Castell de Gósol (el Berguedà, Catalunya)
El Castell de Gósol és del segle XI, concretament apareix documentat per primera vegada en 1068, i hi passa la ruta del camí dels bons homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d'un nucli de població, que es coneix com a Vila Vella, abandonat en favor del poble nou al peu del turó. En destaca una gran torre quadrada acompanyada pels murs de l'antiga església parroquial.
Gósol va pertànyer inicialment al pagusberguedà, però aviat passa als comtes de Cerdanya i més tard, amb les restants possessions d'aquests, al patrimoni dels comtes de Barcelona. Els uns i els altres infeudaren el castell de Gósol als senyors de Pinós. L'any 1273 Galceran de Pinós, i la seva dona Esclarmunda atorguen carta de poblament per a tots aquells que s'estableixin en la població. Això alliberava els habitants presents de l'obligació de treballar en les reparacions del castell.
A la fi del segle XIV, Gósol es veu involucrat en les lluites contra el comte de Foix i un any després patí de la guerra contra Joan II. El 1469 el capità Pere Companyó va declarar la vila sotmesa al rei de França. En aquesta època, Gósol, com la resta de les propietats dels Pinós, havia passat a pertànyer als ducs d'Alba.
La filla del senyor del castell de Gósol
El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vasalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s'estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.
El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s'estimava com les ninetes dels seus ulls, i tenia un servent jove i gallard, valent i gentil com cap d'altra mai s'hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. al força de molt anar l'un i l'altra a passar estones a la torre a veure's i conversar, de la conversa va venir la franquesa i l'enamorament. Però segons el senyor no podia ser que la seva filla no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang, i la casà ràpidament amb el senyor de Lledurs.
Al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s'encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l'encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s'hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n'adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bofetada al minyó que tot va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l'espasa, es tirà damunt del senyor, el féu caure a terra i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El fadrí se'n va anar i no va tornar mai més al castell.
El senyor de Lledurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afecció boja per la cacera. Feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d'un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells, li deien l'Avi Porc.
El senyor de Gósol féu veure al seu gendre que era massa eixut i adust amb la seva esposa, que era convenient que la convidés a anar amb ell a la cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de llurs esposes i filles. I el senyor de Lledurs, que s'estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva muller, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s'estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, puix que des d'allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allí va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d'ella perquè tenia tota l'atenció i tot l'afany posats en la cacera.
Tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Entre tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d'on s'ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l'altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quan es va veure acorralat. Quan el senyor de Lledurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i amb set pams d'ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va esquarterar la pobre dama de Gósol i, llesta la malifeta, va fugir per l'altra banda del riu sense que ningú el molestés per res, ja que entre els caçadors va estendre's un gran pànic i una gran confusió.
Al cap d'una mesada va córrer la veu que s'havia trobat el senglar mort d'una gavinetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la nova a coneixement del senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la béstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit ell hi va anar, va reconèixer el ganivet que la fera tenia clavat al cor i va veure que era del seu servent galant de la seva filla. S'estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enrunat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:
Ai, pares que teniu filles!,
no les caseu a disgust,
no els hi doneu un marit,
com el senyor de Lledurs.
A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l'Avi Porc, que correspon a l'indret on, segons la tradició, s'aixecava el pont teatre de la llegenda.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.
Castell de Gósol (el Berguedà, Catalunya)
El Castell de Gósol és del segle XI, concretament apareix documentat per primera vegada en 1068, i hi passa la ruta del camí dels bons homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d'un nucli de població, que es coneix com a Vila Vella, abandonat en favor del poble nou al peu del turó. En destaca una gran torre quadrada acompanyada pels murs de l'antiga església parroquial.
Gósol va pertànyer inicialment al pagusberguedà, però aviat passa als comtes de Cerdanya i més tard, amb les restants possessions d'aquests, al patrimoni dels comtes de Barcelona. Els uns i els altres infeudaren el castell de Gósol als senyors de Pinós. L'any 1273 Galceran de Pinós, i la seva dona Esclarmunda atorguen carta de poblament per a tots aquells que s'estableixin en la població. Això alliberava els habitants presents de l'obligació de treballar en les reparacions del castell.
A la fi del segle XIV, Gósol es veu involucrat en les lluites contra el comte de Foix i un any després patí de la guerra contra Joan II. El 1469 el capità Pere Companyó va declarar la vila sotmesa al rei de França. En aquesta època, Gósol, com la resta de les propietats dels Pinós, havia passat a pertànyer als ducs d'Alba.
La filla del senyor del castell de Gósol
El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vasalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s'estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.
El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s'estimava com les ninetes dels seus ulls, i tenia un servent jove i gallard, valent i gentil com cap d'altra mai s'hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. al força de molt anar l'un i l'altra a passar estones a la torre a veure's i conversar, de la conversa va venir la franquesa i l'enamorament. Però segons el senyor no podia ser que la seva filla no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang, i la casà ràpidament amb el senyor de Lledurs.
Al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s'encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l'encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s'hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n'adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bofetada al minyó que tot va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l'espasa, es tirà damunt del senyor, el féu caure a terra i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El fadrí se'n va anar i no va tornar mai més al castell.
El senyor de Lledurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afecció boja per la cacera. Feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d'un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells, li deien l'Avi Porc.
El senyor de Gósol féu veure al seu gendre que era massa eixut i adust amb la seva esposa, que era convenient que la convidés a anar amb ell a la cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de llurs esposes i filles. I el senyor de Lledurs, que s'estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva muller, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s'estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, puix que des d'allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allí va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d'ella perquè tenia tota l'atenció i tot l'afany posats en la cacera.
Tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Entre tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d'on s'ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l'altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quan es va veure acorralat. Quan el senyor de Lledurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i amb set pams d'ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va esquarterar la pobre dama de Gósol i, llesta la malifeta, va fugir per l'altra banda del riu sense que ningú el molestés per res, ja que entre els caçadors va estendre's un gran pànic i una gran confusió.
Al cap d'una mesada va córrer la veu que s'havia trobat el senglar mort d'una gavinetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la nova a coneixement del senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la béstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit ell hi va anar, va reconèixer el ganivet que la fera tenia clavat al cor i va veure que era del seu servent galant de la seva filla. S'estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enrunat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:
Ai, pares que teniu filles!,
no les caseu a disgust,
no els hi doneu un marit,
com el senyor de Lledurs.
A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l'Avi Porc, que correspon a l'indret on, segons la tradició, s'aixecava el pont teatre de la llegenda.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.