Os de Balaguer
El castell d'Os de Balaguer està situat en un tossal sobre el marge esquerre del riu Farfanya, que en aquest punt fa un meandre cap a l'oest per rodejar-lo. A llevant del castell s'estén el nucli antic d'Os, encapçalat per l'església parroquial de Sant Miquel.
Es tracta d'un recinte trapezoïdal definit per les muralles en què els costats est i oest mesuren uns 50 m de llargada, el costat nord uns 75 m i el costat sud uns 50. Als costats sud i est, el mur fa més de 2 m de gruix i arriba fins als 9 m d'alçada. A l'angle nord-est d'aquest recinte hi ha l'edifici d'època gòtica, ampliat en època moderna i contemporània, que deu substituir el primitiu edifici altmedieval.
La muralla està feta amb aparell irregular de pedres petites poc o gens desbastades unides amb morter de calç. Dels quatre costats es conserven bé el meridional i l'oriental (si bé aquest últim amb moltes reconstruccions), no tant el costat nord (refet en part i destruït en l'altra) i finalment està gairebé desaparegut el costat oest, on només s'endevinen unes filades al terra. En el mur sud es conserva part d'una bestorre d'una amplada de 4,5 m.
La bestorre més ben conservada és la de l'angle nord-est, a la qual s'adossà l'edifici posterior. Aquesta bestorre, probablement d'origen islàmic, és de planta de tres quarts de cercle, amb el tram inferior (2,1 m d'altura) bastit amb carreus de mida gran, de pedra sorrenca groga, ben escairats i ben arrenglerats, col·locats a trencajunt. A la part alta d'aquest tram hi ha una motllura longitudinal i a sobre s'hi disposa un tram de 5 m d'altura fet en aparell irregular de pedres petites i poc desbastades. Encara a sobre d'aquest tram hi ha afegits uns quants metres en època moderna i avui en dia arrebossat amb ciment.
A aquesta bestorre, la base de la qual és probablement d'origen islàmic, s'hi va adossar en època gòtica el casal residencial, d'uns 20 per 15 m arrenglerat sobre la muralla oriental, amb teulada a doble vessant i portalada d'entrada a la façana nord. Aquesta façana, presenta, a més a més de la portalada, d'arc de mig punt de dovelles de pedra sorrenca grogosa, un finestral d'arc rebaixat a l'alçada de la planta noble i dues finestres quadrangulars a la planta superior. Quatre mènsules rematen la part superior de la façana gòtica. La façana oriental, feta amb el mateix aparell irregular de pedra poc desbastada, presentava originalment nou finestrals rectangulars, però avui en dia aquesta banda ha estat profundament reformada (l'any 2002) i presenta un porxo de sis ulls d'arc de mig punt, arrebossats amb ciment i pintat en un color groguenc similar al de la pedra utilitzada a la base. Tanca aquesta façana pel cantó sud una torre de planta rectangular, també molt refeta modernament. El casal gòtic fou finalment ampliat i s'hi afegí una capella en època moderna. Considerat casal residencial més que no pas castell des del segle XIX, finalment, les darreres reformes del segle XX, amb el creixement dels murs, i sobretot la de l'any 2002, amb afegits de poca escaiença per a un castell medieval.
El castell sarraí d'Os es va fortificar poderosament cap al segle IX per la defensa de la frontera d'al-Lãridi contra els carolingis. Cap al 1034-48 formava part de la línia defensiva del valiat de Lleida. El 1036 hi quedaren immobilitzats a la vora sense poder conquerir-lo el comte d'Urgell Ermengol II i el capitost Arnau Mir de Tost. Fou conquerit finalment el 1116 pel comte Ermengol VI d'Urgell i pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera, que en el document de donació a l'abadia d'Àger anomenà aquest castell malignum. Llavors fou infeudat a la família Berenguer d'Àger però des de finals del segle XI es té constància de les disputes entre els Cabrera, vescomtes d'Àger i els comtes d'Urgell per la potestat de diversos dominis entre els quals el castell d'Os. En aquestes disputes hi intervingueren a cops els monarques, com Jaume I, que el 1267 anà de Lleida a Balaguer a presentar setge a Os. Posteriorment, Pere II el Gran donà i enretirà després la potestat del castell d'Os al comtat d'Urgell. Al segle XIV el lloc d'Os consta en els fogatjaments com a possessió del comtat d'Urgell.
Després de la mort de Martí l'Humà, el castell i la vila d'Os foren cedits pel pretendent a la corona Jaume d'Urgell a la seva germana Elionor, però el 1413 van caure en mans de Ferran d'Antequera, igual que Albesa i Ivars de Noguera. El Trastàmara repartí entre els seus valedors i amics els castells, pobles i terres apropiades. D'aquesta manera, el 1415, Os fou atorgada a Joan Vivot en franc alou.
Al segle XVI era senyora d'Os Montserrat de Siscar i a inicis del segle XVII ho eren Ramon de Siscar i Gravolosa i Isabel de Siscar i Saportella. La senyoria del lloc continuà sota el domini d'aquest llinatge fins a la desamortització del segle XIX. Posteriorment, els senyors d'Os continuaren residint al castell i foren partidaris del pretendent Carles de Borbó, com altres nobles de la comarca, durant el període de les guerres carlines.
Des de 1995, amb motiu del programa de condicionament i recuperació del conjunt monumental, s'han dut a terme diferents campanyes arqueològiques amb l'objectiu d'aportar dades sobre les característiques del primer recinte castral andalusí així com documentar la seva transformació després de la conquesta feudal. Durant les primeres campanyes es va delimitar, a l'angle sud-est del conjunt, un pati d'època moderna on s'han pogut documentar les estructures pertanyents a un primer sistema defensiu, si bé no es va poder caracteritzar el seu marc cronològic. Aquest es correspon amb un tram de la muralla primitiva i una de les torres a que està associada. També es van poder documentar una sèrie d'estructures d'ús agropecuari corresponents a la darrera fase d'ocupació de l'edifici residencial medieval així com es va determinar que l'edifici nou fou bastit entre la primera meitat del segle XVI i el primer quart del XVII. Com a resultats de les campanyes 2009-2010 s'ha pogut establir una ocupació del promontori rocós prèvia a l'època andalusí i feudal amb la recuperació de materials ceràmics d'època ibèrica i romana.
Os de Balaguer
El castell d'Os de Balaguer està situat en un tossal sobre el marge esquerre del riu Farfanya, que en aquest punt fa un meandre cap a l'oest per rodejar-lo. A llevant del castell s'estén el nucli antic d'Os, encapçalat per l'església parroquial de Sant Miquel.
Es tracta d'un recinte trapezoïdal definit per les muralles en què els costats est i oest mesuren uns 50 m de llargada, el costat nord uns 75 m i el costat sud uns 50. Als costats sud i est, el mur fa més de 2 m de gruix i arriba fins als 9 m d'alçada. A l'angle nord-est d'aquest recinte hi ha l'edifici d'època gòtica, ampliat en època moderna i contemporània, que deu substituir el primitiu edifici altmedieval.
La muralla està feta amb aparell irregular de pedres petites poc o gens desbastades unides amb morter de calç. Dels quatre costats es conserven bé el meridional i l'oriental (si bé aquest últim amb moltes reconstruccions), no tant el costat nord (refet en part i destruït en l'altra) i finalment està gairebé desaparegut el costat oest, on només s'endevinen unes filades al terra. En el mur sud es conserva part d'una bestorre d'una amplada de 4,5 m.
La bestorre més ben conservada és la de l'angle nord-est, a la qual s'adossà l'edifici posterior. Aquesta bestorre, probablement d'origen islàmic, és de planta de tres quarts de cercle, amb el tram inferior (2,1 m d'altura) bastit amb carreus de mida gran, de pedra sorrenca groga, ben escairats i ben arrenglerats, col·locats a trencajunt. A la part alta d'aquest tram hi ha una motllura longitudinal i a sobre s'hi disposa un tram de 5 m d'altura fet en aparell irregular de pedres petites i poc desbastades. Encara a sobre d'aquest tram hi ha afegits uns quants metres en època moderna i avui en dia arrebossat amb ciment.
A aquesta bestorre, la base de la qual és probablement d'origen islàmic, s'hi va adossar en època gòtica el casal residencial, d'uns 20 per 15 m arrenglerat sobre la muralla oriental, amb teulada a doble vessant i portalada d'entrada a la façana nord. Aquesta façana, presenta, a més a més de la portalada, d'arc de mig punt de dovelles de pedra sorrenca grogosa, un finestral d'arc rebaixat a l'alçada de la planta noble i dues finestres quadrangulars a la planta superior. Quatre mènsules rematen la part superior de la façana gòtica. La façana oriental, feta amb el mateix aparell irregular de pedra poc desbastada, presentava originalment nou finestrals rectangulars, però avui en dia aquesta banda ha estat profundament reformada (l'any 2002) i presenta un porxo de sis ulls d'arc de mig punt, arrebossats amb ciment i pintat en un color groguenc similar al de la pedra utilitzada a la base. Tanca aquesta façana pel cantó sud una torre de planta rectangular, també molt refeta modernament. El casal gòtic fou finalment ampliat i s'hi afegí una capella en època moderna. Considerat casal residencial més que no pas castell des del segle XIX, finalment, les darreres reformes del segle XX, amb el creixement dels murs, i sobretot la de l'any 2002, amb afegits de poca escaiença per a un castell medieval.
El castell sarraí d'Os es va fortificar poderosament cap al segle IX per la defensa de la frontera d'al-Lãridi contra els carolingis. Cap al 1034-48 formava part de la línia defensiva del valiat de Lleida. El 1036 hi quedaren immobilitzats a la vora sense poder conquerir-lo el comte d'Urgell Ermengol II i el capitost Arnau Mir de Tost. Fou conquerit finalment el 1116 pel comte Ermengol VI d'Urgell i pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera, que en el document de donació a l'abadia d'Àger anomenà aquest castell malignum. Llavors fou infeudat a la família Berenguer d'Àger però des de finals del segle XI es té constància de les disputes entre els Cabrera, vescomtes d'Àger i els comtes d'Urgell per la potestat de diversos dominis entre els quals el castell d'Os. En aquestes disputes hi intervingueren a cops els monarques, com Jaume I, que el 1267 anà de Lleida a Balaguer a presentar setge a Os. Posteriorment, Pere II el Gran donà i enretirà després la potestat del castell d'Os al comtat d'Urgell. Al segle XIV el lloc d'Os consta en els fogatjaments com a possessió del comtat d'Urgell.
Després de la mort de Martí l'Humà, el castell i la vila d'Os foren cedits pel pretendent a la corona Jaume d'Urgell a la seva germana Elionor, però el 1413 van caure en mans de Ferran d'Antequera, igual que Albesa i Ivars de Noguera. El Trastàmara repartí entre els seus valedors i amics els castells, pobles i terres apropiades. D'aquesta manera, el 1415, Os fou atorgada a Joan Vivot en franc alou.
Al segle XVI era senyora d'Os Montserrat de Siscar i a inicis del segle XVII ho eren Ramon de Siscar i Gravolosa i Isabel de Siscar i Saportella. La senyoria del lloc continuà sota el domini d'aquest llinatge fins a la desamortització del segle XIX. Posteriorment, els senyors d'Os continuaren residint al castell i foren partidaris del pretendent Carles de Borbó, com altres nobles de la comarca, durant el període de les guerres carlines.
Des de 1995, amb motiu del programa de condicionament i recuperació del conjunt monumental, s'han dut a terme diferents campanyes arqueològiques amb l'objectiu d'aportar dades sobre les característiques del primer recinte castral andalusí així com documentar la seva transformació després de la conquesta feudal. Durant les primeres campanyes es va delimitar, a l'angle sud-est del conjunt, un pati d'època moderna on s'han pogut documentar les estructures pertanyents a un primer sistema defensiu, si bé no es va poder caracteritzar el seu marc cronològic. Aquest es correspon amb un tram de la muralla primitiva i una de les torres a que està associada. També es van poder documentar una sèrie d'estructures d'ús agropecuari corresponents a la darrera fase d'ocupació de l'edifici residencial medieval així com es va determinar que l'edifici nou fou bastit entre la primera meitat del segle XVI i el primer quart del XVII. Com a resultats de les campanyes 2009-2010 s'ha pogut establir una ocupació del promontori rocós prèvia a l'època andalusí i feudal amb la recuperació de materials ceràmics d'època ibèrica i romana.