A la feina, no tot és feina...
Des de que tinc ús de raó, que tothom m’ha sentit a dir… “jo, el que vull, és haver guanyat prous diners als quaranta anys, per no haver de treballar més”… per si no us n’heu adonat, no ho he aconseguit… per sort…
Anar fent anys, i sobretot les crisis (l’econòmica que estem vivim, però sobretot les morals i de valors), fan que els desitjos vagin canviant… avui he de dir (i espero que ho pugui dir molts anys), que és una sort tenir feina, que és una sort estar ocupat, que no tenir res per fer és morir (potser una de les pitjors morts, ja diuen que no hi ha res tant trist com estar mort en vida), que encara que soni utòpic, tothom hauria de poder tenir una feina com la meva, on els companys son amics (alguns, d’aquells amics per qui ho donaríeu tot), on les diferencies salarials no son exagerades, on tothom (amb prudència i respecte) fa els horaris que necessita, on es pot parlar i discutir de tot, on a estones (ara en tenim bastants d’aquestes estones) fins i tot podem fer i editar fotografies…
En fi, toco fusta, perquè la crisi econòmica és dura (com sempre, per alguns) però passarà, en canvi, la crisi de valors que estem vivim, és “mortal”, i aquesta última no tinc tant clar que tinguem prou capacitat per superar-la.
Resumint, quan faig vacances, estic de vacances, quan treballo, faig vacances…
A la feina, no tot és feina...
Des de que tinc ús de raó, que tothom m’ha sentit a dir… “jo, el que vull, és haver guanyat prous diners als quaranta anys, per no haver de treballar més”… per si no us n’heu adonat, no ho he aconseguit… per sort…
Anar fent anys, i sobretot les crisis (l’econòmica que estem vivim, però sobretot les morals i de valors), fan que els desitjos vagin canviant… avui he de dir (i espero que ho pugui dir molts anys), que és una sort tenir feina, que és una sort estar ocupat, que no tenir res per fer és morir (potser una de les pitjors morts, ja diuen que no hi ha res tant trist com estar mort en vida), que encara que soni utòpic, tothom hauria de poder tenir una feina com la meva, on els companys son amics (alguns, d’aquells amics per qui ho donaríeu tot), on les diferencies salarials no son exagerades, on tothom (amb prudència i respecte) fa els horaris que necessita, on es pot parlar i discutir de tot, on a estones (ara en tenim bastants d’aquestes estones) fins i tot podem fer i editar fotografies…
En fi, toco fusta, perquè la crisi econòmica és dura (com sempre, per alguns) però passarà, en canvi, la crisi de valors que estem vivim, és “mortal”, i aquesta última no tinc tant clar que tinguem prou capacitat per superar-la.
Resumint, quan faig vacances, estic de vacances, quan treballo, faig vacances…