Jordi@photos
el pas del nord - northern cross
Els indignats tenien raó, mes raons que ningú, en omplir les places, a prendre els carrers , mes que les que poden haver en les legitimes propostes del poble català per l'autodeterminació que son moltes, i que sortosament no exclouen la primera malgrat la diferencia del seu abast, justament per ser mes universal.
Ells, nosaltres, sabien que estavem en un joc diabolic , que ens estaven escrivint un guió del que ningú podria tocar una coma.
Però i ara? on es ara la frontera? on s'amaga la maquina del temps? on corren les manades de bisons? quan el temps de collita ? Cal caminar endavant per tornar enrere, tant li fa, si fa fred, si fa pujada, vull arribar a aquell mon que puc imaginar, que era possible imaginar, tot el que era la realitat per a mi fins ara..
Aquell mon entenedor, on des de sempre ha calgut lluitar per sobreviure, però que t'oferia la possibilitat de lluitar.
Res del que visc s'omple de somnis, de projectes, d'il·lusions, si m'atenc a la raó.
Res d'això que visc ara hi era en l'escena, en el decorat, quan algú em demanava esbossar una situació difícil, una possible crisis, un error en el sistema.
Ni tan sols hagués pogut imaginar no poder ni treballar de rentaplats, d'escombriaire, ni no poder aceptar rebaixar-me el sou a la meitat si les circumstancies ho exigien per tenir un plat a taula. Jo no tinc cap record de infantesa com tenen els nostres pares, de el que es veure remenar escombraries a gent ben vestida, no vinc del final de cap guerra civil, ni d'un pais i uns camps cremats per les bombes..
Pidolem una feina i a les trampes no hi ha cap animal atrapat, no podem sortir a caçar per menjar. Pidolem per poder escollir que comprar, anar de rebaixes, poder dir que si quan et conviden a sopar, guanyar la nit i els carrers ni que sigui un cop al mes amb els amics, trucar-la a ella i inventar una escapada, als boscos, a les platges, fer els dissabtes i diumenges diferents, recercar una aventura i enamorar-se. La felicitat no depen dels diners, es cert, i no es mes ric qui mes te, si no qui menys necessita, pero aixó es una frase que acostumem a dir amb les butxaques plenes , i que per tant te un valor escas.
Quan no hi ha res, la teva independencia ( i sovint l'autoestima ) es devalua i no pots escollir si apuntar-te a l'estalvi , la despesa i el consum o el reciclatge com fan la resta., et sents obligat..
A tot això he acabat renunciant com molts d'altres i ara envejo molt mes els que cada dia s'alcen per anar l'oficina, el pàrking, l'escola, quan ells també a fi de mes han hagut de retallar els seus somnis, pero que malgrat la perdua adquisitiva, son els que encara et poden trucar per proposar-te alguna cosa, els que son lliures per proposar...
I ara ets feliç si no et quedes a les fosques, si en obrir l' aixeta corre l'aigua, si l'estufa encara crema, si el telefon funciona i no has de buscar un altre sostre per dormir, si menges i algun dia remenant les butxaques encara hi trobes un bitllet de 10 euros.. He oblidat que son les vacances, ara et distreu de la rutina poder anar a treballar (qui ens ho havia de dir?), anar a dormir d'hora i llevar-te aviat, saber que menges el que et guanyes, però això com les vacances nomes passa molt de tant en tant..
Les vacances ara son el viatge a abans d'ahir, al record del que ahir era el dia a dia, quan els avis estalviaven el poc que li donava la pensió per una bogeria, o un regal pels fills o els nets. Quan tots teníem mes d'un projecte per divertir-se, un viatge per fer, una aventura pendent i teníem solucionats els pagaments mínims. No hi han garanties de res, vivim dia a dia, en un desert de formigó i semàfors, en una glacera d'asfalt i aparadors, i ningú ens ha ensenyat ni a viure com Tuaregs, ni a caçar com els esquimals. Ja no em deprimeixo, nomes busco en els mapes el pas del nord, sentir-me útil, voler viure una mica mes enfora de la pell i no haver d'abrigar-me amb l'anima per no passar fred, ni recórrer al misticisme com un flotador, ni pregar els Deus, ni invocar a la devesa fortuna.
Demano poder construir l' ara i amb l'ara el demà, sense necessitar un crèdit., un ajut d'algú que veu que pot ser el següent en necessitar l'ajut, demano poder fer-ho amb les meves mans... per mi, per no veure patir els fills en veure'ns així, a nosaltres que hauríem d'aplanar el seu futur, voldria viure com abans d'ahir... quan res em sobrava, però tampoc trobava res a faltar, i el poc que tenia era perquè m'ho havia guanyat i tenia el dret de guanyar-m'ho.. No m 'enfado amb tot el que estic aprenent, encara que jo no participes en absolut del festival de les targes de credit, ni tregues profit de l'especulació amb el toxo, ni visites selves a centreamerica o bungalows a Bali, jo ja venia d'una perdua de qualitat de vida per una separació amb dos fills , pero no em va faltar mai la feina, molt poc..
No m'enfado en veure com tots estem lluitant per renunciar al prescindible, per créixer, potser per començar a dibuixar una societat nova, però si reclamo el dret de tots a tenir una oportunitat, l'oportunitat de treballar, de lluitar per sobreviure, per qui sigui, per el que sigui...
el pas del nord - northern cross
Els indignats tenien raó, mes raons que ningú, en omplir les places, a prendre els carrers , mes que les que poden haver en les legitimes propostes del poble català per l'autodeterminació que son moltes, i que sortosament no exclouen la primera malgrat la diferencia del seu abast, justament per ser mes universal.
Ells, nosaltres, sabien que estavem en un joc diabolic , que ens estaven escrivint un guió del que ningú podria tocar una coma.
Però i ara? on es ara la frontera? on s'amaga la maquina del temps? on corren les manades de bisons? quan el temps de collita ? Cal caminar endavant per tornar enrere, tant li fa, si fa fred, si fa pujada, vull arribar a aquell mon que puc imaginar, que era possible imaginar, tot el que era la realitat per a mi fins ara..
Aquell mon entenedor, on des de sempre ha calgut lluitar per sobreviure, però que t'oferia la possibilitat de lluitar.
Res del que visc s'omple de somnis, de projectes, d'il·lusions, si m'atenc a la raó.
Res d'això que visc ara hi era en l'escena, en el decorat, quan algú em demanava esbossar una situació difícil, una possible crisis, un error en el sistema.
Ni tan sols hagués pogut imaginar no poder ni treballar de rentaplats, d'escombriaire, ni no poder aceptar rebaixar-me el sou a la meitat si les circumstancies ho exigien per tenir un plat a taula. Jo no tinc cap record de infantesa com tenen els nostres pares, de el que es veure remenar escombraries a gent ben vestida, no vinc del final de cap guerra civil, ni d'un pais i uns camps cremats per les bombes..
Pidolem una feina i a les trampes no hi ha cap animal atrapat, no podem sortir a caçar per menjar. Pidolem per poder escollir que comprar, anar de rebaixes, poder dir que si quan et conviden a sopar, guanyar la nit i els carrers ni que sigui un cop al mes amb els amics, trucar-la a ella i inventar una escapada, als boscos, a les platges, fer els dissabtes i diumenges diferents, recercar una aventura i enamorar-se. La felicitat no depen dels diners, es cert, i no es mes ric qui mes te, si no qui menys necessita, pero aixó es una frase que acostumem a dir amb les butxaques plenes , i que per tant te un valor escas.
Quan no hi ha res, la teva independencia ( i sovint l'autoestima ) es devalua i no pots escollir si apuntar-te a l'estalvi , la despesa i el consum o el reciclatge com fan la resta., et sents obligat..
A tot això he acabat renunciant com molts d'altres i ara envejo molt mes els que cada dia s'alcen per anar l'oficina, el pàrking, l'escola, quan ells també a fi de mes han hagut de retallar els seus somnis, pero que malgrat la perdua adquisitiva, son els que encara et poden trucar per proposar-te alguna cosa, els que son lliures per proposar...
I ara ets feliç si no et quedes a les fosques, si en obrir l' aixeta corre l'aigua, si l'estufa encara crema, si el telefon funciona i no has de buscar un altre sostre per dormir, si menges i algun dia remenant les butxaques encara hi trobes un bitllet de 10 euros.. He oblidat que son les vacances, ara et distreu de la rutina poder anar a treballar (qui ens ho havia de dir?), anar a dormir d'hora i llevar-te aviat, saber que menges el que et guanyes, però això com les vacances nomes passa molt de tant en tant..
Les vacances ara son el viatge a abans d'ahir, al record del que ahir era el dia a dia, quan els avis estalviaven el poc que li donava la pensió per una bogeria, o un regal pels fills o els nets. Quan tots teníem mes d'un projecte per divertir-se, un viatge per fer, una aventura pendent i teníem solucionats els pagaments mínims. No hi han garanties de res, vivim dia a dia, en un desert de formigó i semàfors, en una glacera d'asfalt i aparadors, i ningú ens ha ensenyat ni a viure com Tuaregs, ni a caçar com els esquimals. Ja no em deprimeixo, nomes busco en els mapes el pas del nord, sentir-me útil, voler viure una mica mes enfora de la pell i no haver d'abrigar-me amb l'anima per no passar fred, ni recórrer al misticisme com un flotador, ni pregar els Deus, ni invocar a la devesa fortuna.
Demano poder construir l' ara i amb l'ara el demà, sense necessitar un crèdit., un ajut d'algú que veu que pot ser el següent en necessitar l'ajut, demano poder fer-ho amb les meves mans... per mi, per no veure patir els fills en veure'ns així, a nosaltres que hauríem d'aplanar el seu futur, voldria viure com abans d'ahir... quan res em sobrava, però tampoc trobava res a faltar, i el poc que tenia era perquè m'ho havia guanyat i tenia el dret de guanyar-m'ho.. No m 'enfado amb tot el que estic aprenent, encara que jo no participes en absolut del festival de les targes de credit, ni tregues profit de l'especulació amb el toxo, ni visites selves a centreamerica o bungalows a Bali, jo ja venia d'una perdua de qualitat de vida per una separació amb dos fills , pero no em va faltar mai la feina, molt poc..
No m'enfado en veure com tots estem lluitant per renunciar al prescindible, per créixer, potser per començar a dibuixar una societat nova, però si reclamo el dret de tots a tenir una oportunitat, l'oportunitat de treballar, de lluitar per sobreviure, per qui sigui, per el que sigui...