Escola Industrial, Barcelona
La construcció del gran conjunt industrial que configurava la fàbrica de Can Batlló, va ser promoguda pels germans Batlló i Barrera, que pertanyien a una família d'empresaris olotins del sector tèxtil que varen treballar a Barcelona a la primera meitat del segle XIX.
Un cop constituïda la societat, entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a diferents propietaris de finques rústiques als afores de Barcelona en un indret conegut com "l'Olivera Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El terreny adquirit equivalia a quatre illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins el 1897.
L'any 1868 s'inicià la construcció de la fàbrica -inaugurada el 1870- amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família Muntadas, una de les importants del sector tèxtil al moment.
Pel que fa al tema de l'autoria del projecte, ja a l'època en què s'estava construint el conjunt va generar una polèmica. Mentre que alguns apuntaven a l'enginyer Alejandro Mary com artífex del conjunt i a Rafael Guastavino com director de la part arquitectònica, aquest últim va escriure una carta al director del Diari de Barcelona en 1869 per tal d'esclarir tal situació. En aquesta carta va especificar que mentre "lo principal (...) la direcció i la projecció de la fàbrica " corresponia a l'enginyer -a Alejandro Mary- la part secundària, "el aspecto exterior, la proyección pura y simplemente arquitectónica" corresponia a l 'arquitecte, és a dir, a ell. Però no tan sols són aquestes paraules de Guastavino les que apunten a aquest arquitecte com artífex del projecte sinó les solucions constructives desenvolupades als edificis -especialment la volta de maó de pla en arcs i voltes- posades en pràctica per aquest en altres construccions.
Sembla ser que aquesta fàbrica va ser concebuda originàriament segons el model de les colònies industrials, amb obradors i residència per als treballadors. De fet però, només es bastiren entre 1869 i 1875, les construccions industrials. Així d'aquest període es conserven el conegut com "Edifici del Rellotge" (en origen edifici dels telers), l'actual seu de l'Escola d'Enginyeria Tècnica (les naus de les filatures) i la gran xemeneia de maó.
La tipologia constructiva d'aquesta part -la més antiga del conjunt- s'emmarca dins del gran desplegament industrial del segle XIX a Catalunya, amb edificis que van servir de plataforma a les noves solucions tècniques amb voltes de maó amb tirants de ferro. És precisament en aquesta tècnica que beu de la tradició constructiva catalana, on es pot emmarcar l'obra de l'arquitecte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Aquest, abans d'emigrar als EEUU l'any 1881 -on va fer fama gràcies a l'exportació i patent de la volta de maó de pla- va realitzar altres fàbriques tèxtils a Barcelona -actualment desaparegudes- com la fàbrica "Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o la fàbrica "Carreras i fills" als carrers de Diputació i Casanovas (1878) on va posar en pràctica les soluciones ja realitzades a Can Batlló.
A partir de l'exposició de París de 1878, s'inaugurà una nova etapa en la fàbrica Can Batlló, ara en mans de Feliu (un dels dos germans Batlló fundadors) i els seus fills. A la mort de Feliu Batlló i Barrera aquell mateix any, els seus fills canvien la denominació de la societat per la de «Batlló i Batlló», tal com eren els seus dos cognoms.
Entre 1879 i fins el tancament de la fàbrica l'any 1889 es van produir una sèrie d'incidents vinculat a problemes de producció i fins i tot un incendi al magatzem de cotó al febrer de 1883, amb sospites d'haver estat provocat.
Després del tancament de la fàbrica Can Batlló l'any 1889, el conjunt va romandre tancat fins que l'any 1908 va ser adquirit per la Diputació de Barcelona amb la intenció de crear-hi un Centre General d'Ensenyament Industrial: l'Escola Industrial de Barcelona. Aquesta, que havia estat creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904, va ser seguida de la inauguració de l'Escola Elemental del Treball l'any 1914. Finalment, l'any 1927 es traslladà l'Escola d'Enginyers Industrials al conjunt.
Amb el nou pla d'usos del conjunt es planificà la construcció de nous edificis destinats a les aules teòriques i la remodelació de les existents com a laboratoris i tallers de les diferents escoles. Les primeres obres de remodelació -abans de 1915- foren dirigides per l'arquitecte Lluís Planas i Calvet, mentre que les de la segona fase -a partir del 1927- són obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellvé. Aquest va posar en marxa un ambiciós pla de sistematització del conjunt, construint el cos d'accessos, amb vestíbul d'embigat radial; l'Escola de Treball, l'Escola de Bells Oficis (ara enderrocada) la Capella i la Residència d'Estudiants, quedant tot enllestit l'any 1931.
Aquestes dues escoles van ser el punt de partida de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al recinte. La Diputació de Barcelona encara és la propietària del "Recinte Escola Industrial" com actualment s'anomena. Aquesta té llogats i cedits alguns dels seus espais a entitats que tenen per objectiu millorar l'equipament públic, els espais urbans i el patrimoni arquitectònic local.
Entre d'altres instal·lacions localitzades al conjunt es troben un camp de futbol, gimnàs i piscina (Ajuntament de Barcelona); L'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya (Consorci Escola Industrial de Barcelona); L'àrea de Cultura, Espais Naturals, Esports, Infraestructura, Urbanisme i Habitatge, Medi Ambient, Biblioteca i Subdirecció d'Edificació (Diputació de Barcelona) així com altres equipaments vinculats a l'Institut d'Ensenyament Secundari i Superior, a l' Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i L'escola superior de Relacions Públiques i Residència d'estudiants Ramon Llull, aquestes últimes de la Universitat de Barcelona.
Escola Industrial, Barcelona
La construcció del gran conjunt industrial que configurava la fàbrica de Can Batlló, va ser promoguda pels germans Batlló i Barrera, que pertanyien a una família d'empresaris olotins del sector tèxtil que varen treballar a Barcelona a la primera meitat del segle XIX.
Un cop constituïda la societat, entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a diferents propietaris de finques rústiques als afores de Barcelona en un indret conegut com "l'Olivera Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El terreny adquirit equivalia a quatre illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins el 1897.
L'any 1868 s'inicià la construcció de la fàbrica -inaugurada el 1870- amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família Muntadas, una de les importants del sector tèxtil al moment.
Pel que fa al tema de l'autoria del projecte, ja a l'època en què s'estava construint el conjunt va generar una polèmica. Mentre que alguns apuntaven a l'enginyer Alejandro Mary com artífex del conjunt i a Rafael Guastavino com director de la part arquitectònica, aquest últim va escriure una carta al director del Diari de Barcelona en 1869 per tal d'esclarir tal situació. En aquesta carta va especificar que mentre "lo principal (...) la direcció i la projecció de la fàbrica " corresponia a l'enginyer -a Alejandro Mary- la part secundària, "el aspecto exterior, la proyección pura y simplemente arquitectónica" corresponia a l 'arquitecte, és a dir, a ell. Però no tan sols són aquestes paraules de Guastavino les que apunten a aquest arquitecte com artífex del projecte sinó les solucions constructives desenvolupades als edificis -especialment la volta de maó de pla en arcs i voltes- posades en pràctica per aquest en altres construccions.
Sembla ser que aquesta fàbrica va ser concebuda originàriament segons el model de les colònies industrials, amb obradors i residència per als treballadors. De fet però, només es bastiren entre 1869 i 1875, les construccions industrials. Així d'aquest període es conserven el conegut com "Edifici del Rellotge" (en origen edifici dels telers), l'actual seu de l'Escola d'Enginyeria Tècnica (les naus de les filatures) i la gran xemeneia de maó.
La tipologia constructiva d'aquesta part -la més antiga del conjunt- s'emmarca dins del gran desplegament industrial del segle XIX a Catalunya, amb edificis que van servir de plataforma a les noves solucions tècniques amb voltes de maó amb tirants de ferro. És precisament en aquesta tècnica que beu de la tradició constructiva catalana, on es pot emmarcar l'obra de l'arquitecte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Aquest, abans d'emigrar als EEUU l'any 1881 -on va fer fama gràcies a l'exportació i patent de la volta de maó de pla- va realitzar altres fàbriques tèxtils a Barcelona -actualment desaparegudes- com la fàbrica "Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o la fàbrica "Carreras i fills" als carrers de Diputació i Casanovas (1878) on va posar en pràctica les soluciones ja realitzades a Can Batlló.
A partir de l'exposició de París de 1878, s'inaugurà una nova etapa en la fàbrica Can Batlló, ara en mans de Feliu (un dels dos germans Batlló fundadors) i els seus fills. A la mort de Feliu Batlló i Barrera aquell mateix any, els seus fills canvien la denominació de la societat per la de «Batlló i Batlló», tal com eren els seus dos cognoms.
Entre 1879 i fins el tancament de la fàbrica l'any 1889 es van produir una sèrie d'incidents vinculat a problemes de producció i fins i tot un incendi al magatzem de cotó al febrer de 1883, amb sospites d'haver estat provocat.
Després del tancament de la fàbrica Can Batlló l'any 1889, el conjunt va romandre tancat fins que l'any 1908 va ser adquirit per la Diputació de Barcelona amb la intenció de crear-hi un Centre General d'Ensenyament Industrial: l'Escola Industrial de Barcelona. Aquesta, que havia estat creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904, va ser seguida de la inauguració de l'Escola Elemental del Treball l'any 1914. Finalment, l'any 1927 es traslladà l'Escola d'Enginyers Industrials al conjunt.
Amb el nou pla d'usos del conjunt es planificà la construcció de nous edificis destinats a les aules teòriques i la remodelació de les existents com a laboratoris i tallers de les diferents escoles. Les primeres obres de remodelació -abans de 1915- foren dirigides per l'arquitecte Lluís Planas i Calvet, mentre que les de la segona fase -a partir del 1927- són obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellvé. Aquest va posar en marxa un ambiciós pla de sistematització del conjunt, construint el cos d'accessos, amb vestíbul d'embigat radial; l'Escola de Treball, l'Escola de Bells Oficis (ara enderrocada) la Capella i la Residència d'Estudiants, quedant tot enllestit l'any 1931.
Aquestes dues escoles van ser el punt de partida de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al recinte. La Diputació de Barcelona encara és la propietària del "Recinte Escola Industrial" com actualment s'anomena. Aquesta té llogats i cedits alguns dels seus espais a entitats que tenen per objectiu millorar l'equipament públic, els espais urbans i el patrimoni arquitectònic local.
Entre d'altres instal·lacions localitzades al conjunt es troben un camp de futbol, gimnàs i piscina (Ajuntament de Barcelona); L'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya (Consorci Escola Industrial de Barcelona); L'àrea de Cultura, Espais Naturals, Esports, Infraestructura, Urbanisme i Habitatge, Medi Ambient, Biblioteca i Subdirecció d'Edificació (Diputació de Barcelona) així com altres equipaments vinculats a l'Institut d'Ensenyament Secundari i Superior, a l' Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i L'escola superior de Relacions Públiques i Residència d'estudiants Ramon Llull, aquestes últimes de la Universitat de Barcelona.