Castell d'Orpí

El terme d’Orpí és enclavat a la vall mitjana de la riera de Carme, la qual discorre pel centre del terme en direcció oest-est. Paral.lel al riu en tota la seva longitud hi ha un traçat d’un ramal de la carretera que des de la Pobla de Claramunt connectada amb la carretera d’Igualada a Valls, prop de Miralles. El relleu orpinenc és constituït per les elevacions de la Serralada prelitoral , entre les quals destaca la serra de Feixes o d’Orpinell, formada per roques calcàries eocèniques, de 737 metres d’altitud, situada a la banda sud del terme, en la llinda del terme de la Llacuna i de la comarca de l’Alt Penedès. En aquesta serra podem trobar una pedrera

explotada per Uniland que extreu les roques abans esmentades. En conjunt les terres del terme d’Orpí mostren un aspecte muntanyós i accidentat, amb predomini dels matolls i formacions arbustives de degradació ( 45%) i els boscos (14%).

Entre els conreus, la major part de la terra és ocupada per cereals ( 319 ha), vinya (47 ha),

oliveres, ametllers i fruiters ( 167 ha) i hortes (33 ha), regades amb l´aigua de la riera de Carme.

 

El poble d’Orpí, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme. És format per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell, a més

d’altres cases, encinglerat sobre el torrent Morei. Presideix el poble la magnífica torre de l’homenatge de l’antic castell, poligonal, del segle XII. Del castell, adossat a un casal tardà,

també es conserva un portal d’arc rodó que hi dóna accés per la banda de tramuntana.

L’església parroquial de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, esmentada des del 1099, conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Santa Càndia: Situat a la banda oest del municipi, just davant del poble d’Orpí i a la riba esquerra de la riera de Carme. La població d’aquest nucli esdevé pràcticament inexistent

actualment, però anteriorment havia constituït el centre administratiu d’Orpí, acollint un percentatge important de població i on s’hi situaven entre altres l’Ajuntament i l’església. Al poble s’hi celebra, l’aplec de les Bresques, que tradicionalment havia estat el primer mercat de mel de la comarca i que reuneix el veïnat l’últim Diumenge del mes d’Abril.

 

Història

Món antic

Estem mancats de dades arqueològiques per tal de reconstruir la prehistòria i el món antic d´Orpí. Les poques que disposem, les tenim a Santa Càndia. Efectivament, en uns petits turonets que existeixen prop de la desviació de la carretera que mena al llogarret de Santa Càndia hi han detectades les restes de materials arqueològics corresponents al període ibero-romà o ibèric final, però comença a perfilar-se el pes del domini romà. En aquest indret han aparegut fragments de ceràmica ibèrica. En el decurs de les campanyes de restauració dutes a l’ermita de Santa Càndia, es van descobrir un camp de Sitges a l´interior de l´ermita – grans dipòsits ovoides excavats al sòl- que segons els arqueòlegs, possiblement eren d’època Ibèrica.

Cal interpretar aquest conjunt com un tipus d’establiment amb una petita comunitat ibèrica camperola, segurament de lacetans, de caràcter rural dispers, dedicada a l’activitat de l’agricultura de secà i concretament al conreu del blat. Aquest tipus de poblament rural disperses molt corrent a la comarca de l´Anoia i contrasta amb el concentrat i amb els poblats sovint fortificats de la Laietània i de l´àrea il•lergeta; tanmateix, és el característic de la zona nord de la Cossetània i d´altres indrets de Catalunya. Com ja hem comentat, l’activitat primària era l’agricultura, però cal no oblidar altres dedicacions com la ramaderia i la cacera; com activitats artesanals de la terrissa a mà i a torn, la tèxtil, a més de l´intercanvi. Aquest tipus de poblament rural sofrirà posteriorment un procés de concentració en vil les romano-republicanes i alt-imperi, ja sota el domini polític i cultural romà.

 

Les jurisdiccions feudals sobre el Castell d´Orpí

Les primeres notícies històriques d´Orpí daten de l´any 978, quan el territori d´Aupirino és esmentat com a termenal entre els bisbals de Vic i Barcelona. La primera menció concreta a l’existència del Castell d´Orpí, bé que indirecta,apareix l´any 987, quan és descrit entre els límits del terme del Castell de Miralles, de la qual es diu que afrontat per la banda de llevant amb el castro Aupirini. No es té documentació anterior a aquesta època degut a les greus destruccions que hi hagué a la zona per les incursions sarraïnes coetànies, comandades per Almansur, en el transcurs de les quals fou devastada la ciutat de Barcelona i el monestir benedictí de Santa Cugat del Vallès. D’altra banda, en aquesta època coincideixen els primers esments a l’existència de moltes fortaleses edificades en aquesta zona fronterera amb l´islam.

En aquesta època repobladora, les terres meridionals de la Marca Hispànica, eren una zona insegura i sotmesa a contingències diverses. Poc després de l´atac d´Almansur , vers l´any 990, tota l`àrea fronterera sofrí una greu secada, que provocà la fugida de molts pobladors, i fins i tot arribaren a abandonar-se en part els propers castells de Miralles, Tous i Montbui. És possible que per la seva proximitat també les terres d´Orpí sofrissin els mateixos avatars i fossin igualment abandonades.

Data possiblement dels segles XII l’entrada del domini d´Orpí en l’òrbita dels senyors de Claramunt, emparentats amb els Cardona des de l´any 1083.

L´any 1205 Ramon de Guàrdia, marit de Saurina de Claramunt, deixà en testament el Castell i el terme d´Orpí, juntament amb altres fortaleses de la comarca, al seu fill Guillem de Aentre Guillem de Claramunt i Ponç de Cervera, per la qual aquest darrer entrava en possessió de part de la jurisdicció sobre els seus dominis, entre els quals una de les castlanies sobre el Castell i el terme d´Orpí. A mitjans del segle XIII la jurisdicció sobre Orpí s’havia disgregat considerablement i mentre la casa vescomtal de Cardona, per mitjà dels seus lligams familiars amb els Claramunt, havien esdevingut senyors dels dominis o com a tals detentaven al mer imperio o jurisdicció alta, en canvi l’exercici del mixt imperi o jurisdicció baixa es trobava repartida entre diversos castlans: Ponç de Cervera a la castlania major, Arnau de Montfalcó, per la castlania segona i Catalana d´Orpí, filla de Guillem de Pontons, per la tercera castlania.

Durant aquests anys de començaments del segle XIV l’actuació de Ramon Tort transcendí de molt la seva qualitat de castlà major d´Orpí, i per què sembla passà a convertir-se en un dels homes de confiança del vescomte Ramon Folc de Cardona, en nom del qual actuava l´any 1318 com a procurador de la baronia de la Conca d´Òdena. L´any 1320, en el transcurs de les bandositats suscitades entre Ramon Folc de Cardona i l´infant Alfons, el futur rei Alfons el Benigne, el cavaller Ramon Tort fou un dels membres destacats de la facció dels Cardona, i com a represàlia a l´infant Alfons ordenà que fos destruït els Castell d´Orpí, del qual ell era castlà major.

La unificació de les castlanies d´Orpí per Berenguer Cellent

A mitjans dels segles XIV la jurisdicció sobre Orpí era exercida per Berenguer Cellent, el qual apareix com a titular del domini en el fogatge de l´any 1359.Berenguer Cellent avia accedit a la possessió de la castlania major sobre el Castell i terme d´Orpí per mitjà del seu matrimoni amb Violant, filla de Ramon Tort, senyor d´Orpí. A partir de la segona meitat del segle XIV assistim a successives actuacions de diversos membres de la família Cellent tendents a unificar en un sol domini les diverses castlanies en què s’havia disgregat la jurisdicció baixa sobre el Castell d´Orpí. No fou fins l´any 1437 que la jurisdicció sobre el Castell i terme d´Orpí s’havia simplificat considerablement i restava com a domini de la casa comtal de Cardona pel que fa al mer imperi, de Bernat de Cellent pel que fa a la jurisdicció baixa després de la unificació de les tres castlanies abans existents,en poder de la família Cellent.

La titularitat del domini sobre el Castell i terme d´Orpí quedarà vinculada durant més d´uns segles al llinatge dels Cellent, bé que a través de descendència femenina. Efectivament, l´any 1497, Àngela Cellent, signà capítols matrimonials, i entre les clàusules d’aquests capítols s’establia la successió per primogenitura en la titularitat del domini d´Orpí, i el que és més important, s’ordenava el manteniment del cognom de Cellent en els posteriors heretera del domini, fos quina fos la línea beneficiària de l’herència. I efectivament, aquesta clàusula d’incorporació del cognom Cellent als hereters en la titularitat del domini d´Orpí fou escrupolosament respectada per les successives generacions de la família de l´Orda.

La trajectòria ininterrompuda de propietaris feudals autòctons sobre el Castell d´Orpí s’extingí a partir de començaments dels segles XVII, quan la jurisdicció sobre Orpí previngué en herència a la família Bendicho, habitants de la vila d´Alcolea, del regne d´Aragó.

Orpí sota el domini de la familia Padró-Serrals d´Igualada ( segles XVII-XIX)

La trajectòria dominical del senyoriu d´Orpí es veié considerablement alterada l´any 1677 per la compra de la jurisdicció sobre el terme per part de Joan Serrals d´ Igualada. D’aquesta manera es trencava la línia successòria natural que es remuntava des del segle XIII.

El comprador, Joan Serrals , era un paraire i gran hisendat d’Igualada que havia ocupat diversos càrrecs del govern corporatiu i havia esdevingut un dels primers contribuents de la població en els anys tombants dels segles XVII i XVIII.

Deixant de banda la resistència mostrada pels habitants d'Orpí a deixar-se capbrevar després de la compra del domini per Joan Serrals, durant el segle XVIII són nombrosos els indicis sobre conflictes suscitats entre els pagesos del terme i els membres de la família Padró, propietaris del mixt imperi o jurisdicció baixa. Per exemple, I'any 1740 es dicta una nova sentencia condemnatòria dels pagesos d'Orpí a deixar-se capbrevar, la qual cosa posaria de manifest la persistència de l'oposició a acceptar el domini dels membres de la família Padró com a senyors d'Orpí. Major entitat degué tenir la protesta documentada I'any 1771, ja que en aquest cas es produí una lliga entre tots els pagesos d'Orpí per defensar mancomunadament els seus interessos, per a la qual cosa nomenaren procuradors davant dels tribunals Ramon Feliu, causídic d'Igualada, i el Dr. Francesc Grau i Rubió, causídic de Barcelona. Aquest mateix any, i probablement com a conseqüència del plet anterior, Miquel Soler, pagès del caseriu de Feixes, fou condemnat a reconèixer i pagar les prestacions feudals contingudes en els capbreus, a més de les costes del procés, per valor de 5 lliures, 8 sous i 9 diners. Com arreu de Catalunya, en els anys del darrer terç de segle sovintegen els indicis de conflictivitat pagesa a Orpí.

Concretament als anys 1772, 1778, 1780 i 1786 hem trobat entre la documentació notarial diversos poders per a capbrevar i nomenaments de jutges de capbrevació, la qual cosa posaria de manifest una accentuació de la protesta dels pagesos del terme, probablement estimulada per la cobdícia dels arrendadors de drets feudals, que intenta ven augmentar llurs ingressos a costa de restaurar prestacions anacròniques. Fou a començaments del segle XIX, però, quan la percepció regular de les rendes de senyoriu esdevingué més problemàtica, i les dificultats es feren extensives també als nomenaments de les autoritats d'Orpí. Concretament, l'any 1809 es produirien diverses irregularitats en l'elecció del càrrec de síndic procurador, per la qual cosa Antoni Marià de Padró, senyor d'Orpí, pledejà davant la Junta Superior del Principat i aconseguí que els regidors fossin condemnats per les irregularitats comeses a pagar una multa de 5 lliures cadascun, a més de les costes del procés, per un valor total de 24 lliures.

Un canvi radical en les relacions entre senyors i pagesos s'esdevingué a partir de I'any 1811, quan les Corts de Cadis dictaren la primera Ilei abolicionista deis senyorius i per tant la jurisdicció que la família Padró exercia sobre Orpí queda formalment abolida, encara que la posterior restauració en el tron de Ferran VII, I'any 1814, i l’anul·lació de les lleis constitucionals deixà el tema en una ambigüitat manifesta. La incertesa legal derivada d'aquest fet tingué repercussions immediates per al domini d'Orpí, no solament en el nomenament d'autoritats, sinó també en el terreny de la percepció regular de les rendes senyorials.

Concretament, el mateix any 1814 fou començat un nou plet de la família Padró contra Miquel Borràs, Miquel Soler, de Feixes, i Josep Bou de les Oliveres, pagesos d'Orpí, que es negaven a pagar les prestacions senyorials. El plet acaba I'any 1814 amb la signatura d'una concòrdia entre les dues parts, els termes de la qual són especialment significatius de l'ambigüitat jurídica i política a la qual al·ludíem anteriorment.

Tot i aquestes mostres de reticència per part dels pagesos, la possessió del domini d'Orpí per part de la família Padró no solament es perpetua fins a la definitiva llei abolicionista dels senyorius de l'any 1837, sinó que el cobrament de les prestacions senyorials sobrepassà de molt aquesta data.

Al llarg període de temps compres entre mitjan segle XVI i començaments del segle XVIII, si bé ens resulta molt desconegut en el terreny documental, apareix en canvi com una de les èpoques de major embranzida demogràfica pel que fa al terme d'Orpí; efectivament, entre el fogatge de 1553 i el cens de 1717 la població d'Orpí dobla els efectius i passà d' 11 a 21 focs o famílies, amb la qual cosa es situava al nivell dels millors temps de l’època d'esplendor medieval.

Segons les dades del capbreu de l'any 1707 els propietaris del terme d'Orpí eren els següents:

Miquel Soler, del mas de Feixes

-Simó Balcells

-Isidre Alemany, del mas Ros

-Josep Soteras, del Pla

-Josep Borràs

-Ramon Bou, de les Oliveres

-Jaume Claramunt, de Puigdendela

-Emmanuel Calaf

-Francesc Jover, del mas Montserrat

-Macià Ríba

-Francesc Bou, de Puigdendela

-Agnes Fossalva

-Josep Soler

-Magí Borràs, de Santa Cándia

-Sebastià Subirà, rector d'Orpí

-Josep Pasqual, de les Esplugues

 

A través d'aquestes dades es posa de manifest que el gruix principal del poblament del terme d'Orpí continuava dispers en masies. De totes maneres, també es pot percebre que a més dels dos nuclis de poblament tradicionals, situats al redós del castell i en la zona propera a l'església de Santa Càndia, s'havia configurat un nou agrupament de cases, descrit amb el topònim de Puigdendela, que esdevindrà I’'embrió de l'actual barri de Can Bou.

També cal destacar l'existència d'un molí fariner edificat sobre la riera de Carme, i que molt bé podria tractar-se de la mateixa instal·lació molinera documentada des del segle XII. En aquesta època l'economia del terme d'Orpí continuava essent essencialment agrícola, amb un predomini deis conreus de subsistències: Advertim que el nombre de jornals contractats en regim de rabassa morta, i per tant destinats al conreu de vinya, equivalen a més de la meitat de les terres considerades improductives en el capbreu de 1707, la qual cosa vol dir que en el transcurs deis segle XVIII es produí al terme d'Orpí una extensió important de la superfície conreada, i en concret a finals de segle la vinya igualava pràcticament en nombre de jornals els conreus cerealistes.

Aquesta millora de l'agricultura anà acompanyada també d'un procés cada vegada més intens d'aprofitament de les aigües del terme, i molt especialment del curs de la riera de Carme. Com hem assenyalat anteriorment, segons el capbreu de l'any 1707 a començaments del segle XVIII solament hi havia instal·lat un molí fariner en el terme d'Orpí. De totes maneres, és obvi que al marge de la seva utilització en regatges hortícoles i altres aplicacions complementàries de l'agricultura, les aigües de la riera de Carme oferien també enormes possibilitats d'aprofitament per a usos industrials, circumstància documentada al llarg dels segles en tota la seva longitud, amb profusió de molins drapers i paperers edificats aigües avall, en els termes de Carme, la Torre de Claramunt i la Pobla de Claramunt, fins a convertir aquesta zona en una de les arteries de major densitat industrial de la comarca. En el cas del terme d'Orpí existeix constància documental de l'activitat paperera des de començaments del segle XVIII, quan es pot observar l'inici d'un procés de reconversió d'algunes instal·lacions farineres i bataneres a la indústria papereres. Concretament l'any 1729 Josep Dalmases, negociant de Santa Coloma de Queralt, obtingué de l’Intendent General de Catalunya la facultat d'edificar un molí paperer en el terme i d'utilitzar les aigües de la riera del Carme en el terreny on hi havia edificat el molí fariner anomenat d'en Bou. Més endavant, l'any 1752, Ramon Ignasi de Padró i Argullol, senyor d'Orpí, adreçà una sol·licitud a la Intendència de Catalunya per tal d'obtenir l'establiment sobre l'ús de les aigües que discorrien pel terme. En aquest sentit s'ha de tenir en compte que les aigües superficials no eren de propietat particular, sinó que pertanyien al Reial Patrimonio. Per tant, malgrat que els membres de la família Padró eren, corn hem vist, senyors jurisdiccionals del terme d'Orpí, i disposaven a més d'importants propietats en el territori, en canvi no tenien cap dret o facultat sobre la utilització de les seves aigües.

La utilització d'aquesta facultat d'establir a tercers en l'ús de les aigües que discorrien pel terme d'Orpí, i especialment els cabals de la riera de Carme, fou immediatament posada en practica pels membres de la família Padró, i a través de l’anàlisi dels contractes successius hom es pot adonar de la diversificació que havia adquirit l'economia del terme en el transcurs de la segona meitat del segle XVIII:

-15 de març de 1753: Establiment sobre l'ús de les aigües de la riera de Carme a Miquel Cendra, daguer d’Igualada, per construir un tornall d'esmolar.

-26 d'abril de 1753: Establiment sobre 1/2 jornal de terra situada en la partida de Can Bou, per construir un molí bataner, i sobre l'aprofitament de les aigües per fer-lo funcionar, a Segimon Borrull, paraire d’Igualada.

-10 de juny de 1765: Establiment sobre l'ús de les aigües de la riera d'Orpí, per poder batanar draps de llana, a Josep Antoni Lladó, paraire d'Igualada.

-10 de juny de 1765: Establiment sobre 1/2 jornal de terra, situada a la partida Camp del Pont, per construir un molí bataner, i sobre l'aprofitament de les aigües per fer-lo funcionar, a Segimon Borrull, paraire d’Igualada.

-27 de febrer de 1774: Establiment sobre l'ús de les aigües de la Font de l'Om, de Can Bou, per batanar draps de llana, a Segimon Borrull, paraire d'Igualada.

-20 de gener de 1779: Establiment d'un molí fariner, i de l'aigua pel seu funcionament, situat sobre la riera de Carme, a Joan Pasqual Carulla, pagès de Carme.

-10 de gener de 1786: Establiment sobre un jornal de terra, situat a la partida de I'Obaga de la RescIosa, per construir un molí paperer, i sobre l'aprofitament de les aigües de la riera de Carme, a Segimon Borrull, paraire d'Igualada.

-18 d'abril de 1789: Establiment de l'ús de les aigües de la riera d'Orpí, sobre la resclosa de Can Bou, a Joan Serra, paperer de Capellades.

D'altra banda, la documentació de la Intendència de Catalunya ens permet aproximar-nos a la distribució dels molins en les riberes de la riera de Carme, dins el terme d'Orpí. Pel que sembla, la major concentració d’instal·lacions es trobava entre l'església de Santa Càndida i el paratge de Can Bou. Concretament, l'any 1772 Segimon Borrull sol·licita permís per convertir dos molins bataners que tenia a Orpí en molins paperers. Aquests molins eren edificats quaranta passes aigües avall del molí d'en Sendra, i aproximadament a mig quart d'hora abans d'arribar a la presa del molí d'en Bou. Autoritzada la reconversió d'aquests molins, l'any 1785 les instal·lacions foren venudes per Segimon Borrull a Joan Serra, paperer de Capellades. Aquest molí, que encara avui conserva el nom de «molí d'en Serra», constava en aquesta època de «massas y premsas, rodas, arbre, pilas y demés adherents y coses necessàries al seu curs», i gaudia del dret d'utilitzar les aigües de la riera de Carme des de la Roca Roja fins a la propietat establerta.

En una descripció sobre la situació general del terme d'Orpí, realitzada l'any 1790 pels regidors Josep Poch i Francesc Guarro, s'hi pot veure clarament reflectit aquest conjunt d'activitats econòmiques, tant agràries com industrials, desenrotllades durant el segle XVIII: «Se llama castillo y término de Orpí, no sabemos quien lo fundó ni que haya tenido otro nombre. Es término esparcido, de manera que no hay dos casas juntas. Hay 16 y habrá unos 30 vecinos.

Las casas que 'hay en la sierra se llaman el monte de Fexas, otra de casa Calaff, y otra de casa Pons. Las casas tal qual buenas son edificadas de cal, hiezo y paja, y las demás de lodo y piedra, y algunas de tapia de tierra sola; de adornos no hay por ser todos labradores, tal qual buenas no están del todo adornadas.

Pasa por el término el rio llamado riera de Orpi, que viene del término de Miralles y continua hasta el término de Carme, y no se une a otro río, y no es muy caudaloso. A y immediata a dicha riera un molino papelero, otro de orina y tres de botones, y cada molino tiene su represa o resclosa. Otro molino hay de limpiar navajas; también tiene su represa. La fábrica que hay de papel es de Juan Serra de Capellades, y los molinos de batanes son cada uno de su dueño de la villa de Igualada, y lo mismo el de limpiar navajas; y el molino arinero es de Francisco Alemany, del término de Monbuy. Las fábricas de los batan es y papel fue el quien las introdujo en el término Sagismundo Borrull, fabricante de paños de Igualada, ya muchísimos años hace».

L'especialització del terme d'Orpí en la indústria paperera i altres activitats molineres fou persistent a partir d'aquesta època, la qual cosa significa sens dubte la intensificació de l'activitat econòmica en les riberes de la riera de Carme, especialment en els nuclis de Santa Càndia i Can Bou, en detriment de la zona pro pera al castell, mutació a la qual degué contribuir també l'existència del camí carreter que discorria pel centre del terme paral·lel a la riera.

A mitjan segle XIX funcionaven a! terme un molí fariner, tres molins paperers i un molí bataner; també un obrador de draps de llana. Estimulada per aquesta doble especialització en el conreu de la vinya i en les activitats molineres, la població del terme d'Orpí experimenta un creixement espectacular a partir de finals del segle XVIII, que solament es veié interromput pels efectes de la plaga de la fil·loxera a partir del decenni de 1890, la qual significà la mort de tots els ceps i la ruïna de molts deis pagesos i rabassaires del terme:

Cal advertir, de totes maneres, que I'impacte de la crisi de la fil·loxera, si bé representa una reculada demogràfica important fins a nivells equivalents a la població de seixanta anys enrere, no fou en canvi ni tan intensa ni tan persistent com en altres contrades de la comarca on la vinya s'havia convertit en conreu gairebé exclusiu. Efectivament, en el cas d'Orpí, com hem vist, a partir del segle XVIII les ocupacions agràries tingueren sempre el contrapès de les activitats industrials derivades de I'aprofitament hidràulic de la riera de Carme, i en el primer terç d'aquest segle encara estaven en funcionament cinc molins paperers, que de segur actuaren com un amortidor de la crisi i evitar en que es produís un despoblament més intens D'altra banda, com a la resta de municipis de l'Anoia limítrofs amb la comarca del Penedès, el replantat de les vinyes amb peu americà fou molt intens a partir de començaments de segle, per assolir entorn del 60 % dels conreus del terme en el decenni de 1950, amb rendiments que oscil·laven entre 26 i 48 hectolitres per hectàrea. Tanmateix, aquesta especialització vitivinícola decaigué molt en els anys posteriors, fins a quedar reduïda actualment a un conreu molt minoritari amb solament 47 hectàrees l'any 1982.

La trajectòria poblacional d'Orpí en el segle actual s'ha debatut entre l'estancament i la franca davallada, a remolc de la conjuntura econòmica. destaca l'etapa del primer terç de segle, que presenta una imatge de relatiu estancament poblacional i d'augments lleugers, amb els 369 habitants de l'any 1920 com a cota més elevada. Coincideix aquesta època amb els beneficis del replantat de les vinyes i l'impacte de la demanda de productes provocada per la primera guerra mundial. També data d'aquests anys de començaments de segle la realització de diverses prospeccions de deus d'aigua en la zona de la riera de Carme pro pera al barri de can Bou, promogudes per l'empresa Aigües Artés a fi d'alimentar la seva xarxa de proveïment d'aigües potables a Igualada. Concretament fou excavada una galeria de captació a la banda dreta de la riera, i posteriorment realitzada una considerable obra d'enginyeria per tal d'elevar les aigües fins a un gran dipòsit construït a Collbàs, des d'on eren conduïdes a la xarxa de distribució que l'empresa tenia traçada entre Montbui i Igualada.

Quant a la distribució geogràfica dels habitants del terme, en aquesta època s'havia accentuat el procés de despoblament del nucli situat entorn del castell, el qual l’any 1920 era habitat solament per nou famílies, amb 35 persones censades; és a dir, escassament un 10% de la població total del terme. En canvi, els nuclis de Santa Càndia i Can Bou agruparen la major part dels habitants i la resta es trobava dispersa per una dotzena de masies. En la projecció industrial, la fabricació de paper continuava essent l'activitat principal, amb cinc molins paperers en funcionament l'any 1928.

El tall cronològic de la guerra civil significa l'inici de la davallada poblacional, que si bé fou moderada fins l'any 1950, s’accelerà a partir d'aquesta data amb la pèrdua de més de la meitat dels habitants fins a l'actualitat com a conseqüència en bona part del retrocés dels conreus de vinya, abandonats progressivament, i de la reconversió de la indústria paperera, que afecta greument els obradors del terme d'Orpí, la majoria dels quals tancaren les seves portes. L'any 1975 la població activa era ocupada en un 36,7% en el sector primari, un 55'8 en el secundari i un 7,3% en el terciari. Entre les indústries implantades en el terme en aquesta època només es comptaven un molí paperer, un obrador tèxtil i una pedrera.

Efectivament, en l'actualitat, tant l’àrea encimbellada del castell d'Orpí com el nucli de Santa Càndia, es troben pràcticament despoblats, amb solament una família habitant a cada lloc. El mateix ha esdevingut a altres nuclis tradicionals de poblament, com el caseriu de Feixes abandonat des de fa alguns anys, com també d'altres masies disperses pel terme, en alguns casos convertides en cases d'estiueig o de segona residencia. Per contra, el gruix de la població natural del terme ha tendit a concentrar-se en els darrers anys al barri de Can Bou, sorgit, com hem vist, en el transcurs del segle XVIII com un nucli industrial paperer i convertit actualment en una zona residencial i d'estiueig pràcticament satel·litzada respecte al poble de Carme, que ha esdevingut per la seva proximitat el centre d'atracció natural de tota l’àrea, ion molts dels habitants tenen el seu lloc de treball o han de cercar-hi els diversos serveis, des dels religiosos, fins als assistencials, docents o bancaris.

 

MAPA DE PATRIMONI CULTURAL DEL MUNICIPI D’ORPÍ (ANOIA)

AGOST - NOVEMBRE 2014

PROMOCIÓ I FINANÇAMENT

Ajuntament d’Orpí

Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

REALITZACIÓ

[IN]SITU S.C.P

Jordi Seró i Ferrer: Treball de camp, base de dades, imatges i coordinació.

Martí Picas i Sala: Anàlisi documental i arxivística.

Gerard Panadés i Salvia: Cartografia i SIG

Lleida, Novembre de 2014

www.in-situ.cat/media/memoria-Orp%C3%AD.pdf

 

Done