L'Aguda

Nucli: L’Aguda

Distància des de Cervera: 25,3 km

Accés: Pista

Indret: Sortim de Cervera per la N-141 i continuem per la C-25 (Eix Transversal) fins a la sortida 93 (Sant Ramon-Torà) on reprendrem la N-141 en direcció Calaf i, poc després, per la LV-3003 fins a Torà, passant per Portell i Ivorra. A poc més d’1 km passada la vila de Torà, a l’alçada del mas Birrot, trobarem a mà dreta una pista que condueix a l’Aguda. L’església es troba dins el nucli urbà.

Tipologia: Església-Santuari

Època (Èpoques): s. XI-XII

Estil: Romànic

Estat de conservació: Bo

Interès: Alt

 

Es tracta d’una església d’una sola nau, orientada d’est a oest. Les seves mesures externes són: 21,60 x 7,80 m Vidal-Vilaseca la presenta com un exemple d’església biabsidial, comparable a la de la Guàrdia-Lada i alguns exemples de la comarca de l’Urgell.

Presenta un aparell de carreus mitjans, disposats a filades més o menys regulars segons el tipus de l’opus incertum. La part més destacable exterioment és l’ab-bastit al segle XII, amb cornisa superior per damunt de la qual l’absis es sobrealça per tal de coincidir amb la nova coberta, de teula àrab, bastida posteriorment. Per sota de la cornisa abans esmentada s’observen dues finestres de doble esqueixada i tot un seguit d’arcuacions cegues amb dues lesenes o faixes llombardes que descansen en la banqueta o podi absidal.

Segons Vidal-Vilaseca, el segon absis s’evidenciaria en el mur nord, sobressortint uns 70 cm i conservaria les faixes dels extrems. Pel que fa al mur de migjorn, aquest presenta un sòcol bocellat i documentem algun forat de bastida al llarg del mur, mentre que aquest mur acusa exteriorment la construcció d’una capella d’època moderna; alhora que a la part superior d’aquest mur també s’evidencia el sobrealçat per tal de fer la nova coberta. A més, cal assenyalar, a l’est d’aquest mur de migjorn, més o menys per sota d’una finestra, la presència d’un relleu amb una creu emmarcada per un cercle, que no sabem si podria respondre a algun tipus de decoració simbòlica o a una marca de picapedrer. El mur nord de l’església presenta una cornisa que ressegueix el que seria la llargada de la nau però que queda interrompuda per la construcció del campanar actual, a l’extrem nord-oest. Val a dir que al mur de tramuntana també hi ha forats de bastida i és en aquesta banda de l’església que s’hi emplaça el petit cementiri i hi documentem un petit fossar (“clot” o “cementiri”) que ressegueix el mur fins al campanar. L’actual accés a l’església es realitza pel mur oest, on es basteix la porta d’època moderna, amb llinda plana sobremuntada per un arc de mig punt peraltat i adovellat. La porta d’accés és annexa a la construcció del campanar, a la part inferior del qual hi ha una font. La porta, doncs, es troba situada a l’esquerra de la façana oest i a la part superior s’evidencia el ràfec modern, a un sol vessant amb l’aiguavés escopint cap al sud. A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó seguit, sense arcs faixons; actualment es troba enguixada.

A la zona presbiterial, just a l’indret de l’arc preabsidal, s’observa un desplaçament cap al sud que evidencia la readaptació de l’absis a la reconstrucció de la nau en època posterior, quan es basteixen les capelles, fornícules i altres obertures que podem veure avui dia, de manera que sembla que les dues finestres de l’absis, haurien estat ampliades des de l’interior per tal d’incrementar l’entrada de llum. Pel que fa a les capelles, destaca al mur nord una capella d’arc apuntat, treballada amb carreus ben tallats de dimensions més grans, i al mur sud una capella amb una mena de tan-cat de fusta, que podria ser utilitzada actualment com a armari i que abans de 1936 era la capella del Sant Crist. El presbiteri està sobrealçat, de la mateixa manera que la zona d’accés, ambdues amb escalinates modernes. Exceptuant la volta enguixada, actualment els murs interns presenten la pedra vista, més o menys disposada a filades i rejuntada amb ciment, fruit d’una restauració no massa afortunada, realitzada l’any 1971.

Antigament dita de Santa Maria del Castell, l’església de l’Aguda apareix citada el 1010 conjuntament amb l’església de Torà quan són donades a Santa Maria de Solsona. Ecard Miró i la seva muller Majència, senyors de Solsona, en les calendes de gener de 1085 disposen llur testament i deixen al seu primer fill, Bernat, entre altres possessions, el castell de l’Aguda; i al tercer fill, Pere, li lleguen, entre altres, l’esglésies de l’Aguda, suposadament per algun dret de patronat o de sepultura, car l’església de l’Aguda pertanyia al vescomte

Grau Ponç, el qual juntament amb la seva muller Gelvina i els fills, Ferrer i Bernat Grau, la donaren l’any 1100 a Santa Maria de Solsona i a la seva canònica, juntament amb les de Santa Maria i Sant Gil de la vila de Torà, i les altres de dits termes, amb dècimes, primícies, terres, cementiris, oblacions dels vius i dels difunts i tot el que els pertanyia. Un capbreu de 1115 ratifica l’opulent dotalia de què gaudia l’església parroquial de l’Aguda. Que Santa Maria de l’Aguda es trobava sota el patronatge de Santa Maria de Solsona ens ho confirmen diversos documents entre els quals es troba l’Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Solsona, esdevinguda l’any 1163. De l’any 1190 tenim dues còpies, de primers segle XIV i de la segona meitat del segle XVI, de l’acta de consagració de l’altar dedicat a Sant Salvador a l’església de Santa Maria de l’Aguda pel bisbe d’Urgell Arnau de Preixens, amb el consentiment i en presència del senyor del lloc, Ponç de Cervera, de la seva muller Marquesa i dels habitants de la parròquia.“Et ego Arnaldus Episcopus supradicturs sedis urgellensis qui propter mandato et consilio prohominum de acute cet parrochianis jam dictis sacravit altare sancte Salvatoris predicti in ecclesia sancte marie acute et posuit reliquias et Corpus dni.[...]”. Sobre aquest document hi ha una gran confusió, sobretot pel fet que autors com Sarri o Coberó l’atribueixen a la capella o ermita de Sant Salvador, distant uns tres-cents metres a l’est del Santuari de l’Aguda. En canvi Baraut, transcribint literalment de l’original, l’atribueix a la parroquial de Santa Maria. Nosaltres també ens decantem per a aquesta segona hipòtesi per tant, es tractaria del document de benedicció de l’altar dedicat a Sant Salvador dins l’església de Santa Maria de l’Aguda, que també s’hi troba. També existeix la possibilitat que el document parlés genèricament de Santa Maria com a parròquia i, per tant, integradora del patrimoni religiós del seu terme i lògicament de l’ermita de Sant Salvador. L’altre argument que ens faria decantar envers aquesta segona hipòtesi és l’arquitectònic: Sant Salvador del Coll conserva la seva volta apuntada

caracterísitca del gòtic. Vidal-Vilaseca, per exemple, ens la mostren com a paradigma del gòtic primitiu de la Segarra, per tant, posterior a l’any 1190. D’altra banda, però, l’argument més definitiu ve donat per un document, transcrit per Jaume Sarri, segons el qual l’església de Sant Salvador es construeix l’any 1396.

El 19 de setembre de 1172 el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, va consagrar l’església inferior de Sant Gil i Sant Pere de Torà en qualitat d’església sufragània de l’església major o parroquial de Santa Maria del castell de l’Aguda. No acceptant la seva condició de sufragània de la parroquial de Santa Maria de l’Aguda, l’any 1430 la Universitat i veïns de Torà aconsegueixen de Francesc de Tovia, bisbe d’Urgell, la concessió per a Sant Gil de Torà de fonts baptismals i altres concessions. Els de l’Aguda no admeten el decret i envien els síndics del castell, Joan Torner i Bernat de Ferreres, actors i procuradors de la Universitat i dels veïns, perquè apel.lin aquest decret en forma jurídica al tribunal del bisbat d’Urgell;

comencen les visites amb l’Oficial eclesiàstic de Guissona i s’inicia un plet sorollós que ha d’acabar en la Cúria arquebisbal de Tarragona. Sospesades les raons adduïdes per ambdues parts, que van exposar-se per escrit (Sarri, 22-26), es confirma la sentència, donada l’any 1432 a favor dels habitants de Torà. Arnau Roger de Pallars, nou bisbe d’Urgell, vuit anys després, l’1 de juny de 1438 traspassava la categoria d’església parroquial de Santa Maria de l’Aguda a Sant Gil de Torà. El 7 de febrer de 1624, els canonges de

Solsona agreguen la parròquia de l’Aguda i Torà al bisbat de Solsona. En la placeta d’entrada a l’església, en un mur a mode d’ampit bastit a migjorn s’hi documenten, entremig de l’aparell, diverses pedres decorades amb motius que hom pot situar dins el romànic. El valuós tresor de l’Aguda, que descriu Mn. Sarri en el capítol XIII del seu llibre, gairebé s’ha perdut tot. De la formosa i rica creu processional se’n conserva el contracte de 1572 a l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera (Llobet, 1990). Sarri, als capítols V, VI i VII, ens aporta més informació sobre aquesta església i les vicissituts que passà al llarg dels segles.

A l’interior hi podem documentar una pica beneïtera interessant que descrivim en l’apartat corresponent a l’escultura. Sobre la sort de les seves campanes hem de dir que, a mitjan de maig de 1937, la Generalitat de Catalunya, per mitjà del Servei de Recepció i Classificació de Metall amb destinació a les indústries de guerra, mana recollir totes les campanes de Torà. Això ens ho confirma un document de rebuda, signat a Barcelona el 17 de maig de 1937 que diu: “Hem rebut de l’Ajuntament de Torà de Riubregós sis campanes de bronze trencades, amb un pes aproximat de 3.000 quilos.” Dos d’aquestes campanes trencades pertanyien a l’església de l’Aguda. Una nova campana, donada pel matrimoni Francesc Cererols i Teresa Sucarrats, va ser col.locada al campanar de l’Aguda aprofitant la festa de la Mare de Déu del Pilar de l’any 1948.

L’any 1939, tot just acabada la contesa bèl.lica, s’acordà de restaurar el Santuari i entronitzar una nova imatge de la Mare de Déu. Una solemne processó sortiria el 12 d’octubre des de Torà portant la nova imatge de la Mare de Déu de l’Aguda. La restauració no degué ser del tot suficient perquè pel mes de maig del 1971 es promogué una nova intervenció que s’inaugurà el 12 d’octubre del mateix any. Per a l’ocasió es feu una campanya popular per tal d’obtenir els recursos suficients. El 7 d’abril de 1980 va tenir lloc la benedicció de la nova imatge de la Mare de Déu de l’Aguda, obra de l’escultor de Barcelona, Joan Marco i Ahicart.

Construcció modificada i restaurada en diverses èpoques. Segons Sarri l’església patí incendis devastadors el 1642, 1703, 1836 i 1936, amb posteriors reformes no sempre afortunades. L’última restauració, abans de l’any 1971, ha mantingut la volta de canó, si bé enguixada. Hom ha col.locat a l’altar una Mare de Déu sedent tallada en fusta i policromada, bella imitació del romànic. Per fidelitat amb l’estètica romànica creiem necessari modificar i restaurar l’actual absis pel que fa al seu sobrealçat.

www.raco.cat/index.php/InventariSegarra/article/download/....

Done