Seu Vella de Lleida
La Seu Vella de Lleida, que constitueix l'element més singular del paisatge urbà de Lleida, presideix la ciutat des del seu emplaçament elevat, al Puig del Castell. Per la seva cronologia i per les seves característiques tipològiques i constructives, la Seu Vella constitueix l'epígon de l'arquitectura romànica catalana. Construïda en un temps relativament curt (1203-1278), és una obra molt unitària, amb una gran homogeneïtat d'estructures i solucions.
La Seu Vella fou programada des del principi amb la configuració que avui presenta, llevat d'algunes petites transformacions. És un edifici de tres naus, amb el creuer ben remarcat en planta i en alçat, i una capçalera amb cinc absis de proporcions decreixents a partir de l'absis major (les dues absidioles del costat S foren substituïdes per unes altres d'estil flamíger entre 1325 i 1328). Les cobertes són de voltes de creueria, sostingudes per pilars cruciformes amb columnes adossades. Com en la seu de Tarragona, l'ús de la tècnica gòtica de cobrir els edificis no va suposar un canvi en la concepció arquitectònica de l'obra, de tradició clarament romànica, que no va ser alterada tampoc pel cimbori gòtic i per les esmentades absidioles.
Un dels elements més remarcables de la Seu Vella és la seva decoració escultòrica. S'hi coneixen dos tallers d'escultura. El primer, originari de la Toscana, aporta un grup de capitells historiats que es troben a les parts més antigues de l'edifici, com ara el creuer, i que demostren una derivació directa de l'obra de Benedetto d'Antelami. Els límits cronològics d'aquest taller s'estableixen entre 1210 i 1215.
Abans del 1215 féu acte de presència un segon taller tolosà, que s'imposà fins a l'acabament del temple i part del claustre al darrer quart del segle XIII, i que donà lloc a l'anomenada "escola lleidatana". Hi predominen els valors plans i els valors decoratius i els ornamentals estan per damunt dels figuratius. La intervenció tolosana és especialment notable a les portades, on es combinen diverses influències: l'estructura, que deriva d'algunes portades del segle XII, els frisos, capitells i algunes arquivoltes, d'arrel tolosana, i altres arquivoltes, amb motius geomètrics relacionats amb motius anglo-normands (dels quals es desconeix com arribaren a Lleida).
Claustre
El claustre és situat, per raó de la topografia, a ponent, davant la façana de l'església. De planta rectangular i de grans proporcions, té grans finestrals calats que s'obren al pati central i també a l'altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador sobre la ciutat. L'ala més antiga és la de vora el temple i fou iniciada per Berenguer de Prenafeta (1278-86). Després, l'obra s'interrompé i no fou prosseguida fins al 1334, amb solucions ja netament gòtiques. En destaca el portal dels Apòstols, començat per Guillem Solivella (1391-94), continuat per Rotllí Gautier (1432-41) i seguit per Jordi Safont (esclau llibert de Marc Safont), que esculpí les estàtues dels apòstols (destruïdes el 1936) i la imatge de la Mare de Déu del Blau (conservat a la sagristia de la seu Nova), feta en col·laboració amb el seu deixeble Bertran de la Borda. Són molt interessants les portalades romàniques de sant Berenguer, de l'Anunciata i dels Fillols, clars exemples de la famosa "Escola romànica de Lleida", la influència de la qual es va estendre per un ampli territori que abasta no solament la zona de Lleida, sinó també Osca (Sant Miquel de Foces) o València (Porta de Lleida de la Catedral de València). Aquestes portalades es caracteritzen per mancar de timpà i estar construïdes amb un cos sortint del mur principal, l'objectiu del qual és el d'augmentar el nombre d'arquivoltes, les quals mostren una minuciosa decoració a base d'entrellaçat geomètric, ziga-zagues i puntes de diamant, de clara influència islàmica. Hi ha tres portals que corresponen al final de cada una de las naus que donen al claustre. A la façana oest, que dona accés al claustre, es troba la porta dels Apòstols formant part del recinte claustral.
Campanar
El campanar de torre, de planta octogonal, fou bastit a l'angle SW del claustre per Jaume Cascalls a partir del 1364, però no fou acabat fins el 1416 pel mestre Carlí. Consta de planta octogonal amb dos cossos de diàmetre diferent -un de dotze metres i un altre de nou-; el primer està constituït per quatre plantes amb finestrals formats per columnes i traceries calades, i el segon cos té galeries. L'última planta està coronada per pinacles i arcbotants gòtics i gàrgoles; aquesta última part del campanar va ser realitzada pel mestre Carlí a començaments del segle XV, i posseeix una escala de cargol amb 238 graons per arribar al punt més alt de la torre, de 60 metres.
Al seu interior es conserven dues imatges de Crist: una romànica del Crist de Perves, procedent de Sant Fruitós de Perves i situada a l'absis de la nau central, i una gòtica del Crist de la Capella del Jesús, al mur de l'epístola.
La construcció d'una catedral nova (l'antiga estava instal·lada des de la conquesta de la ciutat de Lleida el 1149 a la mesquita major, situada probablement al mateix indret) fou iniciada el 1193, quan el capítol contractà el mestre d'obres solsoní Pere de Coma. La primera pedra fou col·locada el 1203 en presència del rei Pere I, del comte d'Urgell, del bisbe d'Urgell i del mateix Pere de Coma. A la mort d'aquest últim (1220), la capçalera i el creuer ja eren acabats. Hom desconeix el nom del successor de Coma, però quan l'església fou consagrada el 1278, n'era mestre d'obres Berenguer de Prenafeta, artífex de l'acabament de la seu, probablement des del 1250.
Si bé el temple és un magnífic exponent dels darrers moments de l'arquitectura romànica amb alguns elements, tant el claustre com el campanar cal situar-los dins d'un context ja plenament gòtic (segles XIV-XV).
La catedral de Lleida fou progressivament abandonada en favor de les parròquies de la ciutat, més accessibles. A partir del segle XVII començà a ser voltada de fortificacions. Quan les tropes de Felip V ocuparen la ciutat, la Seu fou convertida en caserna, i tot el conjunt molt modificat i alterat.
Tot i que fou declarada monument l'any 1918, la seva recuperació no s'inicià fins el 1947. Dos anys després començaren les obres de restauració, dirigides per l'arquitecte Alexandre Ferrant i continuades per F. Pons Sorolla. Actualment ha estat refeta la part més fonamental del monument.
Seu Vella de Lleida
La Seu Vella de Lleida, que constitueix l'element més singular del paisatge urbà de Lleida, presideix la ciutat des del seu emplaçament elevat, al Puig del Castell. Per la seva cronologia i per les seves característiques tipològiques i constructives, la Seu Vella constitueix l'epígon de l'arquitectura romànica catalana. Construïda en un temps relativament curt (1203-1278), és una obra molt unitària, amb una gran homogeneïtat d'estructures i solucions.
La Seu Vella fou programada des del principi amb la configuració que avui presenta, llevat d'algunes petites transformacions. És un edifici de tres naus, amb el creuer ben remarcat en planta i en alçat, i una capçalera amb cinc absis de proporcions decreixents a partir de l'absis major (les dues absidioles del costat S foren substituïdes per unes altres d'estil flamíger entre 1325 i 1328). Les cobertes són de voltes de creueria, sostingudes per pilars cruciformes amb columnes adossades. Com en la seu de Tarragona, l'ús de la tècnica gòtica de cobrir els edificis no va suposar un canvi en la concepció arquitectònica de l'obra, de tradició clarament romànica, que no va ser alterada tampoc pel cimbori gòtic i per les esmentades absidioles.
Un dels elements més remarcables de la Seu Vella és la seva decoració escultòrica. S'hi coneixen dos tallers d'escultura. El primer, originari de la Toscana, aporta un grup de capitells historiats que es troben a les parts més antigues de l'edifici, com ara el creuer, i que demostren una derivació directa de l'obra de Benedetto d'Antelami. Els límits cronològics d'aquest taller s'estableixen entre 1210 i 1215.
Abans del 1215 féu acte de presència un segon taller tolosà, que s'imposà fins a l'acabament del temple i part del claustre al darrer quart del segle XIII, i que donà lloc a l'anomenada "escola lleidatana". Hi predominen els valors plans i els valors decoratius i els ornamentals estan per damunt dels figuratius. La intervenció tolosana és especialment notable a les portades, on es combinen diverses influències: l'estructura, que deriva d'algunes portades del segle XII, els frisos, capitells i algunes arquivoltes, d'arrel tolosana, i altres arquivoltes, amb motius geomètrics relacionats amb motius anglo-normands (dels quals es desconeix com arribaren a Lleida).
Claustre
El claustre és situat, per raó de la topografia, a ponent, davant la façana de l'església. De planta rectangular i de grans proporcions, té grans finestrals calats que s'obren al pati central i també a l'altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador sobre la ciutat. L'ala més antiga és la de vora el temple i fou iniciada per Berenguer de Prenafeta (1278-86). Després, l'obra s'interrompé i no fou prosseguida fins al 1334, amb solucions ja netament gòtiques. En destaca el portal dels Apòstols, començat per Guillem Solivella (1391-94), continuat per Rotllí Gautier (1432-41) i seguit per Jordi Safont (esclau llibert de Marc Safont), que esculpí les estàtues dels apòstols (destruïdes el 1936) i la imatge de la Mare de Déu del Blau (conservat a la sagristia de la seu Nova), feta en col·laboració amb el seu deixeble Bertran de la Borda. Són molt interessants les portalades romàniques de sant Berenguer, de l'Anunciata i dels Fillols, clars exemples de la famosa "Escola romànica de Lleida", la influència de la qual es va estendre per un ampli territori que abasta no solament la zona de Lleida, sinó també Osca (Sant Miquel de Foces) o València (Porta de Lleida de la Catedral de València). Aquestes portalades es caracteritzen per mancar de timpà i estar construïdes amb un cos sortint del mur principal, l'objectiu del qual és el d'augmentar el nombre d'arquivoltes, les quals mostren una minuciosa decoració a base d'entrellaçat geomètric, ziga-zagues i puntes de diamant, de clara influència islàmica. Hi ha tres portals que corresponen al final de cada una de las naus que donen al claustre. A la façana oest, que dona accés al claustre, es troba la porta dels Apòstols formant part del recinte claustral.
Campanar
El campanar de torre, de planta octogonal, fou bastit a l'angle SW del claustre per Jaume Cascalls a partir del 1364, però no fou acabat fins el 1416 pel mestre Carlí. Consta de planta octogonal amb dos cossos de diàmetre diferent -un de dotze metres i un altre de nou-; el primer està constituït per quatre plantes amb finestrals formats per columnes i traceries calades, i el segon cos té galeries. L'última planta està coronada per pinacles i arcbotants gòtics i gàrgoles; aquesta última part del campanar va ser realitzada pel mestre Carlí a començaments del segle XV, i posseeix una escala de cargol amb 238 graons per arribar al punt més alt de la torre, de 60 metres.
Al seu interior es conserven dues imatges de Crist: una romànica del Crist de Perves, procedent de Sant Fruitós de Perves i situada a l'absis de la nau central, i una gòtica del Crist de la Capella del Jesús, al mur de l'epístola.
La construcció d'una catedral nova (l'antiga estava instal·lada des de la conquesta de la ciutat de Lleida el 1149 a la mesquita major, situada probablement al mateix indret) fou iniciada el 1193, quan el capítol contractà el mestre d'obres solsoní Pere de Coma. La primera pedra fou col·locada el 1203 en presència del rei Pere I, del comte d'Urgell, del bisbe d'Urgell i del mateix Pere de Coma. A la mort d'aquest últim (1220), la capçalera i el creuer ja eren acabats. Hom desconeix el nom del successor de Coma, però quan l'església fou consagrada el 1278, n'era mestre d'obres Berenguer de Prenafeta, artífex de l'acabament de la seu, probablement des del 1250.
Si bé el temple és un magnífic exponent dels darrers moments de l'arquitectura romànica amb alguns elements, tant el claustre com el campanar cal situar-los dins d'un context ja plenament gòtic (segles XIV-XV).
La catedral de Lleida fou progressivament abandonada en favor de les parròquies de la ciutat, més accessibles. A partir del segle XVII començà a ser voltada de fortificacions. Quan les tropes de Felip V ocuparen la ciutat, la Seu fou convertida en caserna, i tot el conjunt molt modificat i alterat.
Tot i que fou declarada monument l'any 1918, la seva recuperació no s'inicià fins el 1947. Dos anys després començaren les obres de restauració, dirigides per l'arquitecte Alexandre Ferrant i continuades per F. Pons Sorolla. Actualment ha estat refeta la part més fonamental del monument.