archangeli qui est sita in capud Castri Vetuli"), aunque sus orígenes se deben situar en el siglo X. Esta iglesia castral debió de perder importancia al construirse la parroquial de Sant Sadurní a los pies del castillo, de la que tenemos noticia desde el año 1065 y que fue consagrada en el año 1101. En este proceso de declive paralelo al del castillo, sabemos que la iglesia de San Miguel era asistida por varios clérigos en el año 1109, mientras que lo era por uno solo en el siglo XIII, cuando sabemos que tenía también advocaciones a San Pedro y Santa María. Algunas pocas noticias atestiguan el mantenimiento del templo, a pesar de su paulatina desafección, hasta entrada la época moderna, como ha corroborado su excavación.
(Texto del panel informativo)
El Castellot, Castellví de la Marca
Fortalesa de gran importància històrica d'època medieval. Actualment només en resta la torre mestra o de l'homenatge, de planta circular de 5,5 m de diàmetre i 11 m d'alçada conservada; enterament en el pis inferior mentre que de la part superior només en queda la meitat. Aquesta torre era envoltada per una muralla, de la qual encara es conserven alguns llenços de poca alçària.
Castell termenat. Esmentat vàries vegades en documents medievals. Hi ha referències històriques del "castro Vetulo extremi marchia" de l'any 901 ó 929 i altra del "Kastrum Vetere" de l'any 977.
Cova del Castellví o del Castellot:
30 metres sota "el castellot", en la cinglera nord.
Cova gran que s'obre en la cinglera N del Castellot, en la part alta. Actualment aquesta cavitat està totalment buida, el seu pis és de rocallís.
Vessant nord del turó del Castellot:
Jaciment arqueològic amb troballes ocasionals en superfície de material lític, sílex. Genèricament es pot atribuir el material localitzat al període neolític. Es pot pensar que els materials arqueològics trobats en superfície pel vessant, poden ser fruit del desmantellament del sediment que possiblement estava dipositat en la gran cova que s'obre a la part alta de la cinglera nord del Castellot. Actualment aquesta cavitat està totalment buida.
El jaciment fou descobert de manera fortuïta en els anys setanta-vuitanta (s.XX) per en Pere Giró, de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca. Les anotacions que es conserven són una mica imprecises.
El Castellot sobre el Penedès
Cim emblemàtic del Penedàs, a metres d'alçada, la muntanya del Castellot es troba situada en un pronunciat contrafort voltat d'espadats de la Serralada Prelitoral, just sobre la sortida a la plana de la riera de Marmellar. Des d'allà, l'antic castell domina bona part de la comarca, amb contacte visual directe amb altres fortificacions. En els dies més clars, des del cim s'albiren tant el Pirineu com l'illa de Mallorca, i tant el Montseny com les Muntanyes de Prades.
Lloc força conegut i freqüentat por la gent del Penedès, fins fa pocs anys tan sols s'hi coneixien les restes enrunades de la capella, la torre i la cisterna adossada, tot i que en alguns punts afloraven construccions que ja permetien intuir l'existència d'una o més muralles. El castell ha estat objecte d'investigació des de l'any 2014 per part del "Grup de recerca en Ocupació, organització i defensa del territori medieval" de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un primer projecte de prospecció del castell i del seu entorn. Posteriorment, l'Ajuntament de Castellví de la Marca n'ha promogut, entre els anys 2018 i 2021, l'escavació completa i la restauració, per tal de conèixer amb detall la seva evolució històrica i de facilitar-ne la visita.
El Castell Vell de la Marca, notícies històriques
La primera documentació relativa al castell de Castellví de la Marca ("Castro Vetulo extremum in ipsa Marchia") situa el comte Sunyer (911-947) com el seu primer detentor, en el marc de la incorporació del Penedès al comtat de Barcelona. Sunyer el posava posteriorment en mans dels germans Calabuig i Guadamir, prevere, que li permutaven pel castell de la Guàrdia del Bruc. En una data desconeguda, propera a mitjans de segle, el castell podria haver estat venut al vicari Sendred, senyor del Castellvell de Rosanes i personatge molt pròxim a la casa comtal, i haver passat d'aquest al seu fill, Unifred Amat, que tambó havia adquirit dels comtes el proper castell de Castellet l'any 977. No obstant, no és fins l'any 1023 que tenim testimonis segurs de l'adscripció del castell a la nissaga dels Castellvell, quan Guillem, fill d'Unifred Amat, adquiria definitivament del comte drets sobre el terme castral.
El castell, integrat en la baronia de Castellvell juntament amb el seu homònim de Rosanes i d'altres fortificacions i termes, es mantingué en poder de la família fins el seu pas a mans dels Montcada al segle XIII i, posteriorment, dels comtes de Foix. Finalment, el castell s'integrà al patrimoni reial en temps de Martí l'Humà i consta en mans de senyors diversos fins la fi dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
Pel que fa a l'edifici de la capella de Sant Miquel, és esmentat per primer cop en els textos l'any 1026 ("aula sancti Michaelis archangeli qui est sita in capud Castri Vetuli"), tot i que els seus orígens s'han de situar en el segle X. Aquesta església castral devia perdre importància en construir-se la parroquial de Sant Sadurní als peus del castell, de la que tenim notícia des de l'any 1065 i que fou consagrada l'any 1101. En aquest procés de declivi paral-lel al del castell, sabem que l'església de Sant Miquel era assistida per diversos clergues l'any 1109, mentre que només ho era per un de sol al segle XIII, quan sabem que tenia també advocacions a Sant Pere i Santa Maria. Algunes poques notícies testimonien el manteniment del temple, tot i la seva gradual desafecció, fins entrada l'època moderna, com ha corroborat la seva excavació.
(Text del cartell informatiu)
Traduzco:
El Castellot sobre el Penedès
Cumbre emblemática del Penedàs, a 465 metros de altura, la montaña del Castellot se encuentra situada en un pronunciado contrafuerte rodeado de acantilados de la Cordillera Prelitoral, justo sobre la salida a la llanura de la riera de Marmellar. Desde allí, el antiguo castillo domina buena parte de la comarca, en contacto visual directo con otras fortificaciones. En los días más claros, desde la cima se divisan tanto el Pirineo como la isla de Mallorca, y tanto el Montseny como las Montañas de Prades.
Lugar bastante conocido y frecuentado por la gente del Penedès, hasta hace pocos años tan sólo se conocían los restos en ruinas de la capilla, la torre y la cisterna adosada, aunque en algunos puntos afloraban construcciones que ya permitían intuir la existencia de una o más murallas. El castillo ha sido objeto de investigación desde el año 2014 por parte del "Grupo de investigación en Ocupación, organización y defensa del territorio medieval" de la Universidad Autónoma de Barcelona, con un primer proyecto de prospección del castillo y de su entorno. Posteriormente, el Ayuntamiento de Castellví de la Marca ha promovido, entre los años 2018 y 2021, la excavación completa y la restauración, para conocer con detalle su evolución histórica y facilitar su visita.
El Castell Vell (Castillo Viejo) de la Marca, noticias históricas
La primera documentación relativa al castillo de Castellví de la Marca ("Castro Vetulo extremum in ipsa Marchia") sitúa al conde Sunyer (911-947) como su primer detentor, en el marco de la incorporación del Penedès al condado de Barcelona. Sunyer lo ponía posteriormente en manos de los hermanos Calabuig y Guadamir, presbítero, que le permutaban por el castillo de la Guardia del Bruc. En una fecha desconocida, cercana a mediados de siglo, el castillo podría haber sido vendido al vicario Sendred, señor del Castellvell de Rosanes y personaje muy cercano a la casa condal, y haber pasado de éste a su hijo, Unifred Amat, que también había adquirido de los condes el cercano castillo de Castellet en el año 977. Sin embargo, no es hasta el año 1023 que tenemos testimonios seguros de la adscripción del castillo a la estirpe de los Castellvell, cuando Guillem, hijo de Unifred Amat, adquiría definitivamente del conde derechos sobre el término castral.
El castillo, integrado en la baronía de Castellvell junto con su homónimo de Rosanes y otras fortificaciones y términos, se mantuvo en poder de la familia hasta su paso a manos de los Montcada en el siglo XIII y, posteriormente, de los condes de Foix. Finalmente, el castillo se integró en el patrimonio real en tiempos de Martín el Humano y consta en manos de señores diversos hasta el fin de los señoríos jurisdiccionales en el siglo XIX.
En cuanto al edificio de la capilla de San Miguel, es mencionado por primera vez en los textos en el año 1026 ("aula sancti Michaelis archangeli qui est sita in capud Castri Vetuli"), aunque sus orígenes se deben situar en el siglo X. Esta iglesia castral debió de perder importancia al construirse la parroquial de Sant Sadurní a los pies del castillo, de la que tenemos noticia desde el año 1065 y que fue consagrada en el año 1101. En este proceso de declive paralelo al del castillo, sabemos que la iglesia de San Miguel era asistida por varios clérigos en el año 1109, mientras que lo era por uno solo en el siglo XIII, cuando sabemos que tenía también advocaciones a San Pedro y Santa María. Algunas pocas noticias atestiguan el mantenimiento del templo, a pesar de su paulatina desafección, hasta entrada la época moderna, como ha corroborado su excavación.
(Texto del panel informativo)