Piazza dei Miracoli, Pisa (Italia)
La Torre de Pisa és el campanar de la catedral de Pisa. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. L'altura de la torre és de 55 metres des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700 tones, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons.
La construcció de la torre es va fer en tres etapes durant 200 anys. La construcció de la primera planta de marbre blanc va començar el 9 d'agost de 1173, en un període d'èxit militar i prosperitat. La primera planta està envoltada de pilars amb capitells clàssics i arcs cecs.
Ningú sap del cert qui va ser-ne l'arquitecte: durant molts anys el seu disseny es va atribuir a Guglielmo i Bonanno Pisano, un artista conegut que vivia a Pisa el segle XII, famós per les seves peces de bronze fos, particularment al Duomo de Pisa. Bonanno Pisano va deixar Pisa el 1185 i va marxar a Monreale, Sicília, tornant sol després de la seva mort. El seu sarcòfag va ser descobert al peu de la torre el 1820.
Després que la tercera planta fos construïda el 1178, la torre es va inclinar, a causa d'uns fonaments dèbils (tres metres), i un terra inestable. El disseny de la torre era imperfecte des del començament. La construcció es va aturar durant un segle.
El 1838 l'arquitecte Alessandro Della Gherardesca va excavar un camí al voltant de la torre per fer visible la base. Això va causar una inundació de la base i un nou increment de la inclinació.
Benito Mussolini va ordenar col·locar la torre recta: per intentar-ho van tirar ciment als fonaments. El resultat va ser inesperat, la torre es va enfonsar encara més a la terra tova.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit dels Estats Units va destruir les torres properes a Pisa donada l'amenaça que suposaven els franctiradors des d'aquestes posicions. Es va programar la voladura de la Torre inclinada, però una ordre de retirada a l'últim instant la va salvar.
El 27 de febrer de 1964, el govern d'Itàlia va demanar ajuda per prevenir la caiguda. Es va assignar el projecte a un conjunt d'enginyers, matemàtics i historiadors, que van debatre sobre els mètodes d'estabilització a les illes Açores. Després de dues dècades de treball, el gener de 1990 la torre es va tancar al públic. Després d'una dècada d'esforços de reconstrucció i estabilització, la torre es va reobrir al públic el 15 de desembre de 2001. Molts mètodes van ser proposats per estabilitzar-la, i un que es va portar a terme el 1995, va ser afegir 800 tones de plom a la part contrària a la inclinació perquè fes de contrapès, i la solució final per corregir la inclinació va ser eliminar 38 m³ de terra de la zona inferior de la base. La torre s'ha declarat estable durant uns 300 anys més.
La catedral de Santa Maria Assumpta, al centre de la Piazza dei Miracoli, és la catedral medieval de Pisa. Obra més representativa del romànic, en particular del romànic pisà, mostra el testimoni tangible del prestigi i de la riquesa aconseguits per la república marinera de Pisa en el moment del seu apogeu.
A l'inici, l'edifici tenia planta de creu grega i la cúpula sobre l'encreuament de dos braços. Avui té planta de creu llatina amb cinc naus amb absis i transsepte de tres naus. L'interior suggereix un efecte espacial similar al de les grans mesquites.
El Baptisteri de sant Joan Baptista es enfront de l'extrem occidental de la catedral de Pisa. L'edifici es va començar a mitjan segle XII: «1153 mense August Fundata fuit haec» («Al mes d'agost de 1153 va ser aquí fundada...»). Es va construir en estil Romànic per un arquitecte conegut com Deustesalvet («Déuetsalvi»), qui va treballar també a l'església del Sant Sepulcre a la ciutat. El seu nom és esmentat en un pilar interior, com Diotosalvi magister. La construcció, però, no va acabar fins al segle XIV, quan la loggia, la planta superior i la cúpula van ser afegits en estil gòtic per Nicola i Giovanni Pisano.
És el baptisteri més gran d'Itàlia. La seva circumferència mesura 107,25 metres. Comptant l'estàtua de sant Joan Baptista (atribuïda a Turino di Sano) a la part superior de la cúpula, és fins i tot uns centímetres més alt que la Torre Inclinada.
El portal, que queda enfront de la façana de la catedral, està flanquejat per dues columnes clàssiques, mentre que els brancals interiors estan executades en estil bizantí. La llinda està dividit en dos pisos. L'inferior representa diversos episodis de la vida de sant Joan Baptista, mentre que el superior mostra a Crist entre la Verge i sant Joan Baptista, flanquejats per àngels i evangelistes.
La immensitat de l'interior és impressionant, però és sorprenentment senzill i no té decoració. Té també una acústica destacada.
La pila d'aigua beneïda octogonal al centre data del 1246 i és obra de Guido Bigarelli da Como. L'escultura de bronze de sant Joan Baptista al centre de la pila, és una obra d'Italo Griselli.
El púlpit va ser esculpit entre 1255 i 1260 per Nicola Pisano, pare de Giovanni Pisano, l'artista que va realitzar la trona de la catedral. Les escenes del púlpit, i especialment la forma clàssica de l'Hèrcules nu, són bon exemple de les qualitats de Nicola Pisano com el més important precursor de l'escultura renaixentista italiana en restablir les representacions antiguas. Per tant, les investigacions sobre el renaixement italià normalment comencen amb l'any 1260, l'any en què Nicola Pisano va datar el seu púlpit
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Piazza dei Miracoli, Pisa (Italia)
La Torre de Pisa és el campanar de la catedral de Pisa. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. L'altura de la torre és de 55 metres des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700 tones, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons.
La construcció de la torre es va fer en tres etapes durant 200 anys. La construcció de la primera planta de marbre blanc va començar el 9 d'agost de 1173, en un període d'èxit militar i prosperitat. La primera planta està envoltada de pilars amb capitells clàssics i arcs cecs.
Ningú sap del cert qui va ser-ne l'arquitecte: durant molts anys el seu disseny es va atribuir a Guglielmo i Bonanno Pisano, un artista conegut que vivia a Pisa el segle XII, famós per les seves peces de bronze fos, particularment al Duomo de Pisa. Bonanno Pisano va deixar Pisa el 1185 i va marxar a Monreale, Sicília, tornant sol després de la seva mort. El seu sarcòfag va ser descobert al peu de la torre el 1820.
Després que la tercera planta fos construïda el 1178, la torre es va inclinar, a causa d'uns fonaments dèbils (tres metres), i un terra inestable. El disseny de la torre era imperfecte des del començament. La construcció es va aturar durant un segle.
El 1838 l'arquitecte Alessandro Della Gherardesca va excavar un camí al voltant de la torre per fer visible la base. Això va causar una inundació de la base i un nou increment de la inclinació.
Benito Mussolini va ordenar col·locar la torre recta: per intentar-ho van tirar ciment als fonaments. El resultat va ser inesperat, la torre es va enfonsar encara més a la terra tova.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit dels Estats Units va destruir les torres properes a Pisa donada l'amenaça que suposaven els franctiradors des d'aquestes posicions. Es va programar la voladura de la Torre inclinada, però una ordre de retirada a l'últim instant la va salvar.
El 27 de febrer de 1964, el govern d'Itàlia va demanar ajuda per prevenir la caiguda. Es va assignar el projecte a un conjunt d'enginyers, matemàtics i historiadors, que van debatre sobre els mètodes d'estabilització a les illes Açores. Després de dues dècades de treball, el gener de 1990 la torre es va tancar al públic. Després d'una dècada d'esforços de reconstrucció i estabilització, la torre es va reobrir al públic el 15 de desembre de 2001. Molts mètodes van ser proposats per estabilitzar-la, i un que es va portar a terme el 1995, va ser afegir 800 tones de plom a la part contrària a la inclinació perquè fes de contrapès, i la solució final per corregir la inclinació va ser eliminar 38 m³ de terra de la zona inferior de la base. La torre s'ha declarat estable durant uns 300 anys més.
La catedral de Santa Maria Assumpta, al centre de la Piazza dei Miracoli, és la catedral medieval de Pisa. Obra més representativa del romànic, en particular del romànic pisà, mostra el testimoni tangible del prestigi i de la riquesa aconseguits per la república marinera de Pisa en el moment del seu apogeu.
A l'inici, l'edifici tenia planta de creu grega i la cúpula sobre l'encreuament de dos braços. Avui té planta de creu llatina amb cinc naus amb absis i transsepte de tres naus. L'interior suggereix un efecte espacial similar al de les grans mesquites.
El Baptisteri de sant Joan Baptista es enfront de l'extrem occidental de la catedral de Pisa. L'edifici es va començar a mitjan segle XII: «1153 mense August Fundata fuit haec» («Al mes d'agost de 1153 va ser aquí fundada...»). Es va construir en estil Romànic per un arquitecte conegut com Deustesalvet («Déuetsalvi»), qui va treballar també a l'església del Sant Sepulcre a la ciutat. El seu nom és esmentat en un pilar interior, com Diotosalvi magister. La construcció, però, no va acabar fins al segle XIV, quan la loggia, la planta superior i la cúpula van ser afegits en estil gòtic per Nicola i Giovanni Pisano.
És el baptisteri més gran d'Itàlia. La seva circumferència mesura 107,25 metres. Comptant l'estàtua de sant Joan Baptista (atribuïda a Turino di Sano) a la part superior de la cúpula, és fins i tot uns centímetres més alt que la Torre Inclinada.
El portal, que queda enfront de la façana de la catedral, està flanquejat per dues columnes clàssiques, mentre que els brancals interiors estan executades en estil bizantí. La llinda està dividit en dos pisos. L'inferior representa diversos episodis de la vida de sant Joan Baptista, mentre que el superior mostra a Crist entre la Verge i sant Joan Baptista, flanquejats per àngels i evangelistes.
La immensitat de l'interior és impressionant, però és sorprenentment senzill i no té decoració. Té també una acústica destacada.
La pila d'aigua beneïda octogonal al centre data del 1246 i és obra de Guido Bigarelli da Como. L'escultura de bronze de sant Joan Baptista al centre de la pila, és una obra d'Italo Griselli.
El púlpit va ser esculpit entre 1255 i 1260 per Nicola Pisano, pare de Giovanni Pisano, l'artista que va realitzar la trona de la catedral. Les escenes del púlpit, i especialment la forma clàssica de l'Hèrcules nu, són bon exemple de les qualitats de Nicola Pisano com el més important precursor de l'escultura renaixentista italiana en restablir les representacions antiguas. Per tant, les investigacions sobre el renaixement italià normalment comencen amb l'any 1260, l'any en què Nicola Pisano va datar el seu púlpit
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.