1786 - Casa de la Vila, o Paeria, Cervera
Si dividim l’actual edifici de la paeria en els seus dos grans moments constructius –el segle XVII i el segle XVIII-, tenim que l’edifici siscentista està centrat verticalment per un gran portal amb l’escut de Cervera i un finestral a la part superior, decorat amb un frontó amb volutes. A banda i banda d’aquest eix vertical es disposen dos balcons, sostinguts per dos grups de cinc mènsules que han esdevingut la part més representativa de l’edifici. Un dels grups representa personatges típics del mercat que es celebrava en aquella plaça, i l’altre les actituds pròpies dels cinc sentits corporals –en una clara al·lusió a les virtuts que havia de tenir tot bon governant. A un extrem de l’edifici s’obria una galeria que posteriorment seria derruïda per construir un nou cos arquitectònic que ampliaria la paeria, mentre a l’altre extrem s’hi havia bastit l’edifici de la taula de canvi. A la part superior de la nova paeria, la galeria de solana amb finestres corregudes d’arc de mig punt que trobem a la paeria de Tàrrega, aquí és substituïda per set obertures quadrangulars, que si bé tenen la mateixa funció, estan desproveïdes de l’aspecte arcaic de les de Tàrrega. Per una descripció del cerverí Josep Corts, realitzada vers l’any 1724, sabem que a la part baixa de la nova paeria cerverina hi havia diverses dependències i les presons, la cort del Batlle i l’oficina dels drets de les portes a banda i banda de l’entrada. El pis principal disposava d’un rebedor o distribuïdor des d’on s’accedia a les escrivanies, a la sala del Consell municipal, a la sala dels retrats reials i a la capella. La portada d’accés està emmarcada amb aparell encoixinat i dovelles a saltacavall a la llinda, que ja trobem en exemples ja del segle XVI, com el portal de mar de la Ciutadella de Roses, de Luigi Pizano (1539) on es posa de manifest en l’austeritat d’aquest llenguatge clàssic, una certa influencia d’alguns edificis de Màntua, Pàdua o Ferrara. També en tenim exemples molt primerencs del segle XVII, com la porta de l’hort del convent franciscà de Bellpuig o la casa de Cosme Vidal a Alcover, construida l’any 1618 per iniciativa dels germans Antón i Pròsper Company i la traça de la qual s’atribueix a Pere Blai. Pel que fa a l’escut, aquí apareix coronat i sostingut per dos nens o putti. Durant i Sanpere diu al respecte: “Essent aquest escut obra del seu temps, trobaríem molts escuts semblants escampats en construccions barroques, però ens sembla haver trobat el model immediat de l’escut de Cervera que descrivim, en l’escut que pocs anys abans, Joan i Francesc Grau havien posat a la portalada de la casa municipal que s’estava construint a la ciutat de Manresa, casa que actualment és residència dels jutjats”. Aquest nucli primitiu de l’edifici s’amplià durant l’últim terç del segle XVIII, davant la necessitat de proveir la ciutat d’unes noves presons. El resultat de l’ampliació fou l’afegitó d’un cos amb una portada i un balcó que reproduïen exactament els anteriors. Així, en el contracte de la nova obra s’especifica que les figures de les mènsules que han de sostenir les llosanes dels balcons han de ser semblants a les dels altres dos balcons, però sense que n’hi pugui haver dues d’iguals, i posant la condició d’haver de presentar els dibuixos de les figures abans de procedir a llur execució. El resultat no difereix en qualitat de l’edifici construït per Francesc Puig: la part nova presenta un portal exactament igual que l’anterior, amb l’escut de la ciutat a la part superior i amb el gran finestrat amb frontó partit per volutes. També hi ha un balcó idèntic als altres dos, igualment amb cinc mènsules que aquí hem de creure que representen personatges al·lusius al món de les presons i la justícia. Finalment, una porta secundària amb la data de 1786, les finestres de la part superior i les cornises i ràfec completen la unitat del conjunt i la perfecta inserció amb la construcció de finals del Sis-cents. Tot i això, val a dir que aquesta solució no fou del gust de César Martinell, qui considera “No obstant, tot el que l’edifici guanyà en dimensions amb l’ampliació, ho perdé en elegància, ja que la primitiva construcció amb un sol eix de simetria i composició encertada mostrava un conjunt de ritme graciós que avui li manca” En definitiva, però, el resultat de la intervenció van ser uns nous espais arquitectònics que no solament permeteren comptar amb unes presons amplies i ventilades a la part inferior de l’edifici, sinó també disposar a la part superior d’espaioses sales que contribuïssin a facilitar la gestió del govern municipal a les autoritats cerverines de finals del segle XVIII.
Noticies Historiques
L’actual casa de la Paeria de Cervera va ser construïda entre 1679 i 1688. La construcció d’una nova casa municipal substituïria l’edifici bastit a finals del segle XVI per mestre d’obres cerverí Joan Barrufet, segons la traça de Martí Ymor, mestre d’obres procedent de Bretanya. Pel que fa al principal artífex d’aquest nou edifici, podem dir que de la mateixa manera que Jaume Padró serà la figura dominant en el panorama artístic cerverí de l’últim terç del segle XVIII, Francesc Puig acompleix aquesta funció cent anys abans: Escultor de Cervera, Francesc Puig és l’artista que dominà en el seu temps l’ambient de la vila i, segons Duran i Sanpere, hi introduí el barroquisme. Era fill d’un fuster de Cervera. L’any 1643 era a Solsona on tenia encàrrec d’un retaule. Informat dels conflictes creats pel retaule major de Santa Maria de Cervera, s’oferí a modificar-lo i donar-li forma de tabernacle; el projecte de moment no reeixí, però Francesc Puig s’aposentà definitivament a Cervera. Poc després, l’any 1648, va associar-se amb l’escultor de Concabella Jacint Reguer, amb qui convingué la construcció d’un retaule de Sant Andreu per a la parròquia Santa Maria. També va fer la creu de terme dita dels Aurenets. Segons Razquin, Francesc Puig tingué un paper destacat en la vida pública de Cervera, fou col.lector dels béns de la Comunitat de Preveres i apareix documentat en la majoria d’obres que es realitzen a la ciutat en aquell temps. En la construcció de la capella hi participaren, a més de Francesc Puig com a autor de la traça i director de l’obra –el 28 de gener de 1688 se li paguen trenta-tres lliures del preu fet “per la fàbrica de la capella”-, altres artífex que apareixen a les anotacions dels comptes de l’obra. Per exemple, el dia 13 de febrer de 1687 es paguen trenta lliures a Josep Cases i Bernat Nuix pel preu fet de la portalada de la capella i el 21 de juliol del mateix any es paguen vint-i-cinc lliures al daurador Josep Puig per haver daurat “lo panell de la teulada y los scuts de la capella y del cap de la scala”. Finalment, el mateix Josep Puig cobra vint-i-cinc rals més el dia nou de desembre, per haver daurat la clau de volta de la capella. Malgrat la casa de la paeria s’havia fet nova, però, cent anys després ja precisava reformes importants. Al llarg del segle XVIII, Cervera havia passat de vila a ciutat i disposava de l’única Universitat literària del Principat. Una carta del fiscal del Crim, de l’any 1779, ja assenyalava la necessitat de construir unes noves presons que fossin més grans, mes segures i clements. Tradicionalment, les presons i la casa de la vila anaven unides, ja que els paers tenien jurisdicció civil i criminal. Segons Duran i Sanpere, no sembla que a paeria de Cervera hi hagués cap lloc construït a propòsit per aquesta funció i només hi ha indicis d’haver ocupat la part baixa de l’estança de la Taula de Canvi, amb finestres enreixades a la plaça de davant l’església i existeix la possibilitat que en aquest indret hi hagués alguna cambra subterrània utilitzada eventualment com a presó. Amb la intervenció del corregidor, el primitiu projecte de construir només unes noves presons es convertí en l’edificació d’un cos arquitectònic de gran envergadura que amplià notablement l’edifici de l’Ajuntament pel costat de sol ixent, alhora que respectava totalment la línia de la construcció del segle XVII. La traça de l’obra va anar a càrrec de l’escultor d’origen manresà Jaume Padró, que cobrà cinc lliures, dotze sous i sis diners, mentre que l’execució del projecte es va adjudicar al mestre de cases cerverí Marc Gaudier per cinc-centes lliures. Per poder dur a terme l’obra s’ensorraren algunes cases de la plaça de la Sebolleria, es modificà l’accès a aquest espai urbà i es va desfer la galeria que s’havia construït cent anys abans a l’extrem de la paeria. Segons Duran i Sanpere, un primer projecte consistia a edificar les noves presons al costat de la casa de l’Ajuntament, aprofitant el desnivell que hi havia entre la plaça Major i l’antiga plaça de la Sebolleria. Aquest pla permetia que la nova construcció no arribés a l’alçada de la galeria encarada a sol ixent que hi havia a la casa municipal. Jaume Padró també va tenir cura de l’ornamentació de la sala dels consells el 1796, el projecte de la qual va consistir en traçar l’obra, dibuixar el perfil de les obertures i treballar les cornises, tot per un import de dinou lliures i dotze sous.
Context Historic Artistic
La construcció de les cases consistorials va estretament lligada a l’increment del poder municipal, que es veu en disposició de competir amb l’església. A l’època baixmedieval, els escassos exemples de cases consistorials es concentren bàsicament a les grans ciutats –Ajuntament de Barcelona-. A l’adveniment dels segles moderns, en canvi, les zones rurals –sempre parlant de nuclis d’una certa importància- ben aviat substituïran la dicotomia església-castell per la d’església-ajuntament, adquirint aquestes cases comunals un protagonisme molt elevat dins el nucli històric de la vila o ciutat. Els Ajuntaments segueixen el mateix model que les residències privades, adaptant les habitacions necessàries per a les funcions administratives –sala de reunions, capella, arxiu, presó, etc. L’exterior pot seguir dos models, segons presenti o no un porxo d’arcades a la planta baixa –per a reunions o mercat. Els porxos apareixen en èpoques precedents i l’únic canvi és la substitució dels arcs apuntats per arcs de mig punt. La tipologia definida, gairebé sense variants, responia a les necessitats funcionals i simbòliques plantejades en el moment de la seva construcció: En el cas dels porxos o llotjes, aquests compaginaven d’entrada la funció mercantil amb l’assembleària, alliberant els diferents governs de la relació de dependència que de vegades existia amb l’església, sobretot quan no es tenia cap lloc propi on reunir-se. D’aquesta manera, les sales de consells possibilitaven les reunions periòdiques dels consistoris, al mateix temps que servien de marc per a recepcions extraordinàries, honrant a visitants d’excepció. Les escrivanies i arxius possibilitaven l’exercici burocràtic inherent a qualsevol sistema de govern. Finalment, una sèrie de dependències com les presons, graners, carnisseries o fins i tot el pou de gel (en el cas de Cervera) conformaven l’ampli ventall d’infrastructura cívica que podien contenir aquests edificis. Tornant a la seva ubicació en un indret preferent de la ciutat o vila, normalment a la plaça major o del mercadal, on tenien lloc les activitats mercantils –veurem com els porxos o llotges inferiors s’utilitzaven com a perllongació del mercat- compartint protagonisme amb l’església, cal assenyalar l’excepció de Cervera, on l’església parroquial es troba situada immediatament posterior a la casa de la vila, i amb la porta d’accés un xic allunyada de la plaça. Aquest “desplaçament” queda perfectament compensat per la imponent presència del magnífic campanar gòtic, que sobresurt per damunt de l’edifici de la paeria i és visible des de qualsevol punt de la plaça, com volguent reivindicar la seva preponderància per damunt del poder municipal. Finalment, cal advertir que les múltiples transformacions que han sofert aquests edificis al llarg del temps, i que han afectat sobretot el seu aspecte i distribució interiors, reverteixen negativament a l’hora d’interpretar l’edifici en el seu conjunt i de forma correcta, de manera que no podem evitar caure en un excés de “façanisme”, ja que indubtablement la façana és la part d’aquests edificis que ha romàs més inalterada. D’altra banda, però, existeix quelcom que també pot contribuir a excusar aquesta mancança, i és el fet que la façana principal constituïa la part més important de l’edifici –a l’interior únicament destacaríem l’escala i la sala del Consell-, el senyal d’identitat i la “tarja de presentació”, en detriment de les façanes laterals i posterior.
Notes Complementaries
Jaume Padró també treballà per a l’Ajuntament realitzant obres d’arquitectura o d’art efímer: Així mateix, l’anY 1803 se li paguen 11 lliures per haver fet l’arquitectura fingida amb la qual es decorà la façana de l’Ajuntament per la proclamació del rei Carles IV. De la mateixa manera, el 24 de setembre de l’any 1803, Jaume Padró cobra 33 lliures i 13 sous en concepte de “los jornales empleados en componer el aparato del frontispicio de las casas consistoriales de la ciudad de Cervera, esto es dirigir la obra, haser un nuevo disenyo para la adición del aparato y demás conveniente que se ha ofrecido para la perfección del mismo”. Aquesta obra es correspon amb l’arquitectura efímera realitzada per la visita reial de Carles IV i la seva esposa, Mª Lluïsa de Parma, el mes de setembre de 1802.
1786 - Casa de la Vila, o Paeria, Cervera
Si dividim l’actual edifici de la paeria en els seus dos grans moments constructius –el segle XVII i el segle XVIII-, tenim que l’edifici siscentista està centrat verticalment per un gran portal amb l’escut de Cervera i un finestral a la part superior, decorat amb un frontó amb volutes. A banda i banda d’aquest eix vertical es disposen dos balcons, sostinguts per dos grups de cinc mènsules que han esdevingut la part més representativa de l’edifici. Un dels grups representa personatges típics del mercat que es celebrava en aquella plaça, i l’altre les actituds pròpies dels cinc sentits corporals –en una clara al·lusió a les virtuts que havia de tenir tot bon governant. A un extrem de l’edifici s’obria una galeria que posteriorment seria derruïda per construir un nou cos arquitectònic que ampliaria la paeria, mentre a l’altre extrem s’hi havia bastit l’edifici de la taula de canvi. A la part superior de la nova paeria, la galeria de solana amb finestres corregudes d’arc de mig punt que trobem a la paeria de Tàrrega, aquí és substituïda per set obertures quadrangulars, que si bé tenen la mateixa funció, estan desproveïdes de l’aspecte arcaic de les de Tàrrega. Per una descripció del cerverí Josep Corts, realitzada vers l’any 1724, sabem que a la part baixa de la nova paeria cerverina hi havia diverses dependències i les presons, la cort del Batlle i l’oficina dels drets de les portes a banda i banda de l’entrada. El pis principal disposava d’un rebedor o distribuïdor des d’on s’accedia a les escrivanies, a la sala del Consell municipal, a la sala dels retrats reials i a la capella. La portada d’accés està emmarcada amb aparell encoixinat i dovelles a saltacavall a la llinda, que ja trobem en exemples ja del segle XVI, com el portal de mar de la Ciutadella de Roses, de Luigi Pizano (1539) on es posa de manifest en l’austeritat d’aquest llenguatge clàssic, una certa influencia d’alguns edificis de Màntua, Pàdua o Ferrara. També en tenim exemples molt primerencs del segle XVII, com la porta de l’hort del convent franciscà de Bellpuig o la casa de Cosme Vidal a Alcover, construida l’any 1618 per iniciativa dels germans Antón i Pròsper Company i la traça de la qual s’atribueix a Pere Blai. Pel que fa a l’escut, aquí apareix coronat i sostingut per dos nens o putti. Durant i Sanpere diu al respecte: “Essent aquest escut obra del seu temps, trobaríem molts escuts semblants escampats en construccions barroques, però ens sembla haver trobat el model immediat de l’escut de Cervera que descrivim, en l’escut que pocs anys abans, Joan i Francesc Grau havien posat a la portalada de la casa municipal que s’estava construint a la ciutat de Manresa, casa que actualment és residència dels jutjats”. Aquest nucli primitiu de l’edifici s’amplià durant l’últim terç del segle XVIII, davant la necessitat de proveir la ciutat d’unes noves presons. El resultat de l’ampliació fou l’afegitó d’un cos amb una portada i un balcó que reproduïen exactament els anteriors. Així, en el contracte de la nova obra s’especifica que les figures de les mènsules que han de sostenir les llosanes dels balcons han de ser semblants a les dels altres dos balcons, però sense que n’hi pugui haver dues d’iguals, i posant la condició d’haver de presentar els dibuixos de les figures abans de procedir a llur execució. El resultat no difereix en qualitat de l’edifici construït per Francesc Puig: la part nova presenta un portal exactament igual que l’anterior, amb l’escut de la ciutat a la part superior i amb el gran finestrat amb frontó partit per volutes. També hi ha un balcó idèntic als altres dos, igualment amb cinc mènsules que aquí hem de creure que representen personatges al·lusius al món de les presons i la justícia. Finalment, una porta secundària amb la data de 1786, les finestres de la part superior i les cornises i ràfec completen la unitat del conjunt i la perfecta inserció amb la construcció de finals del Sis-cents. Tot i això, val a dir que aquesta solució no fou del gust de César Martinell, qui considera “No obstant, tot el que l’edifici guanyà en dimensions amb l’ampliació, ho perdé en elegància, ja que la primitiva construcció amb un sol eix de simetria i composició encertada mostrava un conjunt de ritme graciós que avui li manca” En definitiva, però, el resultat de la intervenció van ser uns nous espais arquitectònics que no solament permeteren comptar amb unes presons amplies i ventilades a la part inferior de l’edifici, sinó també disposar a la part superior d’espaioses sales que contribuïssin a facilitar la gestió del govern municipal a les autoritats cerverines de finals del segle XVIII.
Noticies Historiques
L’actual casa de la Paeria de Cervera va ser construïda entre 1679 i 1688. La construcció d’una nova casa municipal substituïria l’edifici bastit a finals del segle XVI per mestre d’obres cerverí Joan Barrufet, segons la traça de Martí Ymor, mestre d’obres procedent de Bretanya. Pel que fa al principal artífex d’aquest nou edifici, podem dir que de la mateixa manera que Jaume Padró serà la figura dominant en el panorama artístic cerverí de l’últim terç del segle XVIII, Francesc Puig acompleix aquesta funció cent anys abans: Escultor de Cervera, Francesc Puig és l’artista que dominà en el seu temps l’ambient de la vila i, segons Duran i Sanpere, hi introduí el barroquisme. Era fill d’un fuster de Cervera. L’any 1643 era a Solsona on tenia encàrrec d’un retaule. Informat dels conflictes creats pel retaule major de Santa Maria de Cervera, s’oferí a modificar-lo i donar-li forma de tabernacle; el projecte de moment no reeixí, però Francesc Puig s’aposentà definitivament a Cervera. Poc després, l’any 1648, va associar-se amb l’escultor de Concabella Jacint Reguer, amb qui convingué la construcció d’un retaule de Sant Andreu per a la parròquia Santa Maria. També va fer la creu de terme dita dels Aurenets. Segons Razquin, Francesc Puig tingué un paper destacat en la vida pública de Cervera, fou col.lector dels béns de la Comunitat de Preveres i apareix documentat en la majoria d’obres que es realitzen a la ciutat en aquell temps. En la construcció de la capella hi participaren, a més de Francesc Puig com a autor de la traça i director de l’obra –el 28 de gener de 1688 se li paguen trenta-tres lliures del preu fet “per la fàbrica de la capella”-, altres artífex que apareixen a les anotacions dels comptes de l’obra. Per exemple, el dia 13 de febrer de 1687 es paguen trenta lliures a Josep Cases i Bernat Nuix pel preu fet de la portalada de la capella i el 21 de juliol del mateix any es paguen vint-i-cinc lliures al daurador Josep Puig per haver daurat “lo panell de la teulada y los scuts de la capella y del cap de la scala”. Finalment, el mateix Josep Puig cobra vint-i-cinc rals més el dia nou de desembre, per haver daurat la clau de volta de la capella. Malgrat la casa de la paeria s’havia fet nova, però, cent anys després ja precisava reformes importants. Al llarg del segle XVIII, Cervera havia passat de vila a ciutat i disposava de l’única Universitat literària del Principat. Una carta del fiscal del Crim, de l’any 1779, ja assenyalava la necessitat de construir unes noves presons que fossin més grans, mes segures i clements. Tradicionalment, les presons i la casa de la vila anaven unides, ja que els paers tenien jurisdicció civil i criminal. Segons Duran i Sanpere, no sembla que a paeria de Cervera hi hagués cap lloc construït a propòsit per aquesta funció i només hi ha indicis d’haver ocupat la part baixa de l’estança de la Taula de Canvi, amb finestres enreixades a la plaça de davant l’església i existeix la possibilitat que en aquest indret hi hagués alguna cambra subterrània utilitzada eventualment com a presó. Amb la intervenció del corregidor, el primitiu projecte de construir només unes noves presons es convertí en l’edificació d’un cos arquitectònic de gran envergadura que amplià notablement l’edifici de l’Ajuntament pel costat de sol ixent, alhora que respectava totalment la línia de la construcció del segle XVII. La traça de l’obra va anar a càrrec de l’escultor d’origen manresà Jaume Padró, que cobrà cinc lliures, dotze sous i sis diners, mentre que l’execució del projecte es va adjudicar al mestre de cases cerverí Marc Gaudier per cinc-centes lliures. Per poder dur a terme l’obra s’ensorraren algunes cases de la plaça de la Sebolleria, es modificà l’accès a aquest espai urbà i es va desfer la galeria que s’havia construït cent anys abans a l’extrem de la paeria. Segons Duran i Sanpere, un primer projecte consistia a edificar les noves presons al costat de la casa de l’Ajuntament, aprofitant el desnivell que hi havia entre la plaça Major i l’antiga plaça de la Sebolleria. Aquest pla permetia que la nova construcció no arribés a l’alçada de la galeria encarada a sol ixent que hi havia a la casa municipal. Jaume Padró també va tenir cura de l’ornamentació de la sala dels consells el 1796, el projecte de la qual va consistir en traçar l’obra, dibuixar el perfil de les obertures i treballar les cornises, tot per un import de dinou lliures i dotze sous.
Context Historic Artistic
La construcció de les cases consistorials va estretament lligada a l’increment del poder municipal, que es veu en disposició de competir amb l’església. A l’època baixmedieval, els escassos exemples de cases consistorials es concentren bàsicament a les grans ciutats –Ajuntament de Barcelona-. A l’adveniment dels segles moderns, en canvi, les zones rurals –sempre parlant de nuclis d’una certa importància- ben aviat substituïran la dicotomia església-castell per la d’església-ajuntament, adquirint aquestes cases comunals un protagonisme molt elevat dins el nucli històric de la vila o ciutat. Els Ajuntaments segueixen el mateix model que les residències privades, adaptant les habitacions necessàries per a les funcions administratives –sala de reunions, capella, arxiu, presó, etc. L’exterior pot seguir dos models, segons presenti o no un porxo d’arcades a la planta baixa –per a reunions o mercat. Els porxos apareixen en èpoques precedents i l’únic canvi és la substitució dels arcs apuntats per arcs de mig punt. La tipologia definida, gairebé sense variants, responia a les necessitats funcionals i simbòliques plantejades en el moment de la seva construcció: En el cas dels porxos o llotjes, aquests compaginaven d’entrada la funció mercantil amb l’assembleària, alliberant els diferents governs de la relació de dependència que de vegades existia amb l’església, sobretot quan no es tenia cap lloc propi on reunir-se. D’aquesta manera, les sales de consells possibilitaven les reunions periòdiques dels consistoris, al mateix temps que servien de marc per a recepcions extraordinàries, honrant a visitants d’excepció. Les escrivanies i arxius possibilitaven l’exercici burocràtic inherent a qualsevol sistema de govern. Finalment, una sèrie de dependències com les presons, graners, carnisseries o fins i tot el pou de gel (en el cas de Cervera) conformaven l’ampli ventall d’infrastructura cívica que podien contenir aquests edificis. Tornant a la seva ubicació en un indret preferent de la ciutat o vila, normalment a la plaça major o del mercadal, on tenien lloc les activitats mercantils –veurem com els porxos o llotges inferiors s’utilitzaven com a perllongació del mercat- compartint protagonisme amb l’església, cal assenyalar l’excepció de Cervera, on l’església parroquial es troba situada immediatament posterior a la casa de la vila, i amb la porta d’accés un xic allunyada de la plaça. Aquest “desplaçament” queda perfectament compensat per la imponent presència del magnífic campanar gòtic, que sobresurt per damunt de l’edifici de la paeria i és visible des de qualsevol punt de la plaça, com volguent reivindicar la seva preponderància per damunt del poder municipal. Finalment, cal advertir que les múltiples transformacions que han sofert aquests edificis al llarg del temps, i que han afectat sobretot el seu aspecte i distribució interiors, reverteixen negativament a l’hora d’interpretar l’edifici en el seu conjunt i de forma correcta, de manera que no podem evitar caure en un excés de “façanisme”, ja que indubtablement la façana és la part d’aquests edificis que ha romàs més inalterada. D’altra banda, però, existeix quelcom que també pot contribuir a excusar aquesta mancança, i és el fet que la façana principal constituïa la part més important de l’edifici –a l’interior únicament destacaríem l’escala i la sala del Consell-, el senyal d’identitat i la “tarja de presentació”, en detriment de les façanes laterals i posterior.
Notes Complementaries
Jaume Padró també treballà per a l’Ajuntament realitzant obres d’arquitectura o d’art efímer: Així mateix, l’anY 1803 se li paguen 11 lliures per haver fet l’arquitectura fingida amb la qual es decorà la façana de l’Ajuntament per la proclamació del rei Carles IV. De la mateixa manera, el 24 de setembre de l’any 1803, Jaume Padró cobra 33 lliures i 13 sous en concepte de “los jornales empleados en componer el aparato del frontispicio de las casas consistoriales de la ciudad de Cervera, esto es dirigir la obra, haser un nuevo disenyo para la adición del aparato y demás conveniente que se ha ofrecido para la perfección del mismo”. Aquesta obra es correspon amb l’arquitectura efímera realitzada per la visita reial de Carles IV i la seva esposa, Mª Lluïsa de Parma, el mes de setembre de 1802.